L'herència de Podemos: més 'Borja Maris' i 'José Antonios', joves de dretes que recelen de l'Estat

Un estudi necessari a partir de les dades, sense prejudicis ni paternalismes. El sociòleg Ignacio Urquizu s'ha submergit en les enquestes, les del CIS i les de molts altres estudis de cases com Metroscopia, que ara dirigeix ell. Són les generacions més joves més de dretes que el conjunt de la població? Què li demanen a l'Estat?

I resulta, després d'aquest exercici, que el que pretenia ser un moviment de canvi profund, ha derivat en quelcom del tot insospitat.

Per personalitzar-ho es podria dir que l'herència de Podemos, amb el moviment del 15-M, ha produït més 'Borja Maris' i 'José Antonios', és a dir, joves --més homes que dones i per això aquests noms-- que aposten per opcions liberals de dreta i d'extrema dreta.

Hi ha una distància, de uns deu punts, en els números que maneja Urquizu, entre la mitjana de la població i la generació del 15-M, les persones que tenen avui entre 18 i 35 anys. La deriva cap a posicions més de dreta i conservadores és una realitat.

I la igualtat?

Urquizu ho exposa al llibre breu Generació 15-M, editat a la col·lecció EnDebate, que impulsa l'editorial Debate sobre diferents disciplines. El sociòleg, que ha viscut la política de primera mà --com a diputat i alcalde d'Alcanyís-- llança una primera conclusió, que pot xocar al lector més veterà. Els joves de la generació 15-M no són "franquistes", no abracen tesis del franquisme.

El que passa és que no estan contents amb la democràcia, perquè no ofereix els fruits que esperarien. I, amb els números de les enquestes a la mà, Urquizu assenyala que és "l'única generació que pensa que la democràcia és perjudicial per a la igualtat".

L'associació pot resultar sorprenent, però és així: els joves --més els homes que les dones-- estan menys preocupats per la desigualtat que la resta de la població. I creuen que els governs no han d'actuar tant per evitar les desigualtats. No es tracta de resultats rotunds, però sí de diferències. No creuen que els governs hagin d'actuar en aquesta direcció l'11,6% dels joves del 15-M, pel 6,4% de la resta de la població.

Al mateix temps, no tenen tan clar que la desigualtat s'hagi incrementat en l'última dècada. I quan se'ls pregunta per la necessitat o no d'una major fiscalitat per atendre els serveis que es demanen, aquests joves "són els menys proclius a donar suport a un augment de les prestacions i els serveis públics, si això comportés un augment de la pressió fiscal". Són actituds que es poden emmarcar clarament en una dreta liberal.

Però, què ha passat? El que assenyala Urquizu és que s'ha produït una associació molt concreta. Els joves no estan satisfets amb el sistema. I l'identifiquen amb un determinat color polític: l'esquerra. Si l'Estat és l'esquerra, i aquest jove no creu en un sistema que no dóna els fruits desitjats, aleshores es declararà antisistema, i què millor per mostrar aquesta opció que votar un partit d'extrema dreta.

L'Estat, d'esquerres

El sociòleg ho exposa amb el seu propi cas com a professor al departament de Sociologia Aplicada de la Universitat Complutense. Per entendre el vot jove a Vox, va organitzar un grup de discussió. Un dels joves participants ho va exposar de manera crua: "El sistema és d'esquerres i jo sóc antisistema, per això voto Vox".

Hauria quedat enrere el lema del moviment 15-M, que clamava un 'no ens representen'. El que es demana ara és un canvi total, una opció que trenqui amb el que s'ha fet fins ara. L'Estat s'identifica amb l'esquerra, i s'explica, en part, perquè aquests joves han viscut en els darrers anys amb governs d'esquerra. I consideren que l'Estat ha deixat de funcionar, amb moltes fallades en la provisió de serveis, en el dia a dia, des de la mobilitat, a la manca d'habitatge.

Urquizu posa el focus en la consideració del poder per part d'aquells que van arribar per canviar les coses, els protagonistes del 15-M. El fet de tenir com a referència el poder, com assolir-lo, com conservar-lo, com acumular més parcel·les de poder, sense parlar de les "polítiques", de què fer amb aquest poder, hauria allunyat les noves generacions de les qüestions de l'Estat, al qual associen amb una esquerra interessada en el poder.

Va ser Pablo Iglesias, el líder de Podemos qui, en negociar amb el PSOE l'entrada al govern, va posar sobre la taula tota una sèrie de peticions. Al febrer de 2016, Iglesias, en una roda de premsa, exigia el control del Centre Nacional d'Intel·ligència, el Butlletí Oficial de l'Estat, el CIS, o Ràdio Televisió Espanyola. Eren les condicions per pactar un govern de coalició amb el PSOE.

Només poder

Això va poder ser traumàtic per a aquestes generacions, per als que tenen entre 18 i 35 anys. Hi ha una "dreterització clara" d'aquesta generació, principalment dels homes joves. Les dones, en canvi, s'identifiquen amb posicions d'esquerra i d'extrema esquerra per sobre de la mitjana de la població, i són clarament feministes. Però el conjunt de tots ells és més liberal i més conservador.

Urquizu ho té clar: "Les dades i arguments que hem posat sobre la taula apunten que el que va sorgir després del 15-M, la 'nova política', no només va corregir els 'vicis' que havia vingut a combatre, sinó que a més, d'alguna manera, va condemnar el país a la paràlisi --la immensa majoria percep que l'Estat no funciona-- a una manca d'un projecte compartit i a una visió de la política més centrada en la lluita pel poder que en el desenvolupament de polítiques públiques ambicioses".

Caldrà veure com influeix tot això en les eleccions del 29N, amb una generació que sí, és més liberal i conservadora que les anteriors.