Arnau Fernández: "Pérez Reverte és avui un dels referents del revisionisme franquista"

La distància generacional i el pes d'una "Transició fallida" marquen la mirada dels besnets sobre la Guerra Civil, que pregunten i volen respostes, ja no només sobre el que va passar a la Guerra Civil, sinó sobre els noms i cognoms d'aquells que van matar altres persones. Arnau Fernández Pasalodos és un d'ells. Doctor en Història, investigador de la Universitat de Granada, Fernández ha volgut saber el passat del seu propi besavi i ho plasma, juntament amb altres casos, a ¿Va matar el teu besavi el meu? (Crítica).

En aquesta entrevista amb Letra Global, Arnau Fernández aborda la pervivència del trauma, la recerca dels botxins, el paper de la memòria intergeneracional, el blanqueig històric i l'impacte de tot això en l'actual escenari polític i electoral. I assenyala que hi ha un procés de blanqueig del franquisme: "Pérez Reverte és avui un dels referents del revisionisme franquista", amb figures com Pío Moa al capdavant i congressos amb títols com 'La guerra que vam perdre tots'.

Per què hi ha aquest interès renovat sobre la Guerra Civil a partir dels besnets que van viure i patir el conflicte?

Ho atribueixo principalment a la distància generacional. La generació dels besnets —nascuda entre els anys 80 i 2000— ha crescut i s'ha educat en democràcia, lluny de la dictadura o de la pròpia Transició.

És una generació que vol saber la veritat. No està marcada per la por, el silenci o el "no parlis que et ficaràs en problemes" amb què van educar les àvies i avis als seus fills. Els nets sovint no van preguntar perquè van veure a casa terror i por. Els besnets, en canvi, es fan preguntes precises: volen saber amb noms i cognoms qui va matar qui, per què, en quin moment i on estan enterrats.

El tema dels botxins és clau aquí. La generació dels fills i nets mai es va plantejar assenyalar qui va perpetrar la repressió. Posant en comú moltes idees per a aquest llibre, ens vam adonar que som una generació que no només vol desenterrar els ossos, sinó assenyalar el botxí: l'home que va provocar aquestes morts, les va conduir a les fosses i es va beneficiar econòmicament i socialment de participar en la repressió. És un element molt novedós entre els més joves.

En el teu cas personal, com influeix això en la teva carrera com a historiador? El teu besavi apareix al llibre.

El meu besavi Manuel és una de les 150.000 víctimes mortals de la violència franquista. El van matar el 1948 dos guàrdies civils —Agustín Serrano i Marcelino García, els noms dels quals vaig descobrir investigant als arxius— per ser enllaç de la guerrilla antifranquista. Li van disparar un tret al cap estant agenollat i emmanillat, aplicant-li la falsa llei de fugida.

A casa meva això no se sabia. La meva àvia explicava una versió totalment diferent i despolititzada, com tantes famílies traumatitzades. Van ser els documents els que em van connectar amb la història contemporània i van donar inici a aquesta investigació. Ell era militant de la CNT i implicat en la resistència armada: anava a França a buscar metralladores per al grup guerriller de l'Alt Aragó que volia enderrocar la dictadura.

Això demostra que la repressió i la persecució van continuar molt després de 1939.

És clar. La dictadura es sosté sobre un pilar clau: la repressió sistemàtica de la població vençuda. La guerra no va acabar nominalment el 39. La lluita contra els maquis a la muntanya als anys 40 és la prolongació directa del conflicte. A això s'hi sumen 200.000 persones a presons i centenars de milers d'exiliats. El règim es va encarregar d'aixafar i eliminar la dissidència política, destruint les xarxes de l'esquerra d'una manera tan exitosa que van trigar dècades a recuperar-se. No s'entenen 40 anys de dictadura sense aquell terror.

Aquest silenci i aquest trauma familiar s'han transmès de generació en generació, sovint a través d'un salt als nets.

Sí. Si els nets de la guerra civil, amb el moviment memorialístic dels anys 2000, no haguessin obert el camí, hauria estat impossible aconseguir els avenços actuals. Però en escriure el llibre vaig veure quelcom molt comú: en moltes famílies, els nets no van voler pressionar els seus pares perquè percebien la por a l'ambient. Han estat els besnets qui han bussejat als arxius, han parlat amb els més grans dels pobles i han acabat descobrint la veritat que els seus propis pares ignoraven.

Jo ho vaig viure a casa: la meva mare gairebé no sabia res del seu avi. Tot parteix d'una connexió emocional profunda amb les àvies i avis. Quan veus de petit que la teva àvia et parla de la seva infància en veu baixa i de cop se li desencaja la cara, se t'encén una alarma. O casos com el de Maria Rosa Aránega, que va trobar la foto del seu besavi —un republicà que es va suïcidar abans que entressin els sublevats— amagada dins un sobre a l'àlbum familiar per evitar que continués sent 'vençut' després de la seva mort. La meva pròpia àvia va guardar el secret d'haver sentit el tret mortal de la Guàrdia Civil a pocs metres de casa seva. Van sobreviure amb un estrès posttraumàtic que mai van poder verbalitzar.

I aquesta memòria també s'entrellaça amb la cultura i referents d'identitat, com passa amb la figura de Federico García Lorca?

Exacte. Per això els productes culturals recents són tan valuosos. Quan els nois i noies joves, homosexuals o bisexuals, veuen la història de Lorca, amb la pel·lícula La bola negra, connecten de seguida amb el passat a través de la seva pròpia identitat. Comprenen que en una dictadura no només es persegueix la política, sinó també l'orientació sexual. És un pont fonamental per connectar les noves generacions amb la memòria democràtica.

