Subjecte i predicat

Fa unes setmanes va sortir la notícia que l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició havia publicat un informe sobre la menopausa en què, per error, s'utilitzaven dades nutricionals d'homes. Sobrecogedor però no sorprenent.

Existeix una tendència en certes aproximacions de gènere de partir, per a qualsevol anàlisi, de subjectes masculins i subjectes femenins. Una manera rebuscada, una mica retòrica, de dir “homes” i “dones”. Si així es percep el món, ben està si bé acaba.

Però si es tracta de definir les nostres societats, un pensament, un fet, és quedar-se atrapat en un radi limitadíssim d'abast en què qualsevol predicat que se'n derivi d'aquests subjectes es veurà condemnat a la redundància, reproduirà esquemes conservadors donant per nou el vell, i, d'aquí, és fàcil validar la falsificació.

Una mica com passa quan es parla d'ideologia, així en general, com la panacea que resumeix els problemes del món. S'omet de quina ideologia es parla. Anarquisme (pur o sindicalista)? socialisme? liberalisme? marxisme? feixisme? neoliberalisme? neofeixisme? Quins llibres, en què consisteixen aquestes metodologies, quines problemàtiques han identificat i quines solucions posen sobre la taula.

Subjecte invisible

En resum, quin és el subjecte. El subjecte agent transformador de la història com en el marxisme? El subjecte liberal clàssic, lliure i racional, nascut amb drets naturals? O un subjecte sense identitat pròpia que s'integra en valors transcendents com la nació o la raça segons el feixisme?

Potser sigui aquesta vocació pel mite de la transparència que l'ha tornat invisible, però el cas és que, de la mateixa manera que el subjecte desapareix quan es menciona la ideologia —encara que en aquest cas potser vulguin dir que el problema és la identitat—, al·ludir a subjectes masculins i subjectes femenins s'assembla en què, en ambdós casos, és predicar. I d'aquests predicats, que disfressen el subjecte, és d'on surten els miratges.

Pel que fa al gènere (el pensament del qual s'orienta cap a l'anàlisi crítica del subjecte), parlar de subjecte masculí i subjecte femení és com pretendre tocar dues melodies diferents alhora, una amb cada mà, sobre un mateix teclat. El resultat, si en surt res —perquè serà inevitable que una de les dues s'imposi— no serà més que una molesta, absurda i incòmoda olla de grills sense ordre ni concert.

El subjecte no són les mans que toquen, ni tan sols la partitura, sinó el conjunt de lleis, improvisacions, variables i objectius que imperaven al cap de qui la va compondre.

El món per a l'home

Només cal mirar al voltant. Si ets en un metro, fixa't en el disseny de les butaques, o si a l'autobús, mira l'alçada de les barres subjectes al sostre, per agafar-te. A casa, observa fins on arriben les llibreries, el pes de certs objectes, o, al carrer, fes una ullada als menús dels restaurants.

No encaixen. Un exemple més clar: t'has fixat mai que, en certs lavabos públics –o fins i tot en alguns apartaments de lloguer o habitacions d'hotel—, el paper higiènic sol estar enganxat a la paret, al costat de la tassa? No és perquè no hi havia altra opció. Simplement està pensat per a algú que atén les seves aigües menors de cara a la paret.

El més curiós és que aquest disseny es troba fins i tot en lavabos exclusius per a senyores, i posarà a prova o la teva capacitat de previsió o les teves habilitats com a contorsionista.

Que el món està fet a mida de l'home ja ho va dir la Beauvoir amb altres exemples. I aquí seguim, certament, s'ha avançat i és cert que s'ha creat espai per a l'adaptació. El problema és que aquest subjecte, des d'on es predica i que s'insisteix a invisibilitzar, és el mateix que determina els objectes immaterials, els textos.

Lleis i constitucions, normatives, regulacions i, efectivament, protocols de tota mena, com pot passar en la recerca mèdica, es dissenyen a partir d'aquest subjecte. I aquest subjecte segueix concretant-se en home, heterosexual, blanc, classe mitjana i cristià —amb espai per a variables, mal anomenades i conegudes com a “minories”—.

I dins de cadascuna d'aquestes característiques se'n ramifiquen d'altres, cadascuna aprofundint en l'exclusió. Les etiquetes sempre han estat cosa de la exclusivitat.

Actualment, per exemple, només França ha reconegut l'avortament com un dret constitucional. I si seguim amb la sexualitat —moltes dones al món ja alcen la veu—, ni parlem de les revisions ginecològiques. A l'era de la Intel·ligència Artificial, els drons, les pantalles, els instruments que s'utilitzen per a aquests casos continuen sent tan dolorosos i invasius com fa un segle.

Però no ens quedem en el de sempre. En la idea arcaica que una dona és un úter flotant, tot just el mitjà del qual els homes manquen per garantir la seva prole, encara que sembla que sigui encara la que preval (el subjecte no ha variat).

És quelcom que es constata quan, a la immensa majoria de farmàcies, molts medicaments específics per a condicions pròpies del cos femení (inclosa la menopausa), és a dir, els que no es vinculen directament a la procreació (menstruació, fertilitat, gestació), no es troben disponibles: cal encarregar-los.

La distinció predicativa de subjecte masculí i subjecte femení conceb la dona (o el subjecte femení) com una transcendència uterina. Sense estómac, intestins, pàncrees, cor. Que un estudi sobre la salut de la sexualitat femenina parteixi d'homes, és inquietant però no sorprèn i fa témer sobre quantes vegades els protocols s'apliquen sense contemplacions.

Modificar el subjecte incontestable

El subjecte és una abstracció des d'on arrenca l'exclusió. La feina és modificar-lo perquè, algun dia, no sigui així. I és aquí on comença la reflexió política, que ha d'orientar-se cap a un món més just, més segur, més digne, més responsable.

La història no ha acabat. Amagar-ho —no diguem manipular-ho—, ignorar-ho donant-ho per natural, per incontestable, per dogma i veritat última és convertir-ho en una bomba de rellotgeria que acaba esclatant.

No dic que sigui fàcil. És clar que hi ha persones que això ja ho saben, d'altres es van aprendre allò d'home, heterosexual, blanc, etc. de memòria sense saber gaire bé què fer-ne, com si la realitat anés per un altre camí quan la realitat és aquesta: un estudi sobre la menopausa realitzat sobre subjectes homes.