Sven Beckert: "El capitalisme pot conviure amb l'expansió d'institucions democràtiques i de l'Estat del benestar, la història ens ho recorda"

Sven Beckert és catedràtic d'Història a la Universitat de Harvard i un dels especialistes més destacats a nivell internacional en història econòmica i global. És àmpliament reconegut per la seva obra fonamental Empire of Cotton: A Global History (traduïda al castellà com El imperio del algodón i publicada a Crítica), i en el seu darrer llibre aborda una ambiciosa i profunda radiografia del sistema econòmic que vertebra el nostre temps: el capitalisme.

Som davant d'un veritable esdeveniment: la publicació de Capitalisme, una història global (Crítica), un ampli volum que podria espantar, fins que el lector decideix submergir-se en les seves pàgines i comprova que es tracta d'un camí assequible i necessari per conèixer el món d'avui gràcies a aquesta profunda investigació sobre el passat. L'editora de Crítica, Carmen Esteban, va contractar Capitalisme fa vuit anys. Avui és una realitat per als lectors en llengua castellana. En anglès es va publicar al novembre de 2025.

Davant de les lectures purament economicistes o contemporànies, Beckert defensa la necessitat d'adoptar una perspectiva estrictament històrica i global per comprendre que el capitalisme ni és una evolució natural de la humanitat ni un destí inalterable, sinó una creació humana modelada pel conflicte, el comerç, l'esclavitud, l'Estat i, sobretot, la constant tensió entre la seva vocació de creixement permanent i els límits del planeta.

Amb el seu somriure, quan intenta fer evident quelcom que la història ha demostrat, desarma l'interlocutor, que valora una pedagogia que sembla cada cop més rara. Beckert insisteix: "no és una obra per a especialistes, és per a aquell ciutadà que vol entendre el món d'avui".

Beckert, en aquesta entrevista amb Letra Global, amb la seva visita a Barcelona --la capital del món editorial en llengua castellana-- assenyala una idea que podria donar-se per suposada, però que s'ha posat en qüestió, amb els plans de gurús i empresaris tecnològics, com Peter Thiel o Elon Musk, que dibuixen un futur molt fosc: "El capitalisme pot conviure amb l'expansió d'institucions democràtiques i de l'Estat del benestar, la història ens ho recorda. Estudiar la història ens proporciona una nova imaginació sobre el present".

Què ha buscat amb aquesta obra, que abunda en la idea que no hi ha un capitalisme, sinó capitalismes, en plural, i que col·loca els comerciants al centre de l'escena?

El llibre està escrit no tant per a un públic especialista, sinó pensat per a persones interessades en el món en què vivim avui, el qual està profundament estructurat pel capitalisme. Molta gent té opinions molt fermes al respecte, considerant-ho quelcom meravellós o veritablement terrible.

El primer que intento fer és fer un pas enrere i explicar què és aquest capitalisme, per què resulta fonamental per comprendre la nostra vida contemporània. A diferència d'altres persones que han escrit sobre el tema, el meu argument central és que el capitalisme és estrictament històric. No n'hi ha prou amb mirar només el present. Cal comprendre com va sorgir aquesta forma estranya, bizarra i peculiar d'organitzar la vida econòmica. No és la forma natural d'estructurar les activitats humanes, sinó una manera històricament específica que començo a rastrejar en l'últim mil·lenni. A més, sostinc que només pot entendre's des d'una perspectiva global, sense limitar-nos al continent europeu.

I és aquí on els mercaders, segons vostè, exerceixen un paper fonamental com una classe social amb personalitat pròpia i diferenciada.

Sí, ells són quelcom estrany en el context històric. Si llegim les cartes de la comunitat mercantil de la ciutat d'Adén, a l'actual Iemen, de fa vuit-cents anys, entenem immediatament què feien perquè s'assembla molt al que fem avui: intenten comprar coses, vendre-les, obtenir un benefici i invertir en la producció per generar guanys. Això és summament modern. Però en el món de fa vuit segles era una raresa absoluta, una lògica totalment marginal. La major part de la població vivia de la producció de subsistència o sota el domini d'un senyor feudal que extreia recursos mitjançant la coacció i la violència. Tanmateix, aquelles comunitats mercantils no només estaven a Europa, sinó de manera molt destacada al món àrab, l'Índia i la Xina. Per comprendre els veritables orígens del sistema, ja necessitem aquesta mirada global.

