Juan Francisco Fuentes: “Adolfo Suárez portava l'uniforme de camuflatge abans de ser president”

Un punt d'inflexió. Adolfo Suárez serà un altre a partir del 3 de juliol de 1976. En aquell moment el Rei Joan Carles el nomena president del Govern. Salta la sorpresa. El seu mentor, Torcuato Fernández Miranda i el Rei s'inclinen per Suárez, un home discret, eficaç, que ha dirigit RTVE, que ha estat ministre del Movimiento Nacional, però que no pot aportar les credencials de Manuel Fraga o de José María de Areilza. “Suárez portava l'uniforme de camuflatge abans de ser president, però un cop ho és exerceix el poder, apareix una altra persona, un polític ambiciós”.

Així ho veu l'historiador Juan Francisco Fuentes, que acaba de reeditar la seva biografia Adolfo Suárez, l'opció més difícil (Taurus). Fuentes té la convicció que Suárez s'havia preparat per a aquell instant. “Ho tenia tot preparat, amb les primeres decisions que prendria, amb l'amnistia, tot de manera molt ràpida”, assenyala Fuentes.

La conversa de Fuentes es desenvolupa a la llibreria +Bernat, juntament amb el periodista Xavier Vidal-Folch i l'historiador Manel Risques. L'enigma es manté, just en el 50è aniversari de la seva elecció com a president. Qui va ser Suárez? I fins a quin punt Suárez va seguir un guió marcat pel Rei i Torcuato Fernández Miranda, qui va ser president de les Corts, nomenat pel Rei, i president del Consell del Regne?

L'accés ràpid a un sistema democràtic, homologable al de la resta de països democràtics europeus, va ser conseqüència dels passos agosarats de Suárez. L'audàcia de la “reforma”, davant de la ruptura, però audàcia al cap i a la fi.

Fuentes sosté que la gran genialitat de Suárez va consistir a demostrar que es podia transitar d'una dictadura a una democràcia utilitzant els propis mecanismes legals del franquisme --l'anomenat "harakiri" de les Corts franquistes.

L'autor recalca que aquesta via, batejada com "l'opció més difícil", implicava un risc polític colossal que d'altres consideraven impossible, però que Suárez va assumir amb total determinació. I d'aquí el subtítol del llibre, l'opció més difícil.

Però com era Suárez? La figura de l'outsider pren aquí un gran significat. Suárez es veia com algú que accedeix al poder sense pertànyer a cap de les famílies poderoses de Madrid, relacionades de manera íntima amb el poder franquista. Suárez sempre es va considerar a si mateix com un desclassat o un intrús dins de les elits intel·lectuals i polítiques de Madrid.

El seu origen modest i provincial va forjar en ell una profunda desconfiança envers el que anomenava la "claveguera madrilenya", però també li va atorgar una intuïció sorprenent i una ambició primerenca que van suplir les seves mancances formatives.

Una qüestió essencial és entendre l'home que pensa en el col·lectiu, en un moment crucial. Fuentes entén que aquesta és una de les claus. Suárez és un home capaç d'encaminar amb mestratge el destí democràtic de tota una nació, però és incapaç de controlar el seu propi destí personal i polític.

El forjador, qui legalitza el Partit Comunista d'Espanya (PCE) un dissabte sant, qui aposta per una amnistia àmplia que no es contemplava, acaba sol, sense suports, abandonat pel Rei, qui havia estat el seu gran suport en els moments inicials.

Aquesta relació amb el Rei l'analitza Fuentes amb detall, que desemboca amb la dimissió de Suárez a les vigílies del 23F. El primer president de la democràcia espanyola –guanya les eleccions el 1977 i el 1979—pensava a tornar i reprendre el comandament. Però ja seria impossible.

L'historiador considera que per a Suárez l'exercici del poder no consistia a destruir l'ordre vigent, sinó a "legalitzar la realitat" d'una ciutadania que ja funcionava sota un pluralisme democràtic de fet, cosa que va justificar decisions tan determinants i arriscades com la legalització del Partit Comunista, davant la incredulitat d'aquella elit reformista que, en realitat, no aspirava a canvis tan dràstics.

La figura de l'home, del polític amb ambició que s'ha preparat durant anys, que es presenta com algú que no vol molestar, eficaç, que assumeix ser subestimat, qui s'ha enfundat un vestit de camuflatge, aconsegueix el poder i l'utilitza.

Fuentes destaca les característiques personals: “audàcia, inconsciència, improvisació, simpatia, escassa formació intel·lectual i sense postures ideològiques rígides”.

Això va permetre l'evolució d'un règim fins a transformar-se en una democràcia, just a partir del 3 de juliol de 1976.

Llavors, no hi va haver un guió ben traçat? Què va ser la transició espanyola?

Hi ha moltes respostes al llibre Adolfo Suárez, l'opció més difícil, escrit amb mestratge per Juan Francisco Fuentes.