Francisco Gaudier, president sortint del Cercle del Liceu: “Mentre tinguem Rei, el seu retrat seguirà aquí penjat”
'Crónica Global' entrevista l'home que està al capdavant del club més antic d'Espanya abans que el 30 de juny Ernestina Torelló es converteixi en la primera dona en presidir la institució
Altres notícies: Sánchez Llibre (Foment) demana una fiscalitat catalana "igual de competitiva" que Madrid o València
En entrar al Cercle del Liceu, un no sap què impressiona més: les recarregades sales modernistes, la sensació d’haver entrat en un espai aturat al segle XIX, la corbata reglamentària i els modals exquisits en plena Rambla, la magnífica col·lecció de pintures de Ramon Casas o l’estat impecable en què es troba tot.
Això últim és mèrit de Francisco Gaudier, president del Cercle, que cuida cada detall. A la seva arribada, passa revista amb el gerent: pregunta per dos desperfectes que cal brodar a la tapisseria, per la taca d’un sofà o per la bombeta que no funciona en una sala. Ho té tot al cap.
Presideix un dels clubs privats més antics d’Espanya, obert des de 1847 i amb accés compartit amb el Liceu. No ha hagut de ser restaurat mai perquè no es va veure afectat per cap dels dos incendis que ha patit el teatre. “Des d’aquí no es va olorar ni el fum”, explica Rubén Salas, el gerent, a Crónica Global.
Ara, Gaudier es prepara per deixar el càrrec i donar el relleu a Ernestina Torelló, presidenta del celler Torelló Viticultors, que el 30 de juny es convertirà en la primera dona en presidir el club.
Francisco Gaudier, president del Círculo del Liceo Barcelona
- Porta vuit anys al capdavant del Cercle del Liceu, què ha canviat al club des de l’inici del seu mandat?
- Per començar, el nombre de socis s’ha incrementat moltíssim: ara som 1.060; quan vaig arribar, érem 771. També ha incrementat moltíssim el nombre de socis joves. Aquí al Cercle hi ha una cosa que es diu la Lliga Jove; la va fundar l’antic president, i aquests anys ha crescut una barbaritat. Ara hi ha uns 160 joves i això assegura molt el futur del club. El fet que en el seu moment escollís una dona com a vicepresidenta també ha estat important. En aquell moment em va dir que pensava marxar quan jo marxés, però ara, per les circumstàncies que siguin, ha decidit postular-se com a presidenta.
- Parlem d’Ernestina Torelló.
- Sí, a diferència del que em va passar a mi i a l’antic president, ha tingut la sort que no hi ha hagut cap oponent. I això sempre és molt pesat, perquè aquí els socis som tots amics i cal buscar vots d’una banda i de l’altra. En aquesta ocasió no hi haurà eleccions. Hi ha hagut un procés electoral i un període per presentar candidatures, i qualsevol soci ho hauria pogut fer, però ningú ho ha fet. Per tant, la meva actual vicepresidenta quedarà proclamada automàticament presidenta a partir del 30 de juny.
Saló del Círculo del Liceo Barcelona
- És especialment important si es té en compte que, fins al 2001, el club no admetia dones.
- Recordo quan va venir l’ambaixadora americana. Jo li vaig dir, amb molt d’orgull, que el 33% dels socis del club ja són dones, i que no s’havien admès dones fins al 2001. Em va dir: “Tan tard?”. En qualsevol cas, posem una pica a Flandes, perquè que un club d’aquest tipus vagi a tenir una dona com a presidenta és un orgull: vol dir que hem evolucionat molt favorablement d’acord amb la societat.
- En un club amb 178 anys d’història, més impressionant encara que el que ha canviat és el que perdura.
- Que tot canviï perquè tot segueixi igual, com deia el príncep Lampedusa. Nosaltres ens hem anat adaptant a les circumstàncies de la societat. Des del punt de vista tecnològic, per exemple, encara que no ho sembli, tenim tota la tecnologia més avançada. Això sí: s’han respectat molt una sèrie de normes de convivència, una certa manera de comportar-se. Funciona una mica com una escola per als joves: de manera de pensar, de bones maneres. Hi ha una sèrie de coses que han prevalgut i que els joves defensen. També defensem l’ús de la corbata: aquí es porta sempre corbata, excepte una sèrie de mesos a l’estiu.
- Tot està impecable: tenen una magnífica col·lecció de quadres de Ramon Casas que està en perfecte estat.
- En aquests vuit anys s’han netejat i s’han il·luminat tots els quadres de nou, en part gràcies a la col·laboració d’algunes famílies, especialment la família Uriach. També hem anat netejant els quadres, perquè no cal oblidar que aquí abans es fumava i el fum realment els embruta.