Llavors, s'hauria de rebutjar la connexió tradicional entre els sistemes de llibertats i un sistema econòmic basat en el mercat i el capitalisme?

Aquesta és una gran pregunta, i el llibre no adopta una postura normativa sobre com has de pensar. Busca explicar com va sorgir aquest món en els darrers cinc-cents, vuit-cents o mil anys. La qüestió de les llibertats és molt complexa. D'una banda, l'aparició del capitalisme allibera les persones de la dependència feudal i soscava la societat organitzada per rangs i estatus, oferint noves oportunitats vitals. A més, després de la Revolució Francesa, s'observa una ràpida expansió simultània del capitalisme i de la democràcia liberal, la qual cosa indica una relació causal. Però el meu llibre també demostra que la història del capitalisme és, en gran mesura, una història d'enormes coaccions i violència tremenda.

No es tracta només de contractes i mercats; és també una història d'esclavitud, colonialisme i despossessió. Sovint pensem que els drets de propietat són centrals —la qual cosa és certa—, però molt sovint el capitalisme ha funcionat traient la propietat a uns per donar-la a altres. I en el pla polític, encara que existeix correspondència amb la democràcia liberal, el capitalisme també prospera sota règims monàrquics, feixistes i autoritaris. A Occident vam tenir la falsa confiança, fa quaranta o cinquanta anys, que 'com més capitalisme, més llibertat i democràcia', però el món demostra que la realitat és molt més complexa.

En aquest sentit, vostè exposa amb duresa el pes determinant de l'esclavitud en el desenvolupament d'aquest sistema.

Sí, aquest és un dels arguments clau: entre els segles XVI i XIX, l'esclavitud va passar a exercir un paper crucial, especialment amb la integració de les Amèriques en una economia global dominada per Europa. La revolució capitalista va ser tan radical que va generar resistències generalitzades per part d'elits religioses, feudals i camperoles que no volien formar part d'aquesta nova forma de vida. Una de les vies per imposar societats sota principis capitalistes va consistir a obligar la gent per la força, convertint-se l'agricultura de plantació a les Amèriques en l'autèntica frontera d'aquest procés en un moment històric determinat.

Vostè qualifica els anys entre la Primera Guerra Mundial i el final de la Segona com 'els anys dels monstres'. Quines van ser les dinàmiques específiques que van propiciar aquesta catàstrofe?

A finals del segle XIX van començar a sorgir noves indústries pesades —com la siderúrgia, la mineria del carbó, la maquinària elèctrica o la química— que estaven profundament arrelades en determinats Estats nació, a diferència dels mercaders mòbils. Un cop construïes una fàbrica d'acer a Pittsburgh o Bochum, era impossible moure-la. Per tant, els empresaris es van tornar dependents de l'Estat, i l'Estat es va tornar totalment dependent dels empresaris perquè ells proporcionaven les armes i els productes químics necessaris per a la guerra.

Després de la Gran Depressió, això va cristal·litzar en una coalició terriblement perillosa de nacionalisme econòmic entre el capital industrial i el poder estatal.

Davant d'això, cal plantejar-se: la reacció davant dels excessos del capitalisme condueix sempre a la repressió i a la dictadura? Hauria existit el nazisme sense el suport del capitalisme alemany?

No necessàriament. Un dels punts que demostro és que el capitalisme és summament flexible i antidogmàtic. Pot prendre el camí del feixisme i la guerra, però també vies completament diferents. Per exemple, als Estats Units dels anys trenta vam tenir el New Deal, i després de 1945 vam presenciar l'aparició de l'Estat del benestar a tot Europa i Amèrica del Nord. Aquesta 'edat d'or' del capitalisme global, que va durar uns quaranta o cinquanta anys, demostra que el capitalisme pot coexistir amb règims que redueixen la desigualtat social i amplien les institucions democràtiques. Ja ho hem fet abans i podem tornar-ho a fer; mirar la història ens atorga una nova imaginació política sobre el present.

Però no va ser això una excepció en la llarga història, tot just durant 45 o 50 anys?

Sí, és un moment històric específic, diria que des dels anys 30 fins als 70 als Estats Units: uns 40 o 50 anys que anomeno l''edat d'or' del capitalisme global. I això va arribar a la seva fi, és cert. Però no crec que haguem d'assumir que aquest final és permanent.

