Els anys 60 van marcar l’inici de moltes coses. Entre elles, l’entronització de la música pop com a fenomen de masses juvenil. Tot i que els trets van per una altra banda en la música actual (vegeu l’espectacular triomf del portorriqueny Bad Bunny als últims premis Grammy), es continua tornant als 60 a la recerca d’inspiració o com a mostra d’homenatge a la dècada en què es van gravar les que, probablement, són les millors cançons de tota la història de la música pop.
El grup punk The Damned acaba de publicar la seva particular versió dels anys 60, extremadament fidel a l’original (decebuts estan els qui esperaven una relectura punk dels clàssics), i es titula Not like everybody else, en clara cita a una cançó que figura al disc, I’m not like everybody else, dels Kinks, el més gran dels 60 juntament amb els Beatles i els Stones.
Fa cosa d’un any i mig, el gran (i sovint ignorat) Robyn Hitchcok va publicar el seu propi homenatge als 60 per partida doble i amb el mateix títol: 1967 és un disc i un llibre. El disc recull unes excel·lents versions acústiques de cançons gravades aquell any i inclou rareses com un tema de la Incredible String Band (Way back in the sixties), magnífic grup escocès i figura senyera del folk psicodèlic que actualment està tristament oblidat.
Versions accelerades
El llibre és un deliciós text autobiogràfic (no traduït al castellà, lamentablement) en què Hitchcock rememora el seu pas per un col·legi de pijos el 1967, quan tenia catorze anys. Les remembrances de l’ensenyament britànic d’internat es barregen amb el descobriment del jove Robyn de discos que van aparèixer aquell any i el van marcar per sempre, com el primer de Pink Floyd (quan tallava el bacallà el gran Syd Barrett), The piper at the gates of dawn), o el segon de la Incredible String Band, The 5000 spirits or the layers of the onion.
Portada del nou disc de 'The Damned'
És enternecedor veure el petit Robin fascinat per la molt psicodèlica portada d’aquest disc, i la manera com l’escolta obsessivament durant les seves estones lliures a l’internat.
A Hitchcock i els Damned se’ls va avançar el 1973 David Bowie amb el seu àlbum Pinups, en la portada del qual se’l veia en companyia d’una icona dels 60, la súper model Leslie Lawson, àlies Twiggy. Pinups contenia versions esplèndides i sovint accelerades gràcies a la guitarra de Mick Ronson que no van agradar a tothom, però a mi em semblen sensacionals. És més, gràcies a Pinups vaig descobrir Syd Barret, autor de See Emily play, cançó inclosa en el primer disc de Pink Floyd, grup que després, quan el pobre Syd va quedar gairebé catatònic per l’abús en el consum de LSD, va tirar per altres camins que els van conduir a l’èxit, tot i que jo mai els vaig acabar de veure la gràcia.
Una cançó fonamental
És curiós que See Emily play aparegui als tres discos aquí esmentats. És com si gent de molta substància l’hagués triada com la millor cançó de la dècada dels 60. Jo no m’atreviria a dir tant, però és un tema d’un encant indubtable, a mig camí entre el rock, el folk, la psicodèlia i el chamber pop.
Portada del 'Ziggy Stardust' de David Bowie
Syd Barrett la va compondre el 1967 en homenatge a una adolescent, habitual del UFO Club, centre londinenc de la psicodèlia pop, anomenada Emily Young i coneguda per l’àlies de The psychedelic school girl (La col·legiala psicodèlica), filla del baró de Kennet, Wayland Hilton Young. No se sap què se’n va fer d’ella. Potser és una dolça velleta envoltada de néts o va morir a causa d’un mal viatge. En qualsevol cas, té l’honor d’haver inspirat una cançó que als Damned, Robyn Hitchcock i David Bowie els sembla fonamental.
No sé qui serà el proper a retre homenatge a la dècada prodigiosa, però no m’estranyaria que al seu disc hi figurés de nou See Emily play.
Les drogues van acabar amb la carrera musical de Syd Barret, que va passar els seus últims anys a la casa de la seva mare a Cambridge i que quan es va apropar a l’estudi a veure com anava la gravació de Wish you were here (que li retia homenatge a través de Shine on you crazy diamond), es va trobar que els seus vells companys no reconeixien en aquell tipus calb i grassonet l’antic líder i company de fatigues.