Ornella Vanoni, demà serà un altre dia

Ens demana l'estimat editor, carregat de raons, que no abusem —una altra vegada— dels símils literaris per escriure els articles de música. Volem fer-li cas, però és que amb Ornella Vanoni ens ha passat una cosa semblant al que explicava l'escriptor Sergi Pàmies en un dels seus contes inclosos a La gran novel·la sobre Barcelona. Quan el protagonista escoltava un nou músic de jazz—en directe, a la ràdio, per la televisió— l'artista moria fatalment al cap de pocs dies.

Nosaltres vam descobrir la Vanoni (encara sense posar-li nom) a la valuosa pel·lícula d'Agustín Díaz Yanes Un fantasma en la batalla, que ha passat molt desapercebuda degut —potser— a les seves similituds amb la multipremiada La Infiltrada, dirigida per Arantxa Echevarría el 2024: ambdues tracten el cas de la policia que va passar anys fent-se passar per membre de la banda terrorista ETA. Doncs bé, a la pel·lícula de Díaz Yanes, en un gest estètic encertadíssim, la comunicació en clau entre la policia infiltrada i el seu comandament es fa a través de cançons melòdiques italianes dels seixanta i allà, entre Gino Paoli i Mina, va aparèixer la veu inconfusible de la nostra nova diva particular. Després vam descobrir que ja la coneixíem, algunes de les seves cançons apareixen a Ocean’s Eleven o a la primera entrega de Rocky.

Al cap de pocs dies, la periodista cultural Rosa Belmonte triava una de les seves cançons com una de les seves preferides de l'any i comentava a La Cultureta que Vanoni havia mort. Des de llavors estem escoltant els seus discos en mode repetició, tornant boig l'algoritme, que ens comenta, eufòric, que està molt orgullós —amb la veu de DJ Livi— perquè estem en el 0,7 per cent més fidel a Vanoni de tot el món. Ego cibernètic a part, el que de debò ens va provocar va ser una barreja de fascinació i ràbia. Va morir a Milà el novembre de 2025, després d'una migdiada i un gelat —no se'ns acut millor manera de morir—. Tenia noranta-un anys, sis dècades de carrera i un centenar llarg d'elepés. A Itàlia, van aturar els partits de futbol. A Espanya, gairebé ningú se'n va assabentar.

La fascinació l'expliquem en un parell de paràgrafs. La ràbia, primer. Per què aquí, excepcions a part (gràcies, Rosa!) gairebé no la coneixíem? Creiem que el problema no és només d'incultura de la crítica en general —nostra culpa— sinó símptoma d'alguna cosa més àmplia i més trista. Hi va haver un temps —no necessàriament millor en general, però sí pel que fa a la recepció de les músiques europees— en què a les ràdios espanyoles convivien amb naturalitat sons que venien de diferents racons del continent. Mina i la seva veu d'un altre món. Raffaella Carrà i la seva coreografia filocomunista. El recentment traspassat Gino Paoli i la seva Senza fine. I després Franco Battiatto i als noranta i primers dos mil Jovanotti o Paolo Conte. I Vanoni, és clar. No eren considerades músiques exòtiques o snobs, res de celles aixecades de col·leccionista: eren cançons que la gent taral·lejava al carrer o entre classe i classe, que sonaven a Los 40 al costat dels hits patriòtics o anglosaxons.

Aquest ecosistema va anar desapareixent de manera gradual i sistemàtica. La dictadura capitalista de la música anglosaxona va confinar tot allò aliè —una cosa semblant amb el latino avui dia— a aquell calaix de sastre que algú, amb menyspreu colonialista, va batejar com a World Music. El mateix va passar, amb el cinema neorealista italià, amb la pintura, amb bona part de les tradicions artístiques mediterrànies que durant dècades van alimentar la imaginació cultural espanyola. Van semblar tornar-se invisibles pel silenci d'uns mitjans que van resoldre que una cosa era cultura cool o moderna i la resta, folklore o caspa.

Vanoni va pagar aquest preu a Espanya amb la invisibilitat actual. Una carrera maratoniana i fecunda, més de vint discos d'estudi, un centenar llarg de gravacions, col·laboracions amb Vinicius de Moraes, Gil Evans, Herbie Hancock o George Benson, i aquí, pràcticament res. Potser un nom que apareix als llibres dels entesos i als arxius d'algun melòman veterà o a les pàgines nostàlgiques de la revista Hola com a personatge de farándula. La resta és silenci. Convé, doncs, parlar d'ella com es mereix. La seva vida i obra és tan excessiva com ella i no cap en un article, però escollim-li—a la Stefan Zweig— alguns moments fascinants.

