“El progrés perfecciona el dolor en la mateixa proporció en què refina la voluptuositat”, escriu Charles Baudelaire a Els paradisos artificials. Dos segles més tard, l'encís de la màquina i els fons d'inversió interroguen el gran poeta i cronista superlatiu. La majoria és més prosaica; vol saber si la ciutat del futur serà capaç d'oferir-li l'hàbitat integral en una urbs de proximitat, dotada de serveis essencials i un entorn comunitari.
La ruptura entre grans tenidors i llogaters ha derivat en la denúncia del trasllat de rendes públiques, des de les administracions autonòmiques i municipals, als butxaques privades dels promotors. Ja no es tracta d'exigir la fi de l'habitatge habitacional o de perllongar els contractes de lloguer indefinits. Es tracta del dret a gaudir de la dimensió pública de la ciutat, de les seves oportunitats; el dret a participar en les decisions sobre el destí de l'urbs.
La mobilització s'instal·la en l'anomenada proxiliència, —Carlos Moreno, a El poder de la proximitat— una combinació de proximitat i resiliència a la qual no arriba el Decret Maricarmen. Les mobilitzacions d'aquests darrers dies desemboquen en les eleccions anticipades i més sociològiques de la democràcia. Sobre els carrers d'Espanya, tot s'ha tornat fragmentat i fugaç.
Portada de 'El poder de la proximitat'
Les referències urbanes desapareixen de la memòria col·lectiva, pateixen un procés amnèsic, un estat de fugida similar al que narra David Lynch a la pel·lícula Carretera perdida, on un ciutadà s'aixeca un dia sent una altra persona. Els antecedents s'obliden; no memoritzem ni el París romàntic de Lucien de Rubempré (Les il·lusions perdudes de Balzac), ni la Berlín Alexanderplatz (Alfred Döblin), ni la Barcelona de Rius i Taulet, celebrada a ritme de polca a les glorietes de l'Eixample.
Una nova postal de Barcelona
En poc temps, a la capital catalana han desaparegut els jubilats olorant el salobre llunyà del Port Vell i els emèrits contemplant aparadors. Les grans caminades urbanes escassegen; ja no vegetem, ara deambulem pels desviaments inesperats perquè els carrers són l'única experiència vàlida i cada pas és una aventura.
Paradoxalment, la solució de l'habitatge a través de l'oferta transfereix la riquesa pública al mercat i acaba consolidant una aliança no desitjada, però estructural entre l'Estat i el sector financer.
Madrid, Barcelona, València, Bilbao o la Corunya, gènesi de la propera vaga general, combaten contra l'últim crim urbanístic i el seu crit evoca un vers de Biznaga, la cèlebre banda de punk rock. La seva veu és antifeixista i neix de la lluita contra el conservadorisme dur de les rendes extractives.
Els amotinats declaren: “No destruïm res si no destruïm també les ruïnes”. Les ciutats ho saben; per això situen el seu dol lluny del centre històric; traslladen el dolor a l'extraradi, excepte en el cas de la capital de França que va combatre l'aristocràcia monàrquica a cop de Guillotina, al mig de les places públiques i amb la multitud acudint en massa a les cerimònies d'execució.
A Londres, pàtria de la iniciativa privada i dels Whigs, el mercat rampant està sent frenat pel nou laborisme; el premier, Andrew Burnham, legisla ràpid, intenta unir el bé públic amb l'interès privat. Representa una ruptura respecte al tercerisme de Tony Blair i anhela una societat de ciutadans que no creu en el poder econòmic del més fort ni en l'intervencionisme estatal.
A Roma, la tensió sobre l'habitatge es va concretar en l'ocupació dels Fòrums Imperials, just davant del Coliseu, per cridar l'atenció sobre la inviabilitat de les seves antigues joies, Bolonya, Pisa, Venècia o Florència, joies del Tirrè i de l'Adriàtic. A Itàlia, els lloguers suposen de mitjana un 65% dels ingressos de les famílies
La humanitat va camí de convertir-se en un ramat d'autòmats prefigurats, atents a l'altar dels grans de la IA: els OpenAI (Sam Altman), Space XAI (Elon Musk), Meta (Mark Zuckerberg), Mistral AI (Arthur Mensch) o Amazon (Jeff Bezos), erigits ara en autoreguladors. Els monopolis tecnològics pateixen una malaltia coneguda: el seu valor està molt per sobre de la seva expectativa de negoci.
Lloguer igual a desigualtat
Però la mecànica de finançament amb deute, que veuen els ciutadans, impacta. El teatre del món s'ha traslladat als de baix, com un model d'èxit a escala diminuta. Tenir casa pròpia és un potent imaginari col·lectiu que arrenca amb un subsidi, creant una eina de negoci i no un instrument d'equitat. La seva alternativa és el lloguer, la condemna de les quatre parets i un sostre, a preus desorbitats
La ciutat reneix gràcies a les seves convulsions; la seva estètica i la seva anestèsia són inseparables, com ho són l'acampada davant la Real Casa de Correus, seu de la presidenta Ayuso, i l'impacte electoral de l'esquerra en els comicis de novembre. Sol és una epifania de la modernitat.
