Hi ha una corrent de pensament que guanya influència i que s’alimenta del gran descontentament que ha provocat un model econòmic centrat en assolir el màxim rendiment. És el comunitarisme, la idea que la comunitat, amb objectius clars, pot dur a terme importants transformacions sempre que es treballi pel “bé comú”.
En gran mesura en aquest terreny s’inscriu la professora d’Economia Mariana Mazzucato, referent avui d’una esquerra que intenta aixecar el cap. Mazzucato acaba de publicar Bé comú, una nova economia que funcioni per a tothom (Taurus), un enfocament que és la continuïtat d’altres treballs de l’autora, com L’estat emprenedor, El valor de les coses o Missió Economia. Però, hi ha alguna cosa d’ingenu en aquesta posició? És un voluntarisme que no es veu que pugui tenir una traducció pràctica?
Les posicions s’han polaritzat molt els darrers anys, gràcies, també, a la influència de les xarxes socials, que només ofereixen a qui les consumeix allò que ja saben que els agradarà. El debat a Espanya sobre l’habitatge constata, en tot cas, que el canvi en estructures molt assentades és molt complicat, si, a més, no es compta amb amplis consensos, que és el que defensa Mazzucato en el seu llibre.
Però, què és el que no es té en compte i subjau sempre en les democràcies liberals? Serien possibles els canvis estructurals si es comptés amb grans consensos i amb la voluntat de treballar pel ‘bé comú’?
Portada del llibre de Katharina Pistor
Aquí apareix el treball de la investigadora Katharina Pistor. A Espanya l’ha publicat Capitán Swing, i s’anomena El codi del capital. I el que assenyala és més aviat pessimista: no hi ha gaire a fer. El dret ha aconseguit, al llarg dels segles, blindar la propietat. No hi ha “béns comuns”, hi ha propietats.
Pistor i Mazzucato, cara a cara. Què ens ensenyen? Estem atrapats irremeiablement en una arquitectura jurídica inamovible que prioritza la propietat privada per sobre de qualsevol aspiració social, o és possible reescriure les regles del joc econòmic per posar-les al servei del bé comú?
Pistor adopta una mirada profundament institucionalista i escèptica a El codi del capital, demostrant com la llei privada i els juristes actuen com a guardians impenetrables de la riquesa. Mazzucato ofereix una perspectiva agosarada i intervencionista.
Per a l’economista italo-nord-americana, --que oferirà aquest dilluns una conferència a Barcelona al CCCB i és seguida per legions de joves-- el sistema econòmic no és un destí fatal regit per lleis naturals o panys jurídics perpetus, sinó una construcció mal·leable que pot —i ha de— ser redirigida mitjançant l’acció col·lectiva i la política pública orientada a missions, com va passar amb el viatge a la Lluna, quan, als Estats Units, tot va girar a fer possible aquell esdeveniment, amb investigacions que van ser profitoses per al conjunt de la societat més enllà del viatge estricte dels astronautes.
Però Pistor apareix com la dama severa que recorda els límits. Argumenta que els actius ordinaris com una patent, un terreny, o un deute corporatiu, no es converteixen en capital per generació espontània, sinó perquè són codificats jurídicament.
Portada del llibre de Mazzucato
Els advocats corporatius utilitzen quatre atributs fonamentals --la prioritat (qui cobra primer en cas de fallida), la durabilitat (la capacitat d’estendre els drets de propietat en el temps), la universalitat (el reconeixement global d’aquests drets) i la convertibilitat (la garantia de transformar actius volàtils en liquiditat segura)-- per blindar els interessos dels propietaris davant les contingències del mercat i les regulacions de l’Estat.
Des d’aquesta òptica, el pessimisme de Pistor està més que justificat. Quan una societat intenta implementar reformes progressistes o redistributives, xoca sistemàticament amb una closca legal globalitzada.
Els tribunals nacionals i internacionals, els tractats de lliure comerç i els paradisos fiscals actuen com una armadura que fa que canviar l’statu quo sembli una quimera.