Avui tenim la sensació d'una creixent desigualtat social i pressions sobre l'Estat del benestar, la qual cosa és real. Tanmateix, mirar la història pot ser molt útil i alliberador per a la política actual, perquè demostra que el capitalisme pot adoptar diferents règims de desigualtat —amb menor desigualtat social—, tal com ho vam fer abans i podem tornar-ho a fer. El capitalisme pot conviure amb l'expansió d'institucions democràtiques i de l'Estat del benestar, la història ens ho recorda. Estudiar la història ens proporciona una nova imaginació sobre el present.

Quines lliçons hem d'extreure d'un cas com el de Xile després del cop de 1973?

Xile representa una reorganització radical de l'economia sota línies neoliberals, anticipant-se a les polítiques de Ronald Reagan als EUA o Margaret Thatcher al Regne Unit. Estudiar el cas xilè ens permet veure com el neoliberalisme va començar com un moviment intel·lectual de l'Escola de Chicago (Hayek i Friedman), però també va arrelar a causa del profund descontentament social i del sector empresarial amb el vell ordre keynesià de la postguerra. Aquella va ser una ruptura radical que, tanmateix, va conservar certes estructures del passat, de la mateixa manera que avui ens trobem en la transició cap a una nova època els contorns definitius de la qual encara s'estan gestant.

Vivim en un sistema capitalista, però totalment transformat. En quin punt podrem dir que ja no és capitalisme? Ens dirigim cap a un retrocés implacable que ens retorni al segle XIX?

El capitalisme ha demostrat una gran adaptabilitat, diversitat i energia creativa al llarg dels segles (des de les plantacions esclavistes de Cuba el 1850 fins a les economies de serveis actuals), per la qual cosa no en preveig la fi imminent. Tanmateix, destaco una tensió d'importància cabdal: la lògica interna del capitalisme exigeix una expansió i un creixement permanents, mentre que la natura opera sota una lògica de límits finits en recursos i combustibles fòssils.

Encara que el capitalisme ha superat crisis ecològiques històriques, aquest conflicte fonamental persisteix i podria fer que el món col·lapsés abans que el propi sistema. D'altra banda, encara que alguns polítics actuals somiïn amb tornar al capitalisme dur de finals del segle XIX —amb les seves marcades desigualtats i innovacions tecnològiques—, la història demostra que un retorn literal és impossible. El món ha canviat dràsticament: avui la Xina per si sola manufactura més béns que la Unió Europea i els Estats Units junts. Ja no estem en un tauler dominat únicament per unes poques potències occidentals.

Quins projectes sobre el capitalisme percep a través de figures com Elon Musk o Peter Thiel, amb els seus plans espacials?

Reflecteixen una gran autocelebració i el convenciment de ser els 'amos de l'univers', un complex de superioritat que ja van exhibir altres grans empresaris a finals del segle XIX i que finalment no es va materialitzar tal com preveien. Encara que intenten transcendir els límits ecològics terrestres cercant alternatives fora del planeta, les seves visions solen anar acompanyades d'un menyspreu preocupant cap a la resta dels éssers humans, a qui consideren inferiors o prescindibles en el seu nou ordre. Hem de posar els seus discursos en perspectiva i mantenir la cautela.

Quin paper juga la Xina en l'evolució actual del sistema, considerant que està dominada per un partit comunista i una cúpula reduïda?

El que Pequín denomina 'socialisme amb característiques xineses' és una forma particular d'organitzar la vida econòmica, però connectada amb la llarga història global. Durant segles, abans del parèntesi de 250 anys de domini europeu i nord-americà, la Xina i l'Índia van ser amb diferència les majors economies manufactureres del món. Avui estem tornant a un ordre que ja s'havia vist en el passat. A més, l'escala és descomunal: mentre que en la revolució industrial britànica es van incorporar a les fàbriques uns pocs milions de persones, a la Xina quatre-cents milions de camperols es van traslladar a les ciutats en tot just dues dècades, un canvi sense precedents en la història humana que es comprèn millor estudiant el passat.

Per tant, per què resulta tan indispensable mirar la història per navegar pel present?

Perquè és impossible entendre el món en què vivim —ni tampoc les nostres pròpies vides— si ens limitem a perspectives purament personals, locals o nacionals. Hem de pensar el món com un tot interconnectat al llarg del temps. Estudiar la història ens demostra que el capitalisme no és una força de la natura ni un mandat diví, sinó una creació humana. I atès que existeixen múltiples futurs possibles, la història ens atorga un sentit de les possibilitats de l'existència humana per imaginar que el capitalisme pot adoptar formes diferents, més justes i democràtiques, tal com ja ha passat en altres moments del passat.