Denuncies també els límits de la Llei de Memòria de 2022 respecte a la figura del besnet. Per què?

Em va sorprendre molt veure que la llei del 2022 estableix que la quarta generació —el besnet— és l'última amb cobertura legal i dret a sol·licitar ajudes públiques estatals per obrir una fossa comuna. Obrir una fossa és costós i requereix equips d'arqueòlegs. Això significa que els fills que vinguin darrere ja no tindran suport legal per buscar el meu besavi Manuel.

És una vergonya que un govern progressista posi un límit legal al dolor i al trauma. El dret internacional estipula que els crims de lesa humanitat no prescriuen; com és possible que una llei estatal posi data de caducitat al dret a la veritat i a la reparació?

Això xoca amb postures com la de David Rieff, que defensa l'oblit per sanar conflictes molt profunds.

Entenc aquesta postura, que va ser la que va adoptar Espanya a la Transició: perdonar els botxins i construir la democràcia sobre l'oblit en lloc de sobre la justícia. Però no la comparteixo ni com a historiador ni com a besnet. El passat cal mirar-lo de cara i sense embuts. Reconciliació sí, però amb rendició de comptes. A Espanya, els repressors van morir plàcidament al llit.

Mentre en països com l'Argentina o Xile els descendents dels botxins han creat associacions per revisar el passat dels seus pares o avis, a Espanya hi ha un silenci absolut. Com a investigador, he intentat parlar amb famílies de botxins identificats i s'han negat a parlar. La Transició va facilitar un relat de justificació que ha evitat aquesta revisió.

Què va faltar per fer després de la Transició? L'Estat ha tingut cinquanta anys.

El context de 1977 era complex per la por a un cop militar. Però a mitjans o finals dels 80, amb les tres majories absolutes de Felipe González (1982-1996), el procés era molt diferent. Per què no es van obrir les fosses aleshores, quan els fills dels afusellats encara vivien? Perquè el PSOE i altres partits van decidir que mirar al passat era incòmode. Aquesta desídia la paguem avui amb l'herència del trauma i amb àvies que van morir sense trobar els seus pares. Aquesta és la gran assignatura pendent d'una Transició fallida.

Creus que aquest debat segueix latent en la política actual i en cites electorals com les que s'acosten?

Hi ha un clima totalment polaritzat. Em crida l'atenció la contradicció de la dreta i l'extrema dreta: ens acusen als acadèmics de 'guerracivilistes' per investigar, mentre ells instrumentalitzen el passat amb fins partidistes. Ho vam veure al congrés organitzat a Sevilla amb Arturo Pérez-Reverte i José María Aznar, demanant que ens abracem. Jo no vull abraçar-me amb els botxins del meu besavi. Sí ho faria, és clar, amb els familiars després de conversar amb ells. Però aquesta conversa no ha estat possible.

No et van trucar per participar? Era encertat el títol, 'La guerra que vam perdre tots'?

El títol d'aquell congrés, La guerra que vam perdre tots, és una provocació que frega el delicte. Hi va haver vencedors i vençuts. Hi va haver qui va matar i qui va ser assassinat. Per al meu llibre vaig fer una crida general i amb prou feines vaig rebre testimonis de famílies de la violència republicana, la qual cosa demostra que el seu trauma va ser canalitzat i resolt pel franquisme durant 40 anys, al contrari que el dels vençuts.

Per què segueix costant tant assolir un consens sobre què va significar el franquisme?

Per la manca de depuració i justícia després de la Transició. Si els assassins i beneficiaris no rendeixen comptes ni tornen el que van robar, la memòria queda malalta. Avui veiem polítics blanquejant la dictadura, inventant que Franco regalava cases, o intel·lectuals com Pérez Reverte —seguint l'estela de Pío Moa— instal·lats en el relativisme que 'tots van ser dolents'. Amb això s'eximeix de culpa els colpistes que van destruir una democràcia legítima amb ajuda del feixisme europeu. Pérez Reverte és avui un dels referents del revisionisme franquista.

El relat hegemònic actual continua blanquejant la dictadura, i això té conseqüències perilloses. Ho veiem als instituts: professors escandalitzats en veure nois joves reproduint consignes feixistes i masclistes que consumeixen a les xarxes socials. Si no defensem un relat veraç, posem en risc el futur de la pròpia democràcia.

Estarà present el franquisme, de nou, en les properes cites electorals amb l'avenç de l'extrema dreta?

Totalment. Ho estem veient en discursos institucionals, com els d'Isabel Díaz-Ayuso alertant de suposats fraus o intentant culpar l'esquerra de conduir el país a un nou conflicte, quan el 36 va ser el resultat d'un cop militar contra la legalitat democràtica.

En comunitats on ja governen PP i Vox, com Andalusia o Aragó, ja s'han derogat les lleis de memòria històrica autonòmiques per imposar normatives de tall marcadament franquista, retallant fons públics per a l'obertura de fosses i contravenint el dret internacional. Vox és un partit obertament d'extrema dreta que afirma sense embuts que, si arriba al poder, eliminarà les lleis de memòria i de gènere. Quan veiem discursos d'odi normalitzats i molts joves replicant consignes reaccionàries a les aules, entenem que la manca d'un reconeixement institucional ferm del feixisme històric està pesant com una llosa. Aquestes eleccions no van només de sigles, sinó de defensar els drets humans més elementals i el futur de la nostra pròpia democràcia davant discursos que busquen erosionar-la completament.