Assabentat que l'editorial DeBolsillo ha tret aquest any diversos títols de Simenon (1903-1989), pateixo un atac de vertigen en pensar que aquest autor belga que en el fons em resulta desagradable i moltes vegades decebedor, encara que inevitablement captivador, m'ha acompanyat sempre, des de la meva adolescència, quan vaig llegir alguns casos de Maigret a les edicions de Caralt editor, en traduccions de vegades una mica despentinades o apressades i còmiques (recordo, per exemple, que a vegades algun personatge anava pel carrer portant a la mà una “tovallola”, traducció del fals amic serviette, que en realitat vol dir cartera o maletí).
Amb motiu del seu centenari vaig assistir a la gran exposició que li va dedicar la seva ciutat natal, Lieja, a Bèlgica, per invitació dels seus nous editors a Espanya, que eren Antonio López de Lamadrid i Beatriz de Moura. Havien comprat els drets de traducció de tota la seva obra (193 novel·les).
Després vaig traduir per a ells tres o quatre de les novel·les “dures” de Simenon, aquelles en què no apareix el comissari Maigret, entre elles L'habitació blava.
A l'exposició de Lieja havien reconstruït la gàbia de vidre on en certa ocasió Simenon es va posar a escriure una de les seves novel·les davant els ulls dels seus lectors. Les escrivia en onze dies, onze dies seguits, en jornades exhaustives, que començaven a les 4 del matí.
Abans de seure a la taula carregava una dotzena de pipes i col·locava una ampolla, per anar fent glops de vi blanc segons se li quedava la boca seca de tant fumar. En acabar la novel·la havia perdut dos o tres quilos de pur suar.
Llavors es prenia dues o tres setmanes de descans abans de tornar a sotmetre's al mateix ritual. Coses. Era un monstre, un geni.
Després a Simenon el va començar a editar Acantilado, a partir de l'any 2012, segons crec, i després es va repartir la feina amb Anagrama. Ignoro si ven molt o poc però el cas és que sempre està entre nosaltres aquest novel·lista belga.
Al meu amic Agustí Fancelli, que tenia ancorada en un canal del sud de França una gabarra o 'Peniche', amb la qual feia agradables viatges d'estiu pel sud de França, li encantava l'aventura en què Simenon es va embarcar durant els anys 1929-1931, en una barqueta de cinc metres d'eslora, en què viatjaven ell, la seva dona, la seva criada i un gos, portant arrossegant una altra barqueta més petita, amb l'equipatge, la seva màquina d'escriure i un parell de caixes de fusta.
Durant dos anys van donar d'aquesta guisa la volta a França, la França dels patis del darrere dels canals. Adquirint així el novel·lista coneixement de moltes formes de vida dels francesos més o menys humils, coneixements que s'afegien als adquirits a Lieja, quan era periodista de successos a La Gazette de Liége.
Com que l'escriptor havia d'enviar contínuament textos, cada dia s'aturaven aquí o allà, baixaven l'equipatge, Simenon s'asseia sobre una d'aquestes caixes, col·locava la màquina d'escriure sobre l'altra, teclejava a tota velocitat i sense vacil·lacions el seu reportatge o el seu relat del dia, i quan l'havia acabat l'esposa o la criada corrien a l'oficina de Correus a enviar-la a l'editor a París.
Va ser un home riquíssim i probablement desgraciat. No es va entendre amb la seva mare, que abans de morir li va retornar tots els sobres, sense obrir, en què ell li havia estat enviant periòdicament diners durant molts anys.
La seva filla es va suïcidar. Va tenir dos matrimonis que van durar cadascun vint anys, i en fer balanç després explicava que creia haver estat enamorat d'elles, però s'havia equivocat. Va passar els últims anys en cadira de rodes.
La seva visió del món era d'un materialisme fatalista sense fissures, sense elevació. Però les baixeses de la vida, el destí de la gent pobra, dels mediocres i dels don-nadie, les retratava amb una concisió i una claredat extraordinàries.
És un d'aquells pocs grans autors literaris que manquen completament de sentit de l'humor. Tot és sempre pla.
Em passa com a molts altres lectors: de vegades, en moments d'oci, em cau a les mans una novel·la de Simenon, la començo a llegir i ja no puc parar. Aquelles descripcions de personatges, atmosferes, llocs, d'una precisió evocadora fulminant, no et deixen deixar-la.
Un ja sap per endavant què trobarà en aquelles pàgines. Un material humà amarg i etern. Una història fatal. Saps que la redempció i la bellesa t'esperen a la cantonada, però també saps que no hi arribaràs.