Catàleg de rebel·lions: Laura Llevadot i el pensament polític postfundacional

Heus aquí un llibre peculiar, un llibre original, que reuneix catorze pròlegs en un volum que és un epíleg a tota una col·lecció de llibres filosòfics sobre el pensament postfundacional.

Així que el primer que haurem de deixar ben clar és el concepte mateix de “pensament polític postfundacional”, sobre el qual l'autora, Laura Llevadot, Professora Titular de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha dedicat bona part de les seves investigacions més recents. No és un terme difícil de definir, encara que sí es tracti d'un concepte polisèmic.

El pensament postfundacional es proposa descobrir o desenredar quins són els fonaments reals d'una societat o d'un sistema de creences, per desemmascarar-lo o per proposar un fonament alternatiu. En aquest sentit, els autors sobre els quals escriu Llevadot són “postfundacionals” des d'una perspectiva o una altra.

I tots tenen en comú el fet de considerar Marx un prototip de pensador postfundacional, perquè examinant tot tipus de discursos metafísics, ideològics o literaris, hi descobria una pulsió pròpia d'una classe social determinada, i proposava substituir aquestes gramàtiques mentals o espiritualitats pel fonament econòmic i productiu.

Oliver Marchart, un dels autors seleccionats, és qui es va encarregar de batejar aquesta interessant tendència, en un llibre de 2009 titulat, precisament, El pensament polític postfundacional. La diferència política a Nancy, Lefort, Badiou i Laclau, que té traducció espanyola editada pel Fondo de Cultura Económica.

Qüestionar els fonaments

Per aquesta raó prologa el llibre de Llevadot i escriu: “El que es qüestiona no és l'existència de fonaments, sinó el seu caràcter extremadament sòlid que, un cop qüestionat, revela que aquests fonaments són contingents. Sempre podria haver-hi altres fonaments en el seu lloc. Una postura que accepta la naturalesa plural i contingent dels fonaments —sempre penúltims— pot anomenar-se postfundacional en sentit ampli.”

És a dir, que encara que ens intentem convèncer que vivim en una civilització posthistòrica, sense grans relats ni metafísics, això és completament fals.

Aquesta consideració allunya el postfundacionalisme del “Postmodernisme” habitual, que encara que hagi estat caricaturitzat per desactivar els sectors més festius de l'esquerra, ho deixa d'ocultar, rere el “tot s'hi val” o el relativisme tan denostat actualment.

Tota una “Realitat Capitalista” que constitueix la nostra llosa social principal, una llosa invisible però certament asfixiant, com va demostrar Mark Fisher, un dels escriptors glossats. Això és bàsicament el que explica Llevadot a l'epíleg del volum.

Tanmateix, és al pròleg on l'autora és més descriptiva: “El pensament postfundacional, que es posa per tasca la crítica de qualsevol fonament que pretengui legislar, per considerar-lo o bé contingent (Marchart, Laclau) o bé, simplement mític i fictici (Derrida, Agamben), es rebel·la, tant en el contingut com en la seva forma, davant aquest mandat infundat. Mostrar com el fonament és autoritari, violent i excloent, demostrar que requereix sempre d'un il·legalisme de tipus policial per exercir-se, és la comesa del pensament postfundacional”.

Estat històric

El primer autor glossat és Thomas Hobbes, perquè “fonamenta la necessitat de l'Estat i la legislació en un suposat estat de guerra de tots contra tots, en la por i el desig de seguretat com a afecte polític”. Per tant, hi ha una lectura conservadora de Hobbes com a defensor de la monarquia absoluta i l'Estat securitari.

Però també una lectura addicional subversiva, perquè el filòsof anglès canvia la Providència per l'anàlisi racional de la violència política, física o simbòlica. Com afirma Llevadot, a propòsit de Hobbes, “L'Estat no és natural ni sorgeix per necessitat, és del tot històric, una pròtesi que es procura l'home atemorit, i és per tant sempre provisional i deconstruïble”.

El segon és Alain Badiou, amb qui l'autora manté una relació problemàtica. Després de qualificar-lo de “mascle-materialista-dialèctic” (la veritat és que tots sabem a quin tipus d'exemplar es refereix, al senyor antiposmo força ortodox o binari), el perdona perquè la seva anàlisi del que és un Esdeveniment (alguna cosa que “trenca la lògica del món, i per això és impredictible”) resulta imprescindible per al conjunt de doctrines postfundacionals.

