Mercedes Monmany: "Trump i Putin odien Europa perquè aquesta terra de llibertats els deixa despullats"

Rescatar de l'oblit dones que van lluitar contra els autoritarismes, amb conviccions fortes, sacrificant situacions personals. Aquesta ha estat la intenció de l'escriptora i assagista Mercedes Monmany, que acaba de publicar Algo quedará de mi (Galaxia Gutenberg), les biografies de deu dones, que, davant el terror nazi i soviètic, van convertir la seva consciència en l'única frontera infranquejable.

Monmany assegura en aquesta entrevista amb Letra Global que la seva feina, des de la seva profunda identificació amb Europa, suposa una reivindicació del continent, on s'han produït cruentes guerres, però des d'on també s'han difós els drets humans i el valor de la democràcia. I per això sosté: "Trump i Putin odien Europa perquè aquesta terra de llibertats els deixa despullats".

Europa és complexa. El seu passat constata com la modernitat pot portar a un dels projectes més sinistres de la Humanitat. El nazisme va estar en peu durant dotze anys, va voler acabar amb tots els jueus al continent i va segar milions de vides. Però també hi va haver un règim totalitari a la Unió Soviètica, tot i haver estat determinant per acabar amb el règim nazi. Monmany incideix en aquesta qüestió a través d'una de les dones escollides, Margaret Buber-Neumann, “la testimoni”, qui va conèixer tant els camps nazis com els soviètics.

Ella és una de les deu dones que es van trobar al camp nazi de Ravensbrück. Cinc van sobreviure. Les altres cinc van morir. I l'assagista i escriptora les reivindica amb força. De les deu, sis van formar part de la resistència francesa, que, després de la caiguda del nazisme, no van ser reconegudes. Malraux va considerar aquesta resistència com ‘L'Exèrcit de les ombres’, sense gairebé dones entre tots els que van ser reconeguts. Per a Monmany “les dones van ser, en realitat, aquest exèrcit de les ombres”.

Les escollides per l'assagista “són la consciència d'una Europa que va perdre la seva dimensió humana”.

L'autora va voler que aquestes representants fossin molt variades, amb professions diferents, i de diversos territoris europeus. Per l'accés mateix a les fonts, però, Monmany s'ha inclinat per dones franceses, com l'etnòloga Germaine Tillion, que va escriure amb precisió el seu pas per Ravensbrück.

També apareixen al llibre de Monmany la dramaturga Charlotte Delbo; la jove aristòcrata Anne de Bauffremont-Courtenay; la brigadista Lise London, --camarada de Santiago Carrillo--i l'estudiant i neboda del líder de la França Lliure, Geneviève de Gaulle.

La resta d'Europa la representen l'alemanya Margarete Buber-Neumann, que apareix com “la testimoni”, perquè denuncia tant la barbàrie dels camps nazis com la dels camps soviètics; la periodista txeca i fidel amiga de Kafka, Milena Jesenská; la monja russa i membre de la Resistència francesa, Marie Skobtsova, santa de l'Església ortodoxa; l'espia britànica Violette Szabo i la poeta polonesa Grazyna Chrostowska, que va ser executada amb només vint-i-un anys.

Monmany fixa la seva atenció de manera especial en Germaine Tillion. “Amb la fredor analítica d'una etnòloga dissecciona el funcionament de l'horror i té clar per què es pot aconseguir la supervivència, deixant de banda un cert misticisme. Primer, la idea de l'atzar, la sort de no ser a casa en el moment d'una delació. Després, els cercles de suport, la solidaritat que s'estableix al camp de concentració entre grups d'amigues o resistents. I després el que es pot relacionar amb la ira, la indignació com a motor per ‘sortir vives’ i donar testimoni del que ha succeït”.

Això és d'una gran potència: “Cal resistir i explicar el que han dut a terme”.

Lluny, per tant, d'una figura que Primo Levi anomenaria com a “musulmà”, aquell que, trencat per la depressió, es deixa morir i perd la seva humanitat abans que la vida. “Era comprensible, persones que llençaven la tovallola, que no podien més, però davant d'aquesta posició, Tillion insisteix a donar testimoni, a aguantar i resistir per explicar al món el que ha impulsat el règim nazi”.

“El totalitarisme és quelcom inacceptable”, i davant d'ell, es requeria una resposta immediata amb “les forces que es tinguessin”.

Una altra de les figures que destaca Monmany, que parla com un torrent, relacionant els noms amb diferents situacions i les vides d'altres éssers que es troben en les mateixes circumstàncies, és la mare Maria Skobtsova, una aristòcrata russa la trajectòria vital de la qual sembla un compendi del segle XX: de l'avantguarda poètica de l'‘Edat de Plata’ a alcaldessa bolxevic, per acabar com a monja a París, salvant nens jueus de la deportació.

No viu Skobtsova en un convent. Prefereix una “casa oberta” d'acollida que simbolitza la idea central que Monmany vol difondre: “la resistència no va ser només un acte militar, sinó un impuls vital d'higiene moral”. I tant l'aristòcrata russa com la francesa Tillion, exemplifiquen aquesta oposició total al totalitarisme. Monmany es refereix a una qüestió central: “L'honor és com l'amor, és un instint”, i això és al cor de totes les dones de les quals parla l'autora al seu llibre.

L'autora no s'enganya ni enganya. A França, per exemple, la Resistència no va ser nombrosa. L'ocupació nazi no va generar una gran oposició. I hi va haver “indiferents”. Monmany recull les impressions de Sartre: “Sartre deia que no ens podíem enganyar, que hi havia poca resistència perquè hi havia por. Van ser uns valents, uns quants valents, i, entre ells, no ens oblidem, força dones, que van arribar a ser caps de xarxes de resistència”.

El drama es cenyeix, després de l'alliberament i el final de la II Guerra Mundial, a l'est d