Premi Princesa d'Astúries 2026 a Garton Ash: "Europa ha de recordar per què es va unir: 'mai més' a l'infern de la guerra"

Europa ha de jugar com el Barça de Messi, com la selecció espanyola, al ‘tiquitaca’, amb passades veloçes, al peu. És la perspectiva de l'historiador Timothy Garton Ash, premiat amb el Princesa d'Astúries de Ciències Socials, aquest divendres a Oviedo.

"La lliçó que el futbol ofereix a Europa és que l'èxit requereix tant del geni individual com d'un sofisticat treball en equip. Cada jugador posseeix el seu propi talent, sigui en defensa, en atac o al centre del camp, però tots actuen com un de sol quan despleguen aquell sorprenent estil de joc espanyol de passades ràpides, en què tots semblen saber, de manera gairebé miraculosa, no només on són els altres, sinó on seran d'aquí a cinc segons", ha explicat.

Garton Ash, que es declara “europeu” per damunt de tot, ha deixat constància del seu fabulós coneixement del continent i de l'evolució política, econòmica i social de la Unió Europea.

A Letra Global recuperem les seves reflexions quan va presentar el seu llibre a Barcelona, coincidint ara amb el lliurament del Premi Princesa d'Astúries.

Historiador del present, del passat recent. El periodista ha d'estar als llocs. I l'historiador ha de conèixer el context. Timothy Garton Ash uneix les dues condicions. En els darrers quaranta anys ha conegut els grans personatges, i també els ciutadans de peu, estudiants i soldats que han viscut de primera mà les transformacions mundials a Europa. I sap d'on venim. No oblida el seu pare, el capità britànic John Garton Ash, que va desembarcar a Normandia el dia D, al matí del 6 de juny de 1944, amb la “primera onada d'atac del regiment Green Howard al sector King de Gold Beach”. La seva màxima és contundent. “És difícil imaginar com era Europa el 1945, però cal recordar-ho de manera contínua. Era l'infern a la terra, i això ho han de saber els més joves”. Això va donar peu a un projecte de construcció europeu. “Europa ha de recordar per què es va unir: mai més, mai més, a l'infern de la guerra”, assenyala, en al·lusió a la II Guerra Mundial i la Unió Europea. Aquest record ha de servir perquè la Unió Europea avanci.

Garton Ash, (Londres, 1955) un dels analistes més respectats, amb l'adjectiu precís, amb les lliçons de la Història sempre als seus quaderns, ha escrit un llibre d'una bellesa poc comuna. “Es tracta d'un llibre d'Història, amb il·lustracions personals, amb vivències pròpies”, assegura, en un diàleg al Cercle d'Economia, amb preguntes dels assistents i conduït per la periodista i analista del CIDOB, Carme Colomina. I així ho titula: Europa, una història personal (Taurus), i en català, amb el mateix títol, editat per Arcàdia.

Perquè, què és Europa?, què representa?, què ens uneix? Són preguntes que es responen de manera diferent en funció de la pàtria de cadascú. Un anglès, com Garton Ash, mai veurà en Europa l'espai de llibertat que sempre ha representat per a un espanyol. Els britànics es consideren els portadors de la llibertat, mentre que Europa la van veure, primer, com a sinònim de França, el país de la Revolució de 1789, els valors que Edmund Burke, adalil del conservadorisme liberal anglès, va voler combatre amb el seu llibre Reflexions sobre la Revolució francesa. I, després, la van associar a Alemanya, el Reich de Hitler al qual van vèncer a la II Guerra Mundial. En tot cas, els britànics saben que són Europa. “Hi ha valors que compartim, i, per això, el Canadà podria ser perfectament Europa, però no hi ha unes fronteres clares, excepte si pensem que al nord tenim l'Àrtic. Sí que sabem que Europa exerceix un enorme pol d'atracció pels seus valors tous, com les democràcies liberals”, assenyala l'analista Garton Ash.

A la frontera polonesa

Però, què busca l'historiador i periodista? El llibre parla: “En el trajecte en cotxe des del camp de cricket de Westen fins al bosc de Barne, Jan i jo parlem dels nostres pares. El seu va servir a les Waffen-SS, el cos de combat de les temibles SS nazis. Més tard Hartmund Osmers gairebé no parlava de la guerra, excepte per dir que ‘va ser una època dura’. Aborria els britànics, que després de 1945 l'havien tingut més de dos anys tancat en un camp de presoners on no el van tractar bé”. Garton Ash es pregunta si el seu pare va tenir alguna cosa a veure amb l'empresonament del pare de Jan. Visita les zones de guerra, el poble on va estar el seu pare. Reviu aquell passat, i busca senyals. Tot el que s'ha volgut fer des de 1945 és un intent de superar la guerra, de no tornar a caure a l'“infern”, però hi ha hagut més desastres des de llavors. “Si agafem un tren des d'un poble a la frontera de Polònia cap a Kíiv, en una hora tornem a 1945”, assenyala, en al·lusió a la guerra a Ucraïna.

A Europa, el moment “zero” ha estat recurrent. Tots els països en tenen un. A Espanya va ser durant la transició, el 1977, després d'una dictadura de quaranta anys. Als països de l'Est d'Europa aquest moment arriba el 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. I a Sarajevo, a Bòsnia-Hercegovina, va ser el 1995. Quan serà a Ucraïna?: “Dependrà de nosaltres, dels europeus, potser la guerra s'acabi el 2024, o el 2025 o el 2026, però dependrà de la capacitat d'Europa, de l'ajuda que presti a Ucraïna”.

