Patti Smith o l'art de rebre guardons

Patti Smith té vint anys i, seguint el mandat llibertari, abandona la fàbrica, entrega en adopció la seva filla acabada de néixer i s'enfila a un tren per anar a Nova York a viure sense timó i a la deriva. A la maleta: unes calces i un llibre d'Arthur Rimbaud. Allà dorm als parcs, dibuixa, fa collars, fa fotografies, escriu llibres de poemes que declama en antres subterranis mentre un jove Robert Mapplethorpe l'estima i la fotografia.

Escriu versos com aquest: “L'amor és un àngel carregat de luxúria, aquí al nostre llit, fins que arribi demà.” O aquest “No deixis mai anar aquesta tristesa ardent anomenada desig”. Smith treballa de llibretera, escriu reportatges, viu com una princesa captaire al bell mig de la cultura contestatària de la ciutat. D'alguna manera, s'alimenta en exclusiva d'aquesta cultura. L'encarna en la seva carn magra. Res del que és artístic li sembla aliè.

Va ser així des de petita. De família precària i recurrentment desnonada, quan de nena aconseguia algunes monedes per llaminadures, les escampava per un jardí abandonat perquè lluïssin. La seva mare —membre dels Testimonis de Jehovà— li ensenya a resar. I a llegir. Malaltissa amb molts mesos al llit es pren la ficció molt seriosament. És l'alquímia que aconsegueix transformar el dolorós en vivible.

De Peter Pan aprèn a negar-se a créixer, a resistir-se a vestir-se com una senyoreta —sent el poder de la repulsió que les seves pintes de Huckleberry provoquen en la seva mare— i lidera la rebel·lió dels seus germans petits contra els adults. Comprèn aviat que no vol ser un nen, potser tampoc una nena. Millor, vol seguir sent una nena amb els avantatges que tenen els nens. Les renúncies de la seva vida i la seva fe en la providència de la vida.

Així, després d'escoltar-la declamar els seus versos interminables, algú li diu que gravi els seus poemes amb música, com la prolongació natural dels seus recitals. Entra a un estudi amb John Cale —definiria després la seva mala relació com un altre dels seus llibres preferits: una temporada a l'infern— fent de productor rondinaire i juntament amb uns músics acabats de conèixer grava Horses.

Després, espigada i ferotge, Patti Smith es neteja els mocs amb la màniga de la camisa i llança una escopinada contra les primeres files del públic. Remena pel vestíbul d'entrada de l'hotel Chelsea —aconsegueix que li deixin l'habitació més petita— perquè algun dels músics que volten per allà —una vegada atrapa el mateix Bob Dylan— li afin la guitarra.

Pocs després, ja es converteix en llegenda. L'últim o penúltim esglaó d'una estirp d'artistes que connecten per una via amb Morrison, Lou Reed, Bob Dylan, Janis Joplin o Leonard Cohen.

A aquest perfil mitològic d'origen, s'hi pot afegir la febre per l'activisme i la sensació d'estar —almenys en les seves declaracions i comportaments— davant d'un ésser humà complet. Semblaria que no hi ha causa que Smith no defensi, bandera —insurgent— que deixés d'enarborar.

Palestina. Ecologisme. Pacifisme i fins i tot la recollida de signatures perquè no s'enduguin un jardí històric en un barri de Manhattan. Els seus sensacionals llibres de memòries no fan més que augmentar la seva empatia i bon karma.

Per mostra un botó, ho explica a Pa d'Àngels, la filla que va donar en adopció, un cop adulta, la troba i esdevenen inseparables, llavors, en un gir que no acceptaríem en la ficció, ajuda a trobar a Patti el seu veritable pare genètic. Un jueu d'ascendència russa que va morir jove. La pena inicial per no tenir els mateixos gens del que creia el seu pare la desactiva així: “El nostre amor l'un per l'altre, el meu amor pel meu pare, eclipsa la sang”

Afirmava l'escriptora Mariana Enríquez que, fins i tot per a la seva sorpresa, no li agradava gaire Patti Smith. Que li fascinava la seva estètica, el seu estil, els seus llibres, la seva estranya i indòmita —artista i musa alhora— fotogènia. Totes aquestes altres coses que també formen part —i de quina manera— del que anomenem música popular.

Que li encantaven, és clar, també, les quatre o cinc cançons canòniques, a saber: Because the Night, People Have the Power, Dancing Barefoot. Com no deixar-se suggerir per la seva història de mare bohèmia i proletària? Com abstraure's dels seus primers anys a Nova York explicats per ella mateixa al magistral: Érem uns nens? Com no rendir-se a aquesta llegenda? L'important no són els patiments que provoca la vocació sinó la manca d'aquesta.

