Fa uns dies, vaig passar per la FNAC més propera i em vaig fer amb els nous discos de Paul McCartney i els Rolling Stones, The boys of Dungeon Lane i Foreign tongues. La compra, ho reconec, es va deure més a la nostàlgia i la militància pop que a l'interès genuí per les últimes contribucions a la música d'aquests simpàtics dinosaures (afortunadament, després va resultar que els discos no estan gens malament).
El que em va cridar l'atenció de la compra va ser que, per uns moments, vaig retrocedir seixanta anys, em vaig plantar al 1966 i vaig tenir la impressió que estava adquirint el Revolver dels Beatles i l'Aftermath dels Stones, cosa bastant improbable si tenim en compte que jo tenia deu anys i que el meu germà gran mai no ha manifestat el menor interès per la música pop).
En qualsevol cas, no tothom pot presumir d'haver escoltat els Beatles i els Stones des dels seus inicis, ni d'haver viscut, més o menys i de lluny, al Swinging London dels anys 60. Per això cal ser vell, que és el que jo em considero des que em van caure els 70 fa un parell de mesos.
Observo que la cultura pop és del que més contribueix a fomentar el que podríem anomenar Orgull Vell, que implica una certa superioritat moral sobre els joves que ara escolten Bad Bunny o Chapell Roan i que, lògicament, ens enterraran tard o d'hora a tots els carcamals, per molt que ens enorgullim d'haver vist David Bowie o Roxy Music en directe.
D'aquí surten aquelles samarretes que porten escrita al pit llegendes com: Puc ser vell, però vaig veure els Kinks en directe (o els Beatles, o Bowie, a Dylan no, que segueix girant als 85 anys i el pot veure qualsevol, ni a Willie Nelson, que als noranta i escaig actua cada nit als Estats Units). O aquells vídeos d'Instagram en què el provecte crític musical britànic John Hepworth ens parla cada dia d'alguna antigalla prodigiosa.
El nou no és per a tothom
Inevitablement, arriba un moment en què et despenjes de les novetats musicals, que solen sonar-te repetitives, avorrides o senzillament insuportables (encara que si et llegeixes la premsa a fons, sempre en trobes alguna que t'interpel·la: a mi ara m'ha donat fort amb la nord-americana Sierra Ferrell o la britànica Aldous Harding, mentre conservo la fe en el crooner alemany Max Raabe).
Però sempre hi ha alternatives a ratllar definitivament el Low de David Bowie i lamentar-te que ja no s'enregistren discos així. Aquestes alternatives passen, això sí, per revisitar el passat a la recerca del que et vas perdre i escoltar els consells dels amics.
Així és com un va descobrir The Left Banke més de 50 anys després que gravessin els seus dos únics elepés i es va trobar amb un chamber pop de categoria no escoltat en el seu moment per qüestions d'edat o de desinformació.
Fa uns anys em va agafar per la psicodèlia, quan encara existien Discos Castelló al carrer Tallers de Barcelona i tenien una de les seves seus dedicada a fòssils i antigalles. Em vaig deixar una pasta a la secció de psicodèlia, on vaig trobar meravelles i autèntics nyaps, sempre qualificats a la portada com a The forgotten masterpiece (La obra mestra oblidada), a veure si picava gent com jo.
Sobreestimulació musical
La quantitat de discos que es van gravar als anys 60 és incalculable. Els que vam arribar a l'adolescència als 70 (dècada que més o menys controlem, com els 80, els 90 i la mort del rock en el canvi de segle: ha passat de ser un gènere respectat a una extravagància nostàlgica que no cal prendre's seriosament), els 60 els tenim a mig estudiar.
D'aquí que un es dediqui ara a omplir buits que hauria d'haver omplert abans. Us podeu creure que un, amb el llest que sembla, mai hagués comprat un disc de Jimi Hendrix, Cream, els Yardbirds o els Small Faces (caselles ja omplertes via Amazon, tot i el fàstic que em fa donar diners a Jeff Bezos perquè se'ls gasti en bòtox la seva dona absurda)?
Crec que la indústria discogràfica hauria de tractar-nos millor als vells, que ja som els únics que comprem discos, al·lèrgics com som a Spotify i entestats a escoltar música amb l'estoig del CD (res de vinils: a robar, a Sierra Morena!) a la falda. La premsa musical se sosté gràcies a nosaltres.
O quina és l'edat mitjana de les figures de portada en revistes imprescindibles com les britàniques Mojo i Uncut? Com deia un acudit a Facebook: “Exclusiva: Mojo treu en portada algú menor de 70 anys”. Però si els joves no llegeixen revistes musicals, a qui es poden adreçar les empreses per mantenir vius els seus productes? A nosaltres, els vells.
En aquestes profundes ximpleries pensava un mentre tornava a casa amb els últims discos de McCartney i els Stones, gent d'una fidelitat canina a la seva parròquia, gent admirable que, si et dona per aquí, et permet tornar al Swinging London de 1966 a la FNAC d'un centre comercial de San Sebastián de los Reyes, Madrid.