“Que l'esdeveniment no sigui causat per un subjecte preexistent, sinó que sigui el seu efecte: que el que passa en els fets pertanyi a l'ordre de l'impossible; que, en aquest sentit, la política s'assembli tant a l'amor, és el que fa de la filosofia de Badiou un pensament postfundacional”. I és que, en definitiva, sense irrupcions d'amor impossible i incomprensible, ens ofeguem sense remei; això també és, en general, veritat.

En tercer lloc, és el torn de Claude Lefort, que aporta una distinció fonamental: “La distinció que fa Lefort entre allò polític i la política resulta, en aquest sentit, aclaridora. La política, entesa com l'ordre de les institucions que gestionen els afers públics, no esgota ni representa de cap manera allò polític, és a dir, la dimensió social sempre conflictiva i heterogènia que subjau a la política oficial”.

Hannah Arendt, jueva exiliada i ex apàtrida, fa una crítica a fons de l'Estat-Nació. Giorgio Agamben ens convida a desactivar el nostre feixista interior a través d'una ètica del “no fer” que ens impediria veure'ns totalment sotmesos per lògiques productives o mitològiques.

Més endavant, Llevadot resumeix l'obra d'un dels pensadors més importants de la selecció: “Que allò polític no es redueix al jurídic, que també la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres —a través de la manera de denominar-nos— és política, és potser una de les aportacions més contundents i fecundes de Foucault”.

Feminisme, raça i classe

Els testimonis i els posicionaments més impactants i directes són els que tenen a veure amb Gloria Anzaldúa, partidària del feminisme interseccional, és a dir, el feminisme que fon el gènere amb les exclusions de raça i classe: “La noció mateixa de consentiment que s'utilitza jurídicament per determinar si hi va haver o no violació hauria d'avergonyir-nos. Nosaltres, senyors, no consentim, nosaltres desitgem activament o no desitgem, igual que vosaltres”.

I una mica més endavant: “Sabem que el setanta per cent de les dones migrants que intenten travessar les fronteres cap al país de la llibertat i l'emprenedoria són víctimes d'abusos sexuals per part dels mateixos traficants que les ajuden, dels policies fronterers, o dels seus propis companys de migració”.

A Rancière aprenem que “la política no és l'escenari de la transformació social en vista a una finalitat. La política és una interrupció de l'ordre establert, d'allò que Rancière anomenaria policia”. Per a Laclau i Chantal Mouffe, “el populisme no és una ideologia, sinó la lògica mateixa d'allò polític”.

Miguel Abensour sembla el menys sòlid dels pensadors polítics seleccionats, perquè sembla que proposa una mena de “passió anarquitzant”, una mena d'impuls vital que oposaria a l'avorriment i la grisor de les nostres democràcies falsàries. Però amb menys “fonament” que els altres, valgui la broma. En qualsevol cas, l'afegim a la nostra llista de pendents, per més endavant.

I mentre Lyotard sospita de qualsevol estatus de “veritat”, Phillipe Lacoue-Labarthe i Jean-Luc Nancy s'endinsen en l'essència del nazisme per tractar de dilucidar el que de veritat ens va conduir a l'horror d'Auschwitz. És, juntament amb el capítol dedicat a Anzaldúa, un dels textos més inquietants, perquè desmunta la majoria dels arguments habituals que sobre el tema havien dedicat Arendt i Bauman.

No es va arribar a l'extermini nazi per “banalitat del mal” o per zel burocràtic, sinó per “banalitat del bé” i per “ressentiment de classe”. Quedi la sentència perquè la meditem a fons…

I què dir sobre Mark Fisher, que no s'hagi escrit ja? “Coneixem bé la roda del hàmster. Falta gruix. Som terraplanistes camuflats. La qüestió és, com ja plantejà Lenin, què fer?”.

Oliver Marchart respon en part a aquesta pregunta, quan cap al final Llevadot analitza el seu pensament: “Que la política democràtica es deixés alterar i modificar per allò polític seria el desig irrenunciable del pensament polític postfundacional”. Quedi dit. Hi ha molt per aprendre en aquest petit volum farcit d'heretgies.