José María Lassalle, el liberal capaç de trencar els esquemes de la dreta i l'esquerra a Espanya

Si el que es persegueix és la convivència i la veritat, des de l'honestedat intel·lectual, i no se segueixen les consignes d'un col·lectiu, imposades per un grup que exalça el líder perquè considera que no ha comès cap error, aleshores el futur serà millor que es treballi en altres llocs.

Ens situem al juliol de 2004. Les ferides estan obertes. Espanya s'ha dividit en dues parts irreconciliables, després d'una experiència traumàtica. Els atemptats de l'11-M, que van marcar les eleccions generals del 14-M i que van donar la victòria al socialista Rodríguez Zapatero, per sobre del candidat de José María Aznar, Mariano Rajoy, han deixat una empremta molt profunda.

José María Lassalle (Santander, 1966) viu aquest moment. I ha recuperat els diaris d'aquella època, recollits en un llibre colpidor i amè: La persistència de la memòria, Diaris I (2001-2006). (Taurus).

En aquells anys Lassalle forma part del nucli de poder, un intel·lectual liberal, amb una tesi doctoral sobre John Locke, que ha estat cooptat pels pretorianes d'Aznar. És professor a la Universitat Carlos III, dirigeix i organitza seminaris a Faes, publica a ABC, dirigeix la Fundació Carolina –projecte d'Aznar per potenciar la col·laboració amb Llatinoamèrica—i està cridat a ser una peça fonamental per al PP i els governs del PP.

En aquells mesos l'aznarisme no pot suportar el que ha passat. Ha perdut el poder, Mariano Rajoy no és el dirigent que es considera adequat per a aquesta nova circumstància, i el mateix Aznar comença a aixecar un mur davant de Rajoy.

A Lassalle l'han acompanyat en aquestes esferes de poder Miguel Ángel Cortés, Javier Fernández-Lasquetty o la mateixa Esperanza Aguirre. Un dels seus mentors és José Romay Beccaria. I Aznar, en persona, s'interessa periòdicament pels seus problemes a la Carlos III amb el rector Gregorio Peces Barba, que, gairebé com un Papa que exigeix fidelitat absoluta, recela del jove intel·lectual que s'aproxima a la política i que –als seus ulls—rivalitza periodísticament amb ell amb articles en què ha defensat la posició d'Aznar d'apropar-se als Estats Units i, fins i tot, de donar suport a la guerra de l'Iraq.

L'apunt del 18 de juliol de 2004 és il·lustratiu de la posició de Lassalle, la que defensa en tot moment i que resulta necessari destacar per poder trobar algun camí d'entesa en la política espanyola.

“Va ser simptomàtic de l'estat d'ànim de la guàrdia de corps el comentari que va fer Lasquetty a la meva tercera a l'ABC: ‘Veig que ha començat el revisionisme sobre la guerra. També ho farà Rajoy?’ Li vaig contestar: ‘Fa un any parlàvem d'armes químiques. Ara de tortures. Sempre vaig pensar que apareixerien les primeres i mai vaig pensar que tindríem les segones. No lluitem per la democràcia?’. No hi va haver comiat”.

Acaba de ser escollit diputat a les eleccions generals de 2004. Està a les ordres de Zaplana al grup parlamentari del PP. Però Lassalle vol obrir una nova etapa. Està a l'equip de Mariano Rajoy, redacta discursos i intenta influir per passar pàgina tan aviat com sigui possible, sense el ressentiment dels aznaristes –“Zarzalejos, sempre amb una cara que denota mal humor"—i considera que la gestió de la guerra de l'Iraq va ser un desastre i encara més “la gestió de la comunicació”, després dels atemptats de l'11-M, amb l'obsessió sobre la suposada autoria d'ETA.

Lassalle entén que no es pot qüestionar la legitimitat del nou govern de Rodríguez Zapatero, a diferència d'aquest nucli d'Aznar que s'ha atrinxerat en l'anti-Zapatero.

El ja polític es pregunta, analitza les seves decisions, busca respostes davant de situacions noves. Es veu fràgil en un món en què s'ha vist immers. Tot i així, ho fa de bon grat.

Vol seguir una vida acadèmica, però la política l'atreu. I aquells anys són molt llaminers en un context en què Aznar ha guanyat per majoria absoluta i vol implementar molts projectes i necessita una argamassa intel·lectual. Lassalle produeix, organitza, acumula mil lectures i entén que Espanya necessita obrir una finestra liberal, però real, compromesa amb la democràcia.