La qüestió és que el propi respecte que es tingui per Europa guarda relació ara amb dues guerres, la d'Ucraïna i la que es lliura a Gaza, entre Israel i Hamas. “Enfortir Europa, respectar els valors europeus, suposa que hem d'ajudar Ucraïna. En la mesura que deixem de fer-ho, serem menys Europa”.

Projecte defensiu

Respecte a Gaza, les dues idees s'han de defensar sense concessions: “Hamas va començar aquesta guerra, no ho podem oblidar, amb un ‘pogrom’, amb una matança, però cal preguntar a Israel també què espera del final de la guerra, amb Netanyahu, que és el pitjor dirigent, un pèssim dirigent”, indica l'historiador i periodista.

Europa és una idea, és un projecte de defensa, són valors, són unes fronteres més o menys extenses, però que mai ha deixat de tenir dictadors. És una realitat que no es pot obviar i que un anglès com Garton Ash vol que es tingui en compte. I que, periòdicament, no ha pogut evitar conflictes i guerres. Al llibre explica l'anècdota que també va recordar al Cercle d'Economia. Després d'indicar que el 1989 va acabar la guerra per a molts europeus, els que vivien sota l'òrbita soviètica, es va desfermar un nou desastre:

“Tot just havíem dit ‘adéu a tot això’ quan tot va tornar amb força a l'antiga Iugoslàvia. Guerra. Neteja ètnica. La violació emprada com a arma. Camps de concentració. Terror i mentides. Mai oblidaré una reunió que vaig tenir el 1995 a Sarajevo amb el director d'una revista que va parlar llargament sobre ‘després de la guerra’ mentre de tant en tant anava a llençar trossos de mobles vells serrats a una estufa rudimentària. Per un instant vaig pensar que es referia a després de 1945; després vaig comprendre que per a ell ‘després de la guerra’ significava després de 1995”.

Aquesta Europa, que és un far que atrau moltes persones fora de les fronteres, --amb una xifra que cal recordar cada dia: hi ha 850 milions de persones de menys de 25 anys que viuen a l'Àfrica— ha buscat enamorar el món amb valors democràtics i liberals sense pensar en els propis ciutadans europeus. “No hi ha hagut una redistribució del respecte”, diu Garton Ash, en entendre que l'aposta per l'educació superior, pels valors liberals cosmopolites, va deixar moltes persones abandonades pel camí, i que han estat l'objecte de desig dels populistes, que els han aixecat els ànims amb falses promeses i discursos extremistes. Aquesta Europa, inclinada cap al liberalisme econòmic i polític, ha de corregir ara els seus excessos.

Integrats i respectats

També ha de ser conscient, apunta Garton Ash, que s'han produït perversions al cor d'Europa. És el cas de Viktor Orbán, a Hongria. “Des de la seva victòria el 2010 ha anat desmuntant la democràcia a Hongria, i ho ha fet dins d'Europa, beneficiant-se de milions d'euros de la Unió Europea”. Com pot ser?

Aquestes contradiccions són les que fan mal als països europeus, que miren per sobre l'espatlla la resta del món, tot i que la població europea va perdent pes en relació al món. Si a principis del segle XX suposava el 25%, als anys seixanta era el 6%, i el 2016 es reduïa al 4%. El que proposa Garton Ash és que la immigració, que serà necessària, “sigui legal i ordenada”, i que quan aquests immigrants estiguin a Europa “se sentin integrats i respectats”. Precisament els missatges que han al·ludit a la necessitat de “controlar” la immigració, fent entendre que estava “descontrolada” són els que han tingut èxit, ja sigui al Regne Unit o a Alemanya.

Valors tous, sí, democràcia i respecte, és clar, però també determinació, amb una inversió més gran en defensa, amb la necessitat de “autodefensar-nos”. Això ha de ser Europa en el present i en el futur. És la veu de Garton Ash, que recorda les seves entrevistes amb Helmut Kohl, “l'ésser humà més gran físicament que he vist mai”, o amb Bronislaw Geremek, qui fou ministre d'Exteriors de Polònia, el nen que va fugir del gueto de Varsòvia i va pujar a un tramvia, temorós que el reconeguessin com el jueu fugit a la Varsòvia ocupada pels nazis.

O amb Václav Havel, “el meu heroi europeu”. En aquell moment es va estremir a l'auditori del Cercle d'Economia l'escriptora i traductora txeca Monika Zgustová, autora de la traducció al català de la meravellosa Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek.

Perquè del que es tracta és de no repetir mai més l'experiència de l'infern. Europa va ser un infern, un desastre. I si les noves generacions ho obliden, es podria repetir. Les crítiques a la construcció europea han de ser ponderades, perquè “tot el que s'ha fet des de 1945 ha tractat de superar aquell infern, ha estat perquè no es repeteixin mai més, ‘never again’”.

El llibre porta el lector d'un racó a un altre d'Europa, d'un conflicte al següent, de l'horror, però també a l'esperança, sabent el que va passar, amb el desig de no tornar mai més a olorar “la pudor de la carn putrefacta”.

El que s'ha aconseguit és "una llar, el sentiment que s'està a casa", conclou Garton Ash, que mai deixa de banda la seva condició d'anglès, conscient que els anglesos han recelat i recelen del "continent". Però la realitat és que hi ha una Europa que se sent pròpia en el moment en què s'ha viscut als seus diferents països. Són les experiències les que compten. Ho explica a les pàgines del llibre, en recordar com al llarg dels anys els europeus han pogut viatjar i compartir sensacions entre ells mateixos. "He estat a Madrid, a Barcelona, fa uns dies a Atenes, a Estocolm, o a Berlín o París. En tots aquests llocs estic a l'estranger, però em sento a casa, sóc europeu".