El mal

La banalització ha estat estratègia fonamental del neoliberalisme. Des de la falsificació de la vida a les pantalles fins a les ridiculeses de Donald Trump, que l'han convertit en la estrella de les xarxes socials donant-li una projecció que ha consolidat el seu poder i omnipresència a tot el món.

El mal és el fruit de l'obediència a una Mentida, en majúscules, convertida en sistema. La Mentida no s'oposa a la Veritat, la falseja.

Sovint, per alguna raó —crec jo, moral— es dóna per fet que la veritat exerceix una força demolidora, superior, tot ho pot, res la venç. La veritat es pot escriure en minúscula i en majúscula, és el bé suprem, martell de Thor i escut èlfic. La veritat fa bona i invencible als herois que, al final, sempre guanyen entre celebracions. La mentida sovint es veu com la seva contrària en els seus atributs. Subsidiària, dependent i relativa, s'escriu en minúscula.

Se la vincula a Satanàs —el gran mentider— i a tots els dolents que al món han estat que, com que solen ser ximples i sense saber-ho ni intuir-ho, acabaran sent irremeiablement vençuts per aquesta força il·luminadora que els redimirà rendits davant el seu fracàs. La mentida és una força petita però verinosa, visible encara que esquiva, sorollosa i alhora taimada. El seu destí és veure el seu cap aixafat sota l'imponent, majestuós, inexorable procedir de la veritat.

Bell, si no fos mentida. Malgrat tot, la Mentida s'escriu també en majúscula i d'això Hannah Arendt en va donar bon compte al seu Eichmann a Jerusalem (segurament més conegut com La banalitat del mal). I sí, hi ha mentides (en minúscula i en plural) que contradiuen veritats (en minúscula i en plural), que resulten relativament perilloses en tant que les seves trames es desfan tan aviat com s'emboliquen amb la realitat.

La inseguretat que crea la veritat

Però la Mentida, aquesta raó que busca omplir els buits inherents a l'inevitable desconeixement del tot, que s'infiltra per les inseguretats que resulten de negar la nostra fragilitat, que s'alimenta de la por al marge i enganya amb la il·lusió de l'excepcionalitat, sap fer-se el seu lloc.

Lluita amb la violència de la negació a l'obvietat, corre un tel espès sobre la imatge que la veritat retorna. Cegant tota empatia, canvia trivialitats per fets incontestables. La Mentida no contradiu, falseja; no reflecteix, projecta; no precisa d'arguments sòlids, els liquida; no qüestiona, banalitza.

Saturats d'imatges a les xarxes socials que mostren vides de luxe, persones pagant milers d'euros per nimietats funcionals com qui no vol la cosa. Paradisíaques vacances perpètues —modes de vida insostenibles—; habitatges de set (vuit, nou) xifres, inhabitables per ser inhabitades, erms de marbre, vidre i ciment, amb piscina.

No són campanyes publicitàries que, al cap i a la fi, juguen amb el desig sense amagar la ficció; sinó estratègies de mercat que han aconseguit fer del món la seva imatge i semblança, llançant hams existencials amb què atrapar el veritable producte objecte de compra-venda, els ulls que admiren.

La banalització implícita del món virtual en què res és de veritat, ni els morts ni els vius, es tradueix en trucs de la imaginació que alimenten la fantasia que fent el que s'ha de fer —complint ordres— hi haurà sentit, s'obrirà el camí cap a l'excepcionalitat, es realitzaran.

Fa uns mesos va esclatar una reacció contra el fenomen influencer. Va ser només un senyal que alguna cosa s'estava movent. Vam poder entreveure breument la realitat rere les pantalles d'aquells que, obeint els dictats del mercat de la personalitat, es debaten per assolir el mateix miratge que reflecteixen. Amb el canvi d'enfocament, la veritat del propi rostre ha acabat per revelar-se sobre la pantalla i, sota la nova perspectiva, s'ha fet evident la profunditat del mal.

La banalització de la vida que redueix els éssers humans a les columnes del deure i l'haver sempre acaba llançant un saldo negatiu. Tant de bo hi hagués una Veritat il·luminadora que acabés amb el mal, que portés a la pau i al benestar, que fes que, simplement, es girés l'esquena cap a aquells que frivol·litzen amb acudits i bromes el patiment amb què s'enriqueixen.

O cap a aquells que, una vegada més, alimenten la Mentida prometent solucions finals a base de liquidar drets que ja es van cobrar massa vides.

Quan es juga a la ruleta de les il·lusions, la banca sempre guanya. Ha arribat el moment de capgirar la taula, el moment —si es vol— de la veritat. El joc s'ha acabat. Toca veure's les cares.