S'omple i es buida per mèrits aliens a la seva existència i la vida dels seus ocupants és captada com si fos la primera vegada. La protesta té una causa, però els seus ardorosos militants saben que per generar idees cal captar la veritable essència de les desigualtats i injustícies que els han subministrat la praxi.
Cadascun d'ells és L'home de la multitud, el conegut personatge d'Edgar Allan Poe que escruta els altres a distància i és capaç de llegir la història dels altres “en el breu interval d'una mirada”. Els ultraconservadors sedueixen les classes mitjanes, però arribats a l'extrem del preu del metre quadrat, el món salarial instal·lat es rearma unint-se a una protesta sense sigles polítiques i declaradament antiautoritària.
"El dret a la ciutat no pot ser comprès en el marc dels drets individuals, sinó com un dret col·lectiu, democràtic", explica l'arquitecta i urbanista brasilera Raquel Rolnik (La guerra dels llocs) que va ser relatora especial de l'ONU per al Dret a l'Habitatge Adequat.
Portada de 'La guerra dels llocs'
A inicis de la dècada dels noranta, l'anomenat Consens de Washington va aconsellar la renúncia dels governs al seu paper de proveïdors d'habitatge públic a cost assequible, per convertir-se en facilitadors de la iniciativa privada. Va ser la fi d'una època en què l'Estat considerava l'habitatge com un bé social.
La dignitat del caminant
El moment en què l'hàbitat familiar defineix el model de societat, especialment en el context urbà exigit a repensar els sistemes de construcció, mobilitat, gestió de residus, abastiment alimentari o disseny d'espais públics, seguint l'anàlisi de Paul Krugman, Carlos Moreno, Peter Nijkamp i Karina Kourtit, generadors i difusors de l'anomenada “economia geogràfica”.
L'estructura urbana que sosté les nostres vides pivota al voltant del que Ernest Bloch va considerar el dret humà de “caminar dret” (aufrechter Gang), quelcom essencial en el programa d'una societat més justa. Bloch va encastar aquest concepte en un model de convivència compromès a brindar als seus ciutadans una dignitat en la col·lectivitat, una original afinitat ortopèdica amb el “dret a anar dret” i estar disposats a traçar passos no perduts a través d'un entorn metropolità.
Les ciutats que sostenen la quotidianitat de l'habitatge mostren sovint l'instint destructiu que va combatre Bloch i que s'aixeca en un cas perdut, com L'home invisible d'H.G. Wells, segons el criteri de Matthew Beaumont, autor de El caminant (Alianza Ed), una aventura del món urbà i les ficcions a les quals han donat lloc les nostres ciutats, seguint el rastre de Dickens, Poe, Chesterton, Woolf o Bataille, a la recerca d'una poètica del caminar buscant espais d'esperança.
Portada de 'El caminant'
En el seu ésser invisible, Wells metaforitza el desplaçat urbà que aspira a un estatus sobrehumà, però que, a causa de la seva condició d'albí, acaba sent detestat. És el marginat, el ressentit i venjatiu que “nega el jo aplicant la moral dels esclaus, davant la noble moral de l'amo” (Nietzsche a La genealogia de la moral, anterior a la publicació del llibre de Wells).
L'home invisible llaura en la ciència la seva pròpia condició, creada per la suggestió indiscriminada de Londres, la gran metròpoli on s'ensorra el tabic que separa la vida interior d'un ésser humà de la seva immersió metropolitana.
El futur és una caixa de Pandora. Ocupem el centre d'un Gran Guiñol envoltat d'oferents, davant el nou Ubu rei: el Data i els algoritmes. Recorrem l'experiència futurista d'Alfred Jarry, quan va dir que “la màquina és un excel·lent substitut de Déu”. La societat gaudeix de l'artificialitat de les coses que realment tem, com la crisi nuclear, els recurrents atacs híbrids de Rússia sobre Europa o la guerra absoluta desfermada pels líders de la bombolla tecno política.
Les màquines obren la sense poder-lo controlar. Quan el nostre inconscient visibilitza la colonització de la IA, tornem la mirada cap a troballes primerenques com Metropolis de Fritz Lang, als orígens del cinema, quan es va utilitzar la fotografia per immortalitzar l'instant, afegint-hi moviment.
Avui com aleshores, la comunitat vol tirar endavant amb l'ajuda de grans robots que funcionen a distància. Un cop més, l'esperança de la utopia pot més que la contrastada distopia.
A la societat desvertebrada per l'escena trumpista que domina el clima polític, no sabem “què és suficient abans de saber què és més que suficient”, com va escriure William Blake en un dels seus proverbis de l'infern.
La resposta és impossible si no és que les decisions del poder polític de proximitat millorin la convivència, com va fer l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, en reestructurar els carrers i places que hi ha davant de les escoles, convertir-los en micro parcs o obrir al barri els patis escolars, durant el cap de setmana.
Així va convertir l'escola en un nus de comunitat, cultura i vida. “La proximitat no és un model tècnic sinó una forma de reordenar la vida urbana des de l'essencial, la salut, l'arrelament o el vincle amb el meu entorn”, (Moreno). L'aplicació d'aquesta lògica requereix ciutats compactes, diversificades, amb una estratègia de futur i, sobretot, capaces de tancar cicles en escales intermèdies, com l'habitatge, la pedra angular del model de societat.