Res de nostàlgia. Senyors i senyores amb experiència musical, amb anys de concerts a l’esquena i joves que desitgen escoltar una banda especial, que va inspirar moltes altres, però que té nou disc i que transmet quelcom poc comú. És música, rock i melodies fosques i belles, guitarres esmolades, una bateria contundent i el baix de Mark Burgess. És felicitat el que es viu a la sala Razzmatazz. Són els Chameleons, i és diumenge 8 de novembre a Barcelona. Què es pot demanar més?
Hi ha certa perplexitat quan el lector apassionat per aquells anys s’endinsa en el llibre de Simon Reynolds, Postpunk, trencar amb tot i començar de nou. Hi apareixen grups i bandes de tota mena, Joy Division, l’evolució posterior amb New Order o els inicis de Talking Heads. Però Chameleons romanen ocults. Què va passar? Són els misteris de la indústria musical. Hi havia seguidors, però no eren suficients perquè el grup de Burgess acabés de triomfar. En el mateix moment irrompia The Cure, i, és clar, no hi podia haver espai per a tothom.
Chameleons, a la sala Razzmatazz
Tanmateix, Chameleons estan de gira. Fa anys que toquen en sales d’arreu del món. El nou àlbum, sempre pensat a l’antiga –set temes, 47 minuts—constata que estan en forma, que poden encisar una persona jove de vint anys, que, potser, ja té en la seva educació musical registrats alguns bells sons, els de cançons com Time, o Second Skin, o aquell himne que continua sent Don’t Fall.
Burgess és un músic que es declara feliç. Ho va explicar a la sala Razzmatazz. Satisfet i “afortunat”. Però no per brindar un llegat, que el té, sinó per oferir un present. Amb actuacions per tot Europa, Chameleons arribava a Barcelona després de tocar també a Madrid, per presentar el seu nou disc, Arctic Moon. La banda va oferir fins a cinc temes, començant l’actuació amb un enorme Where are you? També va incloure David Bowie takes my hand, una cançó preciosa, que mostra la influència i el gran respecte de Burgess pel Duc blanc.
Mark Burguess, a la sala Razzmatazz
La potència del so de Chameleons, amb guitarres esmolades, amb una percussió eficaç, sempre va estar acompanyada d’una atmosfera diferent, melòdica, evocadora. Lletres imaginatives, autorreflexives, també pròpies d’anys de joventut, van fer de Chameleons una banda de culte. Qui va gaudir amb Burgess mai ha deixat d’escoltar les seves cançons.
La millor tradició postpunk
La qüestió ara és que Chameleons pot competir en el present. Temes com Saviours are a dangerous thing, o Feels like the end of the world, --molt oportuna en aquests moments d’enorme foscor-- o Lady Strange mantenen el pols del que va ser el postpunk. I en un context de melodies anodines, de música sense ànima, escoltar el 2026 a Chameleons té tot el sentit.
Els seus discos es van publicar als inicis i mitjans dels vuitanta. Ha passat molt de temps, però per a les noves generacions escoltar, com va passar diumenge passat, temes com Monkeyland o Up the down escalator, o Perfume Garden, o View from a hill, és una inspiració i una demostració que la bellesa existeix.
Chameleons, en el seu concert a Barcelona a la sala Razzmatazz
Burgess ha perdut empenta? És un senyor madur --(Manchester, 1960), no es mou de forma esbojarrada en un escenari. I no ho necessita. Mostra la satisfacció d’una feina molt ben feta, i amb una realitat sota el braç. El seu grup continua tocant, en sales petites, atapeïdes, compactes, amb material nou. Feliç quan canta Don’t fall, perquè, malgrat tot i tothom, no s’ha de caure. Un tema que va combinar al final amb el de Bowie, Rebel, Rebel.
Es pot continuar escoltant Chameleons i pensar en el futur, sense nostàlgia, encara que amb un gran bagatge.
La música ofereix molts moments màgics, té un poder enorme per traslladar-nos a altres èpoques. Chameleons ho aconsegueix, però el que va influir als 16 o als 20 anys, continua sent vàlid als 56 o als 60 anys. I més quan a través d’un nou disc es pot mantenir el fil de la millor tradició del postpunk. Perquè, quantes bandes continuen bevent d’aquells anys?