L’americà David Lowery (San Antonio, Texas, 1960) mai s’ha forrat amb la música, ni s’ha fet famós gràcies a les seves cançons, per bones que siguin (que ho són). Però no es queixa. Una base permanent de fans —diguem que menys nodrida que la de Bruce Springsteen— l’ha mantingut a flotació des que va publicar el seu primer disc el 1983 al capdavant de l’estrafolari combo Camper Van Beethoven (una camper van és una caravana d’acampada), de l’existència de la qual molta gent se’n va assabentar quan Michael Moore va utilitzar al documental Bowling for Columbine la seva chiripitifláutica cançó Take the skinheads bowling (Porta els skinheads a la bolera).
Camper Van Beethoven sempre ha estat un grup d’allò més excèntric, barrejant folk, pop, rock i el que el senyor Lowery defineix com a “falsos sons russos”. El resultat és un producte original i tremendament divertit darrere del qual s’endevina un potent sentit de l’humor. Comercialment, la cosa sempre ha funcionat a mitges o, directament, malament, com vaig poder comprovar a principis dels 90 quan van actuar a Barcelona i l’audiència selecta la componíem dues dotzenes de persones, tirant alt.
Potser per això, Lowery va fundar un altre grup, Cracker, tot just iniciada la dècada dels 90, juntament amb els seus dos vells amics Johnny Hickman (guitarra) i Davey Faragher (baix). Cracker era això que els anglesos defineixen com un back to basics; és a dir, un retorn al rock & roll de tota la vida de Déu que molt poc tenia a veure amb Camper Van Beethoven.
Portada del disc de David Lowery, 'Fathers, Sons and Brothers'
No hi havia a Cracker innovació de cap mena, ni llargs rampells de lirisme instrumental, ni molt menys “falsos sons russos” (Cracker només oferia un pop-rock estimulant, vital i en ocasions humorístic). És estrany que el mateix tipus pugui liderar dues bandes tan diferents, però així ha estat i tant els Campers com Cracker continuen actuant esporàdicament, encara que el seu fundador ja fa alguns anys que ha optat per gravar en solitari.
El seu darrer i excel·lent disc respon al nom de Fathers, sons and brothers (Pares, fills i germans) i constitueix una peculiar autobiografia en 28 cançons. S’hi ha estat cinc anys donant-li forma i constitueix un complet repàs al que ha estat la seva vida fins ara, sempre en tons plàcids, propis d’un folk que flirteja amb el country i que opta pel Menys és més: abunden els temes gravats a veu i guitarra pelada perquè, francament, no necessiten res més.
Triomfar a mitges
Lowery explica així aquest disc doble: “Al llarg dels anys, molta gent m’ha animat a escriure una autobiografia. Però això és una cosa que mai m’ha atret. En part perquè semblava que calia aprendre una nova manera de crear, però principalment perquè hi ha un arc narratiu estàndard en totes les autobiografies rockeres d’èxit: una infància dura, una profunda passió per la música, molts obstacles a superar, una lluita permanent per la supervivència i, finalment, contra tot pronòstic, l’èxit. I aquesta no és la meva història”.
Segons ell, el nostre home ho tenia difícil per exercir de maleït: pares afectuosos que mai es van divorciar i que sempre van donar suport a la seva carrera musical, primer disc dels Campers radiat àmpliament, el mateix va passar amb el de Cracker, gires per tot el món…Sí, però la fama, el que s’entén per fama, no va arribar mai.
Triomfar a mitges
Cracker sempre va funcionar millor que Camper Van Beethoven, però tampoc com per tirar coets. Els Campers sempre van ser un grup marginal carregat de talent i grans cançons que mai van arribar a un públic ampli. Quan els vaig descobrir a finals dels 80, em van semblar el més original que havia escoltat en temps, amb els seus falsos sons russos (o balcànics, en la meva modesta opinió: una mala opció americana, com demostra l’escàs èxit d’aquell gran grup d’Arizona anomenat Devotchka), els seus intermedis orquestrals, els seus sons a vegades infantils i la seva beneïda incapacitat, al contrari que Cracker, per ser inclosos en alguna categoria musical concreta.
David Lowery mai va fracassar perquè sempre ha anat tirant. Alguns creiem que Camper Van Beethoven hauria de ser considerada una de les millors bandes independents dels Estats Units, però sembla que no som prou per aconseguir-ho. Podem recordar-los amb el darrer disc del seu líder, aquest extens Fathers, sons and brothers que tant té de bell testament d’un home que va triomfar a mitges i els fans del qual, encara que escassos, ens mantenim fidels a ell i a la seva obra.