Publicada

L'àcid desoxiribonucleic (conegut generalment per les sigles ADN) és el nom de la molècula que conté informació genètica sobre el desenvolupament i funcionament d'un ésser viu. Està formada per dues cadenes unides en forma de doble hèlix, tal com van descobrir Francis Crick i James Watson.

Ho van postular a partir de les dades d'una difracció de raigs X (que permet determinar l'estructura atòmica i molecular) que va aconseguir el 1952 la química i cristal·lògrafa britànica Rosalind Franklin (juntament amb el biofísic neozelandès Maurice Wilkins).

Aquest resultat els va merèixer a tots ells l'obtenció el 1962 del premi Nobel de Fisiologia i Medicina; a tots, amb l'excepció de Rosalind Franklin, que va quedar exclosa del guardó per haver mort. Aquest va ser un descobriment que va canviar les nostres vides per sempre.

La tècnica de l'ADN es va fer familiar per al gran públic fa uns quaranta anys. La televisió la va divulgar amb les mítiques sèries CSI (Crime Scene Investigation) a partir de l'any 2000. El rastre, per exemple, de les cèl·lules epitelials que es transfereix amb els llavis a la vora d'un got o d'una cigarreta; una mostra de mucosa bucal.

La primera sèrie que va obrir pas a les altres se situava a Las Vegas (iniciada amb l'erudit i sorprenent investigador Grissom, quinze temporades, més una segona edició de tres més); la segona va començar el 2002, a Miami (amb l'espectacular tinent Horatio Caine, deu temporades); la de Nova York va començar el 2004 (amb el serè i decidit detectiu Mac Taylor, nou temporades).

Com l'ADN va canviar la manera de jutjar

Antonio Alonso és doctor en Bioquímica i Biologia Molecular i pèrit expert en tribunals de Justícia que va dirigir el Servei de Biologia de l'Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, entre 2019 i 2024. Ha escrit La petjada invisible (Crítica), llibre on explica com la tècnica de l'ADN va modificar la justícia a Espanya.

Portada de 'La petjada invisible' Crítica

Una petjada que ens distingeix de la resta d'éssers i que arriba a recollir-se en una base de dades. Alonso evoca un informe pericial de l'Institut que va dirigir: gràcies a una prova d'ADN, el 1991 es va descartar l'autoria d'una agressió sexual per part d'un ciutadà nigerià falsament acusat.

Dels avenços tecnològics se'n deriven sempre implicacions ètiques, com la de la privacitat, que ha de ser respectada i regulada d'acord amb dret, o la contenció enèrgica de la tendència a criminalitzar per motius ètnics, religiosos, socials o ideològics.

En el seu darrer llibre, Santiago Tarín explica que fa sis anys es van localitzar a Espanya 3.217 cadàvers anònims. Seguint el protocol, se'ls va fer l'autòpsia, se'n van prendre les empremtes digitals, l'ADN i, passat un temps 'prudent' per ser reclamats, van ser inhumats en una fossa comuna.

Al gener de 1985, recorda Antonio Alonso, un caçador va trobar pel terme municipal de Busot (Alacant) restes humanes amb calç viva (òxid de calci), la qual crema els teixits tous i redueix l'olor de la seva putrefacció, però atura el grau de descomposició i conserva l'esquelet.

Deu anys després, el cap de grup de la Policia Judicial alacantina va alertar de la possible relació d'aquestes restes amb els cadàvers de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, etarres desapareguts al sud de França el 1983. Es va posar en contacte amb el fiscal de l'Audiència Nacional Ignacio Gordillo, que va ordenar iniciar una investigació al respecte que va desembocar en un judici.

A partir d'una diàfisi (part central d'un os llarg), es va accedir a les restes de les cèl·lules on es troba l'ADN dels ossos i es va poder comprovar-ne la identitat física. Posteriorment, l'Audiència Nacional va dictar sentència sobre la detenció il·legal i l'assassinat de Lasa i Zabala, van ser penes contra el terrorisme d'Estat avalades després pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Errors en els procediments

L'11 de març de 2004 i en un interval de només dos minuts, van esclatar deu artefactes explosius col·locats en quatre trens de rodalies de Madrid produint més de dues mil víctimes: 1.857 ferits i 191 morts, als quals cal afegir el subinspector Javier Torronteras Gadea, primer agent dels GEO mort en acte de servei, va ocórrer quan set terroristes es van immolar a Leganés dies després.

Amb aquella matança, els biòlegs forenses van sortir dels seus laboratoris per assistir els metges forenses a la morgue. En les primeres hores de la tragèdia, i mitjançant mètodes lofoscòpics (estudi dels relleus epidèrmics) i especialment dactiloscòpics (classificació i comparació de les empremtes digitals), 145 cadàvers (el 76 per cent dels morts) van ser identificats.

Hi va haver un error per improvisació i inexperiència: només es van prendre mostres per a l'anàlisi d'ADN en els cadàvers autopsiats que no havien estat identificats per la seva empremta dactilar. En molts casos, això va impedir l'estudi genètic de reassociació (tornar a unir i vincular) dels nombrosos restes humans dispersos i recollits.

Uns mesos abans, al maig de 2003, l'avió militar YAK-42 es va estavellar accidentalment a Turquia, i van morir 62 militars que tornaven d'una missió humanitària a l'Afganistan. El comandant havia comunicat a un company que “només de veure les rodes i la roba tirada per la cabina de la tripulació et comença a donar taquicàrdia”.

Trenta cadàvers no estaven ben identificats quan van ser repatriats i els seus noms van ser distribuïts aleatòriament, en poc més de tres hores; una actuació negligent dirigida per les presses i la manca de professionalitat.

Un general de Sanitat va ser condemnat a tres anys de presó “amb l'accessòria d'inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de condemna” i “dos anys d'inhabilitació especial per a l'exercici de funcions públiques”, a més d'una indemnització als hereus de cadascun d'aquells 30 militars.

Altres dos metges, comandant i capità, van ser condemnats a un any i mig de presó cadascun com a còmplices d'un delicte de falsedat de document oficial.

La ciència i el seu context

Com a mètode, Antonio Alonso insisteix en com és d'imprescindible saber reconèixer les limitacions que les anàlisis forenses tenen “per respondre a algunes hipòtesis que puguin plantejar-se per les parts” sense caure en errors interpretatius o biaixos cognitius. Això és, té una importància cabdal valorar en el seu context els resultats de la prova d'ADN, juntament amb les altres evidències forenses i testificals que es presentin.

Fa quinze anys es va desfermar a Espanya una psicosi col·lectiva entre mares i pares amb un fill mort al part. Es va donar immediatament crèdit al bulo que durant mig segle havien estat robats tres-cents mil nadons en diferents hospitals. S'ha pogut demostrar amb dades objectives que no va ser així.

Però, efectivament, hi va haver substraccions de nadons acabats de néixer i adopcions inadequades. Davant d'això cal saber aportar mitjans tècnics i humans per a la investigació forense i possibilitar que s'imparteixi justícia. I també, reparar, en la mesura del possible, les víctimes mitjançant el retrobament amb els seus familiars.

Cal destacar que de totes les denúncies d'afectats un 16 per cent són iniciades pels propis fills adoptats per localitzar els seus familiars biològics. I també cal ressaltar que són ells qui, en general, obtenen un nombre més gran de retrobaments. La força objectiva de la ciència facilita certeses i combat amb eficàcia miratges i deliris.