Abans de ser cantant, va ser actriu i aquest sentit de la importància escènica —de la dramatúrgia de cada cançó— l'ha portat a les seves gravacions. Havia passat pel Piccolo Teatro de Milà amb Giorgio Strehler, qui la va descobrir a finals dels cinquanta i la va convertir en intèrpret de les anomenades canzoni della mala, cançons teatrals sobre la delinqüència milanesa que van acabar sent el seu primer repertori. Tot i que potser l'episodi central de la seva formació artística sigui la relació —sentimental i creativa— amb Gino Paoli i l'anomenada escola genovesa de cantautors. Es van conèixer a començaments dels seixanta. Van viure un romanç de novel·la (excessiva) que, com sol passar en el ram, van acabar transformant en temes de trencar i esquinçar. Paoli va ser l'autor de Senza fine —dedicada a les mans de Vanoni tocant el piano— una de les cançons més cèlebres de la música italiana, i va signar bona part del seu repertori. Però seria injust reduir-la a musa

A finals dels seixanta va començar a explorar territoris poc habituals per a la cançó italiana. A l'àlbum La voglia, la pazzia, l'incoscienza e l'allegria, gravat amb Vinicius de Moraes i Toquinho, s'endinsa en la bossa nova d'Antonio Carlos Jobim i Chico Buarque. Aquesta barreja de calidesa brasilera i sofisticació milanesa funciona de meravella: entre la chanson europea, el jazz i la música popular brasilera. Més, quan als vuitanta, molts artistes de la seva generació començaven a autoplagiar-se, ella va optar per escriure les seves pròpies lletres. A Duemilatrecentouno parole (1981) va signar diversos dels textos de l'àlbum —el títol feia referència al nombre exacte de paraules que havia escrit per al disc— i va incloure cançons com Musica musica o Vai, Valentina,

Però parlem de cançons, que és on Vanoni destaca de debò. L'exemple més clar és La musica è finita, composta per Umberto Bindi i Franco Califano i popularitzada per ella el 1967 al Festival de San Remo. La seva interpretació té quelcom de final de festa, de gairebé ressaca: l'orquestra cau lentament mentre la veu de Vanoni es manté amb una barreja de resignació i desafiament, com si estigués dient que tot s'acaba, sí, però que ningú li treu el ballat. Creiem en l'amor, encara que sigui mentida. Aquesta barreja de fatalisme i sofisticació recorre bona part de la seva discografia. A L'appuntamento, adaptació italiana d'una cançó brasilera de Roberto Carlos, narra ni més ni menys que la certesa que la nostra cita no arribarà mai, ens farà de nou gosthing, i no tindrem més remei que acudir-hi.

A aquesta mateixa línia pertany Domani è un altro giorno, una de les nostres preferides. La seva veu que raspa, que s'erosiona amb el temps, amb aquesta capacitat per introduir una distància mínima —gairebé un gest— entre l'emoció i qui escolta. Molts crítics han assenyalat com aquesta veu es va anar tornant més aspre i expressiva amb els anys. I després hi ha el personatge públic, tan important a la música popular com l'obra. Perquè Vanoni va cultivar durant dècades una imatge que a Espanya, si l'haguéssim coneguda, hauria resultat alhora escandalosa i adorable: la d'una aristòcrata del nord d'Itàlia que deixa anar barbaritats. A la televisió italiana apareixia explicant històries de joventut amb una franquesa desarmant: nits interminables, amors complicats, gairebé suïcides que viuen —sense metàfora— amb una bala al costat del cor. Una mena de Cine de barrio creuat amb La clave i Sálvame.

Aquesta imatge desinhibida i propera no era només màrqueting o estratègia. Semblava la prolongació natural del que feia a la seva música: dir la veritat amb gràcia, no prendre's del tot seriosament sense deixar de saber que la vida val la pena, encara que moltes vegades faci mal. Una aristòcrata que es reia dels aristòcrates. Una cantant melòdica que es negava a quedar-se fossilitzada en arranjaments caducs, capaç d'ajuntar-se amb rapers o músics d'avantguarda. Potser per això les seves cançons mai sonen del tot nostàlgiques. Fins i tot quan parlen d'acomiadaments o de festes que s'acaben, hi ha a la seva veu una mena de complicitat amb l'oient: sabem com acaba la història, però què carai, encara podem cantar-la. En una de les seves últimes entrevistes, quan li van preguntar si havia pensat en aquell moment final, va respondre que sí, que ho tenia tot resolt. Taüt econòmic, que la incineressin, que la llencessin al mar —Venècia, si podia ser, però que fessin el que volguessin—. I el vestit per marxar: un Dior.

A la pel·lícula de Díaz Yanes —spoiler alert—, la infiltrada aconsegueix salvar la vida en escoltar una cançó italiana. Permeteu-nos exagerar —amb un gest melodramàtic molt Vanoni— i dir que a nosaltres, escoltant la seva veu esquinçada en aquells últims discos, ens ha passat una cosa semblant. La ràbia d'haver-la descobert tard segueix aquí. Però la música, que és tossuda i generosa, no entén de dates. I després d'una cançó d'Ornella Vanoni, fins i tot quan tot sembla acabar, un sospita que demà serà, efectivament, un altre dia.