Com es pot parlar de "bé comú" o de col·laboració social quan els amos del capital tenen el monopoli de la tècnica jurídica per blindar els seus beneficis i externalitzar les seves pèrdues?
Mazzucato no és una ingènua. Coneix aquests límits, aquesta arquitectura legal. No reacciona negant el poder del marc legal, sinó desafiant el propòsit amb què es dissenya.
Si el capital és una creació jurídica, argumenta Mazzucato, la llei no és una llei de la física. És una eina humana que pot ser descodificada i recodificada. Si el dret ha servit per extreure valor en benefici d’uns pocs, pot ser redissenyat per generar i compartir valor en benefici de tothom.
Qui innova?
Això és cert. O pot ser possible, sí. L’historiador Sven Beckert, recordava en una entrevista a Letra Global, que el capitalisme no pot entendre’s com una cosa “natural”, sinó que és un model econòmic amb molts segles d’existència “més aviat bizarro”, que s’imposa a partir d’una classe social: els mercaders.
Mazzucato, per tant, ofereix com un dels pilars del seu pensament la deconstrucció de la narrativa tradicional que sosté que la iniciativa privada és l’única creadora de riquesa, mentre que l’Estat és un ens ineficient que només ha de limitar-se a corregir fallades del mercat.
El que ha apuntat en els seus treballs és convincent. Casa amb la realitat. L’Estat ha assumit riscos, els que comporta la innovació. Els exemples són nombrosos.
La narrativa comuna atribueix el miracle de l’iPhone a la genialitat solitària de Steve Jobs i al dinamisme del capital risc de Silicon Valley. Tanmateix, Mazzucato ha detallat com cadascuna de les tecnologies que fan "smart" un telèfon intel·ligent --des d’internet (DARPA) i el sistema de posicionament global (GPS) fins a les pantalles tàctils, els microprocessadors avançats i fins i tot l’assistent de veu Siri-- van ser finançades originalment amb diners públics, a través d’agències governamentals de recerca al llarg de dècades.
Mentre l’Estat assumeix el risc financer inicial, quan la probabilitat de fracàs és del 99%, el sector privat intervé en les fases finals de comercialització. Un cop al mercat, les empreses privades capturen la totalitat de les plusvàlues (protegides, és clar, pels codis de propietat intel·lectual analitzats per Pistor), mentre que els ciutadans, que van finançar la recerca amb els seus impostos, rarament veuen retorns directes que financin el bé comú.
Timoner agosarat
Davant el fatalisme de Pistor, que veu aquest desequilibri com una conseqüència inevitable de la codificació legal pro-elits, Mazzucato sosté que aquesta asimetria és una opció política corregible. Si l’Estat actua com a inversor de primer ordre, té tot el dret --i l’obligació-- d’exigir condicions. Tot això en teoria, és clar. Ho fa realment? Ha estat capaç de reclamar al sector privat?
Mazzucato proposa abandonar les polítiques econòmiques neutrals i adoptar un enfocament d’"economia de missions".
En lloc de regular ex post o simplement oferir subsidis a cegues a les corporacions, l’Estat ha d’actuar com una mena de timoner agosarat que convoca els sectors públic, privat i social a col·laborar en una mateixa direcció per resoldre grans desafiaments concrets. És a dir, prendre un lideratge que avui no sembla que pugui assumir.
Hi ha altres sectors on es pot veure aquesta dicotomia. La missió de la transició verda i la descarbonització o la lluita contra les pandèmies globals.
Sota el model que critica Pistor, les empreses energètiques o farmacèutiques reben subvencions públiques o incentius fiscals sense compromisos clars, utilitzant posteriorment els seus recursos per recomprar accions pròpies o blindar patents exclusives que encareixen els medicaments o les tecnologies netes.
En el model de missions de Mazzucato, la col·laboració públic-privada es regeix per un principi de condicionalitat. Si una farmacèutica rep fons públics massius per desenvolupar una vacuna, els contractes estipulen que els preus han de ser raonables i que la propietat intel·lectual no pot utilitzar-se com un monopoli depredador que exclogui els països en desenvolupament.