Quadres de Ramon Casas al Círculo del Liceo Barcelona
- Com és el perfil del soci?
- Hi ha de tot. Hi ha socis que venen només el dia que van a l’òpera: sopen i després no tornen fins a una altra ocasió. Però n’hi ha d’altres que venen als actes culturals, a les conferències o fins i tot a reunir-se entre ells. No cal oblidar que aquí hi ha unes 14 o 15 penyes dins del club: la penya gastronòmica, la dels Comtes de Barcelona... El perfil dels socis és molt ampli.
- Un dels grans mèrits del seu mandat ha estat portar el Rei aquí el 2019. Com va ser?
- Quan vam celebrar el 175 aniversari, vam demanar audiència a la Casa Reial i ens van rebre al Palauet Albéniz. Els vam plantejar que estaríem encantats que pogués venir amb nosaltres per celebrar l’aniversari del club. Va dir: “Si m’inviten, hi vaig”. Però amb la família reial mai se sap: imagina’t que el dia abans hi hagués hagut un descarrilament de trens. Per sort no va passar res, i van venir ell i la Reina. Van ser presents a l’acte que vam fer al teatre, i després al còctel que hi va haver al Saló dels Miralls. Vam marcar la pauta, perquè tots els altres clubs també l’han convidat, però de moment em sembla que només ha vingut aquí (riu).
Menjador del Círculo del Liceo Barcelona
- Té el seu retrat coronant el seu despatx.
- El va regalar un soci de Madrid. Al principi el volien fer sense corbata, però vaig dir: “No, el Rei sense corbata no; només faltaria”. Llavors li vam posar aquesta corbata vermella, que a més, casualment, combina amb la tapisseria del despatx. Quan va venir el Rei, va inaugurar el quadre. Mentre tinguem monarquia, allà estarà.
- Se’ls compara sovint amb el Círculo Ecuestre. Són el seu equivalent en l’àmbit cultural?
- Ells estan més enfocats al món financer i nosaltres estem més enfocats al món cultural. Això no vol dir que si ve George Soros aquí a Barcelona no l’hi convidem, però el primer estatut d’aquesta casa és la defensa de la cultura i de la música per al gaudi dels socis. El club ja té molta autonomia en el sentit que fem molts actes al marge del teatre, però és veritat que nosaltres estem casats amb el Liceu. Si en l’incendi de 1994 s’hagués decidit fer un teatre nou, a Montjuïc, per exemple, aquí estaríem en una situació difícil. Però no va passar.
- Diria que el club és molt exclusiu?
- Tots els clubs de socis ho són una mica. És veritat que, quan algú vol fer-se soci d’aquí, necessita algunes signatures i que algun soci el presenti. Però tampoc tanquem la porta a que vingui algú de fora a qui realment li agradi la música, per exemple. Si a l’entrevista veiem que encaixa amb el que nosaltres entenem que ha de ser el perfil d’un soci, les signatures les hi busquem.
Vestíbul del Círculo del Liceo Barcelona
- La seva etapa ha coincidit amb grans desafiaments, com la Covid o el procés. Com ho vau viure?
- Nosaltres som neutrals a nivell polític. Sempre ho hem dit: respectem totes les ideologies i no fem cap apologia de res. El que sí que som és constitucionalistes i respectem el que hi ha. Jo sempre dic que, quan ve aquí un alcalde o una alcaldessa de la ciutat, m’agradi més o menys, és l’alcalde de la ciutat, i per tant el respecto. El rebo i li ensenyo el Cercle. És una qüestió de respecte a les autoritats. Aquí ha vingut fins i tot la senyora Colau.
- Com va ser?
- Nosaltres, un cop l’any, coincidint amb el dia de la inauguració del teatre —això és una cosa força recent—, acceptem encantats una petició que ens van fer: que tinguéssim totes les portes obertes. Aquell dia poden entrar totes les persones que van al teatre. En una ocasió, fa quatre o cinc anys, el gerent em va dir: “Hi ha la senyora Colau a la casa”. Va ser just quan s’havia aprovat el tema de la Copa Amèrica. Jo la vaig felicitar per haver-ho tirat endavant i ella em va dir que era una cosa necessària per a la ciutat. Llavors li vaig dir: “Mira, ha vingut aquí el teu braç dret, Jordi Martí, i t’haurà dit que aquí no ens mengem a ningú. Ens encantaria que vinguessis al Cercle, perquè ens agradaria molt conèixer quins són els teus plans per a la ciutat”. Ella ens va respondre: “És clar, és clar, vindré”. Però la cosa va quedar aquí.