Els diaris destil·len aquesta voluntat, amb comentaris jocosos, també subtils, sobre una dreta espanyola que, al seu parer, està ancorada en la tecnocràcia franquista. Sobre aquests ‘suposats’ liberals que prosperen al voltant d'Esperanza Aguirre, la capitana de la Comunitat de Madrid, Lassalle no es talla i assenyala que confonen Curro Jiménez com un liberal perquè porta les mateixes patilles que Lord Byron.

Per al lector aquests diaris resulten addictius. Pot recórrer la història recent d'Espanya, amb la visió d'algú que no amaga el que és i que reflecteix un problema més concret de la dreta espanyola.

Lassalle parla de Santander, dels seus pares, de les seves relacions també amb les seves parelles. És interessant l'inici de la seva relació amb Meritxell Batet, diputada socialista el 2004. Comenta també els seus dinars de feina, les seves sobretaules amb una elit intel·lectual i política que governa Espanya des de sempre, i que ho troba natural.

Lloa Valentí Puig i també Pancho Pérez (PRISA), que és dels primers que li auguren un bon futur polític, en considerar-lo com un “intel·lectual” que vol influir per fer política.

És simptomàtic el comentari de César Alonso de los Ríos. La conversa amb Lassalle s'allarga. Corre el mes d'abril de 2002. I el periodista, que va ser assessor de Javier Solana al Ministeri de Cultura, li etziba: “Gent com tu necessita la dreta espanyola. Persones cultes amb mentalitat oberta, capaces de trencar els esquemes de l'esquerra i la dreta”.

Llavors encara professor i intel·lectual, amb una relació ja molt intensa amb el cercle d'Aznar, reflexiona sobre la frase d'Alonso de los Ríos: “En acomiadar-nos em va dir el que intueixo que serà la meva condemna política”.

Quin recorregut? Aclaparador. La crítica a les posicions de Jiménez Losantos és demolidora. El que apunta al diari és més contundent que el que reflectiria en una ressenya a l'ABC sobre un llibre de l'agitador dretà sobre la seva relació amb Aznar.

Considera que Aznar li “va tancar la porta als nassos” a Losantos per classisme, en entendre que el periodista venia d'un falangisme rural (JONS), de família modesta, davant de l'educació franquista d'Aznar, pertanyent a una família acomodada que va viure de meravella sota la dictadura, amb el reconeixement al seu avi Manuel Aznar i al seu pare.

L'engany del PSOE

Aquesta qüestió és vital. Lassalle, un ‘senyoret’ de Santander, classe mitjana (amb avi republicà), analitza en profunditat l'evolució d'Espanya. Per a ell, la tecnocràcia franquista va dirigir la Transició, a través de la UCD. I va impedir grans canvis, amb una estructura cultural que no ha variat en excés.

El poder, en aquell Madrid que va conèixer per exercir de professor a la Carlos III –acabaria fora d'ella, per l'animadversió de Peces Barba— és l'objectiu de tota una mena de funcionariat amb relacions familiars en el franquisme tecnòcrata que veu com una cosa natural manejar els ressorts de l'Estat.

Una elit que es desviu per llegir i comentar les ‘terceres’ de l'ABC. Un món que ha quedat enrere, però que, per a aquesta dreta, segueix vigent.

Les anotacions acaben al març de 2006. Però Lassalle ja deu tenir preparades les entrades dels anys següents, amb una carrera que el va portar a ser, amb Rajoy, secretari d'estat de Cultura i d'Agenda Digital.

En els últims escrits d'aquest primer volum deixa constància del gran problema que arribarà des de Catalunya amb l'Estatut, i la posició incòmoda de Josep Piqué com a president del PP català, que no va poder negociar res davant de la total oposició d'Ángel Acebes.

Però constata “l'engany” del PSOE, quan es va estar a punt d'aconseguir un acord entre el PP i els socialistes per tirar endavant l'Estatut. Un acord que va trencar el PSOE en pactar amb Artur Mas, el líder aleshores de CiU, deixant descompost el mateix PSC i el president de la Generalitat, Pasqual Maragall.

Lectura trepidant d'algú que no té cap rubor a mostrar els tripijocs del poder, els dubtes d'un intel·lectual que col·loca un mirall davant seu i descobreix també les seves pròpies debilitats.