El guitarrista dels Sex Pistols, Steve Jones, fa cara d’avorrit i sentencia: “Aquesta història ja l’hem explicada vint vegades”. I no li falta raó: entre documentals i minisèries, les breus, però rellevants, peripècies dels Sex Pistols a finals dels anys 70, s’han explicat de manera força completa (i ni documentals ni ficcions han estat del gust de l’habitualment iracund Johnny Rotten, cantant de la banda).
Faltava, això sí, un punt de vista: el del baixista original del grup, Glen Matlock, substituït per un inútil que no sabia tocar res, però que, segons el mànager dels nois, aquell embolicaire de nivell cinc anomenat Malcolm McLaren, lluïa un aspecte deixat que li esqueia millor a la imatge general de la proposta pseudomusical amb què pretenia forrar-se el ronyó.
Un altre punt de vista
El documental de Movistar I was a teenage sex pistol (Jo vaig ser un sex pistol adolescent), dirigit per Nick Mead i André Relis, ens torna a explicar la història de sempre des d’un punt de vista inèdit, el del menystingut senyor Matlock, que resulta ser de gran interès per als fans de la banda i els interessats en la sociologia en general.
Cartell del documental 'I was a teenage sex pistol'
Ajuda a l’amenitat del producte el caràcter afable i sarcàstic del bo de Glen, que explica l’època amb un distanciament i un sentit de l’humor molt d’agrair en un tema que sempre se’ns ha narrat des d’una perspectiva gairebé èpica.
Al cap i a la fi, els Sex Pistols eren uns passerells que es passaven els dies menjant-se els mocs fins que el cantamanyanes de McLaren va veure en ells la possibilitat de guanyar uns calerons. De fet, el que més sorprèn és que aquella colla de dropouts que no sabien tocar ni cantar ni compondre acabessin fabricant un dels discos més rellevants de tota la història del rock & roll: Never mind the bollocks, here´s the Sex Pistols (1977).
I was a teenage sex pistol fa justícia a Glen Matlock, l’únic que sabia alguna cosa de música de la formació original. Malauradament, el seu aspecte mai no va ser prou aterridor per al senyor McLaren, que concebia el grup com una cosa essencialment visual i provocadora i l’únic que va fer va ser seguir el seu propi consell: “Per formar un grup d’èxit, reuneix quatre paios que no sàpiguen tocar ni cantar i que s’odiïn mútuament”.
Steve Jones i Paul Cook eren amics des de la infància, per la qual cosa era difícil aconseguir que s’odiessin. Però el taradet de Johnny Rotten mai no va caure bé a Glen Matlock i va anar enverinant l’ambient per col·locar el seu amic Sid Vicious, un poseur l’única contribució rellevant del qual a la història del rock va ser la seva versió accelerada del My way de Frank Sinatra, que sonava durant els crèdits finals de la pel·lícula de Martin Scorsese Goodfellas (Un dels nostres).
Una estètica molt pensada
Els Sex Pistols sempre van viure entre el caos, però quan van fer fora Matlock, el caos es va convertir en el seu nom de pila. Convenienment ajudats, és clar, pel peseter senyor McLaren —recordem el seu lema: Cash from chaos (Pasta del caos)—, que, com més aberrants fossin els seus deixebles, millor per a ell, ja que podria manipular-los a gust.
Recordem que, abans dels Pistols, McLaren va aprofitar una llarga estada a Nova York per donar el cop de gràcia als New York Dolls, la carrera dels quals pretenia, en aparença, remuntar: ho va fer vestint-los de làtex vermell i amb l’escenari ple de banderes comunistes, per la qual cosa no els van linxar a l’Amèrica profunda de miracle.
Un tipus cordial i elegant, Glen Matlock es va deixar fer fora sense discutir perquè ja n’estava fins al capdamunt de tots ells (inclòs McLaren). I fins i tot es va oferir a donar classes de baix a Sid Vicious, un home convençut que n’hi havia prou amb penjar-se un tros de fusta al coll i tallar-se la pell en directe amb una fulla d’afaitar per resultar guai.
Actualment, Matlock ha tornat als Pistols al costat de Jones i Cook i un nou cantant anomenat Frank Carter (ara, Johnny Rotten els odia a tots i no perd l’ocasió de posar-los a parir, però ningú fa cas al vell rondinaire).
La reunió funciona bé a efectes de lucre i Matlock s’ha convertit en un baixista de luxe per a un munt de figures de l’escena rock, de Bryan Ferry a Blondie, i, com Edith Piaf, no lamenta res, ni el bé que se li va fer ni el mal, tot això li és igual.
Amb la seva visió de les coses, crec que ja ho sabem tot dels beneïts Sex Pistols, l’únic grup que va passar a la història del rock amb un únic (i formidable) àlbum.