La ovella negra

Hi ha un conte d'Augusto Monterroso que explica com els pobles necessiten afusellar les ovelles negres perquè les properes generacions puguin erigir estàtues eqüestres al seu nom. Seran els premis una manera elegant i contemporània de l'afusellament dels artistes?

El dia 23 d'octubre, al Teatre Campoamor d'Oviedo, Patti Smith va recollir el premi Princesa d'Astúries de mans de la família reial espanyola. Això invalida la seva ferocitat? La desarbola aquesta carícia institucional?

És sabut que en guardonar certes llegendes —insurrectes— molts reconeixements institucionals, en realitat, s'estan premiant a si mateixos. Com si en incloure el nom —ja llegendari— de Smith a la seva llista s'apropiessin d'alguna manera del seu carisma o honestedat. És cert, que la Patti sap rebre'ls com ningú. Recull amb gràcia fins i tot els que no són seus...

La prova del cotó

Però què passa amb la seva música i els seus llibres? Resisteixen els seus discos una escolta independent de la seva llegenda —entenent que això és impossible o gairebé impossible— o realitzem amb ella una operació de santificació retrospectiva? Doncs el cas és que també, encara que amb matisos.

Les seves primeres obres, Horses, Radio Ethiopia o Easter resulten encara vigoritzants i no fan més que collir noves escoltes entre les noves generacions. En les seves cançons hi ha posat, sí, però tan natural i guai, unida a una urgència desarmant que desborda qualsevol càlcul. Cançons aspres, que no s'esforcen a semblar amables o comercials, tampoc simpàtiques o formularies.

Ni tan sols agraden del tot a la primera escolta. Funcionen també els seus discos després de la seva aturada familiar, Gone Again (1996) narra el dol pel seu germà i el seu espòs amb una honestedat i acceptació memorables. El disc d'una dona adulta que segueix tenint el do de l'expressió. Onze discos d'estudi on conviuen les cançons pròpies i les alienes.

Tampoc podem oblidar-nos de la seva aturada a principis dels vuitanta per ser mare i esposa a temps gairebé complet. Una cosa que, en altres persones, podria semblar una derrota, ella ho explica com un dels seus majors èxits.

IV. L'art de la recepció

Jean-Paul Sartre va rebutjar el Nobel de Literatura el 1964, declarant que es negava a convertir-se en una institució. La negativa li va permetre ser doblement premiat. Amb el Nobel que no va recollir i amb la segona medalla de la puresa. Bob Dylan va depurar el mètode (potser perquè volia cobrar el xec). Va rebre el Nobel de Literatura el 2016, i encara que no va assistir a la cerimònia d'Estocolm, va enviar la seva amiga Patti per interpretar A Hard Rain’s A-Gonna Fall.

Enmig de la cançó, els nervis li van fer oblidar un vers. Patti s'excusa, demana començar de nou i l'auditori l'aclama. El moment té quelcom de metàfora, oi?: en una cerimònia concebuda per a l'excel·lència, Smith ens fa l'ofrena d'un error.

Patti Smith va recollir el Premi Princesa d'Astúries de les Arts al Teatre Campoamor, davant la família reial i una col·lecció d'autoritats que, per una nit, van compartir espai amb aquella dona que va obrir Horses declarant que Jesús no havia mort pels seus pecats. L'àvia punk convertida en princesa honorífica, la poeta dels marges asseguda al centre del poder, l'antiga enemiga de qualsevol domesticació rebent el reconeixement ensucrat.

Ha de rebutjar una artista tots els homenatges per demostrar que segueix sent lliure? Ha de passar-se la vida fora de palau? També la puresa pot convertir-se en una presó. Què carai, Patti Smith té dret a fer el que li plagui, a acceptar premis, a emocionar-se amb el que ha aconseguit. La rebel·lia no pot ser una fotografia perpètua. Patti Smith pot posar.

Una altra cosa és que la fotografia surti com esperava el fotògraf. Per acabar-ho d'adobar: vegeu el sentit homenatge d'un miler de coristes aficionats a la porta de l'antiga fàbrica d'armes d'Oviedo cantant amb ella People Have The Power, set minuts d'emoció, bellesa i imperfecció (aquest accent espanyol en l'estribillo) absolutament memorable.

En aquests temps incerts —com en realitat tots els temps ho són— la seva actuació conjunta aconsegueix insuflar-nos una mica d'esperança. El veritable premi segueix estant al carrer. Potser, al cap i a la fi, Enríquez està donant amb la clau. Patti Smith no funciona si la desconnectem del seu context. Patti són les seves fotos, els seus textos, els seus comentaris i declaracions.

Tota la seva obra es basa en l'absoluta honestedat. No és la millor de les cantants —“si et saltes un compàs, t'inventes un altre— ni de les compositores, ni de les escriptores de la seva generació. Ni falta que fa. Patti Smith segueix sent la millor sent Patti Smith. Amb això en tenim prou i de sobres.