Gonzalo Fanjul: "Tractar la immigració com una amenaça existencial està destruint l'ànima i les regles de l'Estat de dret europeu"

Parla amb coneixement de causa, veloç, amb matisos, però amb contundència. No entén que s’hagi renunciat a la racionalitat per abordar la qüestió de la immigració. Tot és “emoció”, quan tot hauria de ser anàlisi, planificació i ordre.

Gonzalo Fanjul (Madrid, 1972) és investigador, activista i una de les veus més autoritzades en l’àmbit de les migracions i el desenvolupament internacional en l’àmbit hispanoparlant. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i màster en Relacions Internacionals, Fanjul ha desenvolupat una extensa trajectòria com a director d’anàlisi en organitzacions com Intermón Oxfam i és cofundador i director de recerca de la Fundació porCausa, un laboratori d’idees especialitzat en l’estudi dels moviments migratoris i la creació de noves narratives periodístiques i d’investigació.

Amb la publicació del seu important assaig Contra les fronteres, (Anagrama), Fanjul planteja un diagnòstic descarnat, però propositiu sobre la crisi del model de gestió de la mobilitat humana a Europa.

En aquesta entrevista amb Letra Global, l’autor desmunta els paradigmes dominants en l’espectre polític. Qüestiona tant l’enfocament punitiu i estigmatitzador de la dreta com la mirada compassiva i paternalista de l’esquerra, a la qual acusa de desposseir el migrant de la seva agenda política.

Fanjul defensa una profunda reestructuració del sistema que combini el rigor ètic amb el pragmatisme econòmic. Argumenta que la demografia europea —amb la imminent jubilació de milions de treballadors— converteix l’atracció de mà d’obra en una imperiosa necessitat de realpolitik, inabastable mitjançant solucions fantàstiques com l’automatització massiva.

Assenyala la polaritat de les polítiques europees --que busquen atreure talent mentre alimenten la retòrica de la por--, denuncia l’erosió de l’Estat de dret derivada de la violència fronterera i exigeix una planificació integral en infraestructures clau com l’habitatge i la sanitat. Per a Fanjul, el procés d’integració només serà ple quan es garanteixi a la població migrant l’exercici actiu dels seus drets polítics i de ciutadania. I té clar el perill: "Tractar la immigració com una amenaça existencial està destruint l’ànima i les regles de l’Estat de dret europeu", perquè això és el que, al seu parer, està succeint.

Una primera idea. El fenomen de la immigració és tan massiu com es percep per l’opinió pública?

Crec que cal tenir en compte una dada. Menys d’un 4% de la població mundial deixa el seu lloc d’origen. I quan ho fa és per qüestions bàsicament econòmiques, per subsistir o per millorar. Pot resultar per a alguns una xifra alta, però és un percentatge molt menor.

Al llibre afirma que tant la dreta com l’esquerra fallen a l’hora d’abordar el fenomen migratori. Per què l’esquerra també forma part del problema com vostè diu?

Tots sabem per què la dreta i l’extrema dreta suposen un problema, perquè estigmatitzen l’immigrant de manera injusta i errònia. Però l’esquerra també tendeix a categoritzar la migració com un problema. En el seu cas no ho fa com una amenaça, sinó com una tragèdia: l’immigrant és vist simplement com algú a qui cal rescatar, salvar o ajudar perquè no hagi d’emigrar. En darrer terme, aquest enfocament el desposseeix de la seva agència política.

Davant aquesta visió paternalista o punitiva, quina és l’alternativa que planteja?

La meva proposta té tres pilars. Primer, no fer ni un pas enrere en drets ja consolidats, com el dret a la protecció internacional. Segon, racionalitzar el model de mobilitat laboral. Si en la primera part necessitem més progressisme, aquí cal més liberalisme. I el tercer pilar, que és clau, consisteix a garantir que la societat redistribueixi de manera adequada els beneficis de la migració i percebi que aquesta juga al seu propi favor.

Tanmateix, s’observa una gran diversitat en les polítiques europees. Alemanya, per exemple, intenta atreure talent mentre creix l’extrema dreta, com explica amb el cas de les infermeres filipines que contracta en origen.

Alemanya té una de les polítiques d’atracció de talent més ambicioses de la Unió Europea, i això passa en un context on Alternativa per Alemanya (AfD) creix precisament als estats federats de l’est, on hi ha menys migrants.

No tenim una política simplement hipòcrita: és directament bipolar. Els incentius estructurals de l’economia van per una banda i la retòrica política per una altra. Però aquesta retòrica té conseqüències fatals perquè determina l’estat d’ànim de la societat. N’hi ha prou amb una petita guspira, com els incidents de Torrepacheco fa anys o els incendis de cases de migrants al Regne Unit i Irlanda, perquè la ciutat cremi i es converteixi en un plató per a fanàtics de tot el país.

Aquesta retòrica està derivant ja en violència explícita?

La violència ja és aquí. Ens pot semblar que no ens afecta perquè no ens toca de prop, però es manifesta quan la gent mor al mar, quan es produeixen detencions arbitràries o quan es deporta sol·licitants d’asil a 14.000 quilòmetres a centres on els drets humans són una mera declaració retòrica. La gent pot pensar que les coses empitjoraran en el futur, però el patiment i el dret a odiar en públic ja són una realitat quotidiana.

