Uns records del jove Marcos

Uns el admiraven com a crític teatral. D'altres, com a professor de literatura al màster de la Pompeu. Altres preferiran les seves novel·les, o els seus llibres de memòries i miscel·lanis, com Un jardí abandonat pels ocells, que és un títol tan melangiós com els d'Hrabal, o Jocs reunits. O el seu dietari Una certa edat. Altres, l'autobiografia d'Alfredo Landa Alfredo el grande. Vida de un cómico.

O bé Beure's la vida, polida història d'Ava Gardner en els seus anys de Madrid, que a mi em semblava un llibre raté, perquè ja l'actriu havia publicat les seves memòries. Per a mi, el millor dels seus llibres és Big Time: la gran vida de Perico Vidal, o sigui les confessions d'un senyor lligat per casualitat a la indústria cinematogràfica que entre altres coses va estar al servei de Joseph Losey quan aquest rodava La hija de Ryan. Tota una personalitat i un reguitzell d'anècdotes fascinants. El va publicar Asteroide.

M'havia promès no escriure mai més necrològiques dels amics i la gent que he conegut, ja que és un exercici més aviat feixuc, però com aquests dies em venen contínuament els records seus, infringiré aquesta norma autoimposada, vaig a homenatjar amb alguna anècdota a Marcos Ordóñez.

Sempre li he guardat gratitud perquè va ser ell qui em va fer entrar al periodisme, aprofitant una plaça que havia quedat lliure a El Correo Catalán. Em va recomanar al director, i després em va donar suport i ajudar. Dirigia la secció de Cultura un jove, molt bon professional, que es deia Josep Ylla, que molts anys més tard moriria, amb dos companys seus de TV3, en un accident automobilístic quan volaven cap a Berlín per cobrir la caiguda del mur…

A El Correo Ylla dirigia, però moltes de les iniciatives informatives que s'aplicaven, moltes de les idees, procedien de Marcos, ja que li queien de les mans. I la secció sencera era francament molt potent, en bona mesura gràcies a ell, que tenia una memòria i una erudició veritablement extraordinàries, que per cert posava al servei dels seus companys, ja que tenia esperit d'equip.

De qualsevol pel·lícula que li mencionessis en sabia el nom fins i tot de l'apuntador. El mateix amb la música o la literatura.

Mítica escriptura compulsiva

Era també grafòman. No li costava gens omplir gairebé cada dia una pàgina sencera del diari, i fer-ho, a més, a velocitat de vertigen. Un cop enviada la seva pàgina a muntar, cap a mitja tarda, quan tots els altres estàvem bregant laboriosament amb el nostre articulat, se n'anava a casa, aturant-se al llindar de la porta per acomiadar-se, exclamant —la seva veuarrona se sentia per tota la sala—: “Me'n vaig, però tornaré. I renteu-vos, que el sabó va barat!”

Aquella grafomania era mítica a la redacció. Sovint anava a la taula de maquetació i els feia retirar o reduir la foto, per així disposar de més espai. Les pàgines així, plenes de text, quedaven pesades com un totxo, però els seus textos eren deliciosos, informatius, amb criteri. Cada any Marcos anava al festival de Sant Sebastià, assistia a tres o quatre estrenes i després anava a la sala de premsa on en un plis plas enviava les seves cròniques per teletipus.

La informació que proporcionava ens deixava tan bocabadats com la seva prolijitat. Una tarda a la redacció, el cap de Tancament va pujar a una escala amb el teletipus d'en Marcos, i exclamant “Mireu, mireu el que acaba d'enviar Ordóñez des de Sant Sebastià”, va sostenir la primera pàgina contra el sostre de la sala.

El text baixava quatre metres fins al terra, on encara s'estenia al llarg d'un parell de metres. Era una cosa sorprenent, ja que n'haurien sobrat dos o tres fulls. Ell, per menys de quinze, no s'hi posava.

Un cop sortia de la redacció anava a casa seva, i es posava a escriure la seva primera novel·la, a la qual indefectiblement es referia com “la meva gran novel·la Mambo.” Allò de “la meva gran novel·la” només a mitges ho deia en sentit paròdic, ja que tenia ambició de fer alguna cosa excepcional.

Com es pot imaginar el lector pel que acabo d'explicar, la novel·la no era una novel·leta curta, sinó un cabalós text en què feia el balanç de la seva joventut, de la seva generació. “Tot ja havia acabat”, deia, si no recordo malament, la primera frase d'aquest seu primer llibre. Amb el jove que era! Però tenia raó: tot es decideix en les dues primeres dècades de la vida, si no en la primera.

Ah, no, que abans de “la seva gran novel·la Mambo” va publicar Gato Pérez: la rumba com a ètica, crec que per a l'editorial Júcar. El rumber argentí trasplantat a Barcelona era un dels seus bons amics. A Marcos li va afectar, com és natural, la seva mort prematura, amb la qual Gato complia la seva previsió:

“Es força la màquina, de nit i de dia/ i el cantant, amb els seus músics/ es juguen la vida!/ Es juguen la viiiida…!” Tornant a Mambo, com que Marcos es prenia la literatura molt seriosament li va portar anys acabar-la, i al final es va publicar amb un altre títol, El signo de los tiempos, inaugurant la nova col·lecció de narrativa hispànica de Plaza y Janés. No va obtenir l'èxit que esperava, cosa que li va doldre força, però no el va dissuadir, com sabem, de continuar escrivint i publicant.

Els caps de setmana escrivia la seva novel·la també al matí, i recordo el meu astorament en arribar a casa seva i trobar-me'l al seu despatx, amb la persiana que donava al carrer Sant Magí ben tancada i el flexo encès al costat del gruixut feix de pàgines ja escrites, teclejant furiosament a la seva màquina. El més xocant és que escrivia amb les ulleres de sol posades. Deia que l'ajudava a concentrar-se. No sé si més endavant va abandonar aquest hàbit.

Admirat professor

En els seus últims cursos com a docent, després d'anys de separació per diversos motius, entre ells els meus trasllats de ciutat, solia convidar-me a fer una classe a la Pompeu. Vaig observar que els seus alumnes el veneraven, l'escoltaven com l'oracle de Delfos. Llàstima que no gravés aquelles lliçons, estic segur que eren bones i que donarien per a un llibre. Després parlant amb ell vaig veure que la política li importava un rave: si li esmentava el procés em deia “uf, quin avorriment, no?”

En canvi, li seguien important, i molt, el teatre i el cinema i la música i la novel·la. Recordant els riures i bromes de la nostra joventut, em semblava que s'havia tornat un home molt seriós, fins i tot una mica trist, però potser només era una impressió que em deixava. Vaig entendre que procurava activa i conscientment ser bona persona, no envejar ni menysprear gairebé ningú, un propòsit molt noble i viril, que es trasllueix als seus llibres, que solen ser panegírics.

No li retrec a la mort que se l'hagi endut, ja que en això no fa excepcions, però sí que li retrec a la vida l'estranya crueltat que un home amb una memòria senzillament prodigiosa la perdés del tot, anys abans de morir.