Si una empresa automotriu o energètica rep finançament públic per a la transició ecològica, se li exigeix reinvertir una part dels seus beneficis en R+D verd, compartir les innovacions mitjançant llicències de codi obert o garantir salaris dignes i transicions justes per als treballadors de les conques mineres o sectors afectats.
Aquesta aproximació combat la tesi de Pistor. En lloc d’acceptar que la propietat privada i les patents bloquegen el bé comú de forma permanent, Mazzucato demostra que es poden introduir clàusules d’interès públic al cor mateix dels contractes econòmics i tecnològics.
La concepció del valor
Però, què passa amb la concepció del ‘valor’? Per a Pistor, el valor financer i legal és una realitat incontestable perquè està avalat pel sistema judicial global. Un títol de propietat o un derivat financer val el que els tribunals i els creditors estiguin disposats a fer valer per la força de la llei.
En canvi, Mazzucato argumenta que hem confós el ‘preu’ amb el ‘valor’. En l’economia contemporània, activitats purament extractives --com l’especulació immobiliària, la titulització de deutes o la recompra d’accions per inflar artificialment el valor borsari-- generen enormes preus i fortunes privades, però destrueixen valor social i econòmic a llarg termini.
Què fer, com diria Lenin? Mazzucato advoca per reformar profundament la governança institucional. I això passaria per reescriure els contractes corporatius. Les empreses han de deixar de regir-se pel dogma del "valor per a l’accionista", impulsat precisament pels codis legals descrits per Pistor, per adoptar un model de "valor per als stakeholders" (parts interessades: treballadors, comunitats, medi ambient, usuaris).
També passaria per crear institucions financeres públiques que no busquin simplement replicar la lògica de la banca comercial, sinó canalitzar crèdit cap a l’economia real, donant suport a pimes innovadores, cooperatives i projectes d’infraestructura social que el mercat financer tradicional ignora per considerar-los poc rendibles a curt termini.
Bastida capitalista
I s’apostaria per la democratització de la governança, amb consells d’administració on la veu dels treballadors i del sector públic tingui un pes real, evitant que les decisions estratègiques de les grans corporacions es prenguin exclusivament en funció de maximitzar el benefici legalment blindat dels accionistes absents.
Resignació o audàcia i imaginació? Pistor mostra el que hi ha, el morter que s’ha construït per fer gairebé impossible qualsevol canvi d’envergadura. Mazzucato insisteix a construir una societat diferent, en part perquè estarà en el seu interès més egoista fer-ho: no fem res davant el canvi climàtic que ho pot destruir tot?
L’anàlisi de Pistor actua com un mapa d’advertència. Mostra les cadenes invisibles però d’acer que la llei ha teixit per consolidar la desigualtat. Ignorar aquestes estructures jurídiques porta al fracàs qualsevol moviment reformista, ja que els tribunals i els codis del capital neutralitzaran qualsevol intent de canvi si aquest no ataca el cor de l’arquitectura legal.
Tanmateix, la proposta de Mazzucato incideix en la voluntat política transformadora que ens impedeix caure en la paràlisi.
Recorda l’autora italo-nord-americana que el capitalisme no és una força sobrenatural, --com diu Beckert-- sinó un bastiment institucional construït per éssers humans.
Si la societat és capaç d’organitzar-se entorn de missions col·lectives clares, de condicionar el suport financer públic al benefici social, i de disputar el sentit i la codificació del valor i de la propietat, la col·laboració massiva per resoldre els grans problemes de la humanitat deixa de ser una utopia inabastable per convertir-se en una tasca inajornable.
Aquest és avui el dilema que no s’acaba d’interioritzar. El debat sobre l’habitatge ho mostra amb cruesa. A Espanya i a tot el món. Per cada Mazzucato que busca una sortida, hi ha una Pistor que ensenya les columnes del bastiment capitalista.