Perquè un model més obert funcioni es requereix planificació, però sectors com l’habitatge o els serveis públics semblen anar amb retard. Ningú ho fa?

Cito sovint Antón Costas, president del CES, qui assenyala que hem apostat per ser el país dels 50 milions d’habitants, a diferència d’altres països europeus que decreixen, però no estem adaptant la infraestructura física, social ni emocional per entendre aquesta nova realitat. Ara bé, l’error de l’esquerra és tractar això com si fossin compartiments estancs. La política d’habitatge per a migrants per una banda i la dels nacionals per una altra. La sanitat, l’educació i l’habitatge s’han de plantejar per a una societat que ha canviat, però que té els recursos fiscals i les cotitzacions que aporten els propis migrants per finançar-ho.

A més, des d’un punt de vista tècnic, és impossible construir els habitatges que necessita aquest país sense més mà d’obra. Un empresari de la construcció em deia que trobar un cap d’obra a Espanya avui és com buscar un unicorn. Necessitem nivells de qualificació que no tenim aquí. L’economia no és un pastís fix on la feina que guanya un la perd un altre, el migrant fa créixer el pastís i genera dinamisme i ocupació per a tothom, cosa que inclou els nacionals.

Aquesta necessitat d’inversió col·lectiva entronca amb la idea que l’abundància i el desenvolupament de serveis han de beneficiar tota la comunitat, com van plantejar precisament amb aquest títol La abundancia, dos autors nord-americans?

Absolutament. La resposta per mitigar la frustració de les classes mitjanes empobrides, que veuen tensats els seus barris, passa per garantir més recursos i serveis públics per a tothom. I a això cal afegir una dimensió clau que a l’esquerra i a la dreta hauria d’interessar: la ciutadania i els drets polítics.

La concessió de drets polítics i les nacionalitzacions solen generar un debat molt acalorat sobre el rèdit electoral, com veiem ara a Espanya.

És un debat força desinformat i gairebé kafkià. Pensar que el dret a vot de les persones nacionalitzades respon a un ‘pucherazo’ és absurd, perquè ni el PSOE ni el PP poden preveure què votaran les noves poblacions. Isabel Díaz Ayuso a Madrid, per exemple, ha sabut connectar molt bé amb la comunitat llatina, igual que va passar amb Donald Trump als EUA. Un veneçolà o un nicaragüenc té les seves pròpies raons per votar una opció o una altra segons la seva experiència. Però, al final, la concessió de drets polítics no s’ha d’abordar des de la tàctica electoral, sinó com una qüestió bàsica de drets socioeconòmics i integració democràtica.

En aquesta recerca d’equilibri entre oferta laboral i control, com es gestionen els recels de la ciutadania?

Les investigacions qualitatives demostren que la gent no té una posició dogmàtica en contra dels migrants. El que resulta determinant per a la tranquil·litat social és percebre que les fronteres i els fluxos estan sota control. Quan un model com el canadenc o l’australià trasllada aquesta sensació d’ordre, la radioactivitat del debat disminueix dràsticament.

Per què el mercat laboral actual sembla incapaç de transmetre aquesta sensació d’ordre?

Perquè no està gestionat amb criteris de flexibilitat laboral des del Ministeri de Treball, sinó microintervingut pel Ministeri de l’Interior com si fos un gendarme. És absurd. Cal apostar per vies legals com els visats de cerca de feina o catàlegs actualitzats d’ocupacions amb vacants. Quan obres canals legals i transparents, el mateix mercat regula els fluxos segons els incentius econòmics, tal com va passar a Espanya entre 2008 i 2012, quan la crisi va reduir dràsticament les arribades i va augmentar les sortides sense necessitat de canviar les lleis.

Quines conseqüències té per a la mateixa Europa el recurs constant a la via policial i a l’externalització de fronteres?

La migració funciona com el canari a la mina. El que permetem que es faci als migrants acaba contaminant el conjunt de l’Estat de dret. Tractar la immigració com una amenaça existencial està destruint l’ànima i les regles de l’Estat de dret europeu. En finançar tercers països perquè abandonin persones al desert o en permetre abusos a les nostres fronteres, destruïm els valors de la democràcia liberal. Si Europa perd aquest ascendència moral, perd el que la fa singular davant la resta del món i es queda sense autoritat per exigir el respecte als drets humans en qualsevol altra crisi internacional.

Ha fet bé el Govern espanyol impulsant la regularització d’immigrants, encara que no hagi estat una decisió compartida dins la Unió Europea?

Ho dic al llibre. Crec que ha estat una bona decisió, perquè, a més, va ser una iniciativa impulsada per diferents col·lectius, entitats i la mateixa Església catòlica. Són persones que ja eren aquí, amb les quals convivim, amb les quals treballem. Aquesta bona decisió, però, ha quedat enfosquida pel que ha passat a Ceuta, i pel debat posterior que s’ha generat. La imatge que s’ha projectat és d’una certa contradicció, perquè, després d’una mala gestió per part del Govern, es podia haver resolt amb una certa solvència distribuint els immigrants que s’havien quedat a la ciutat. Però la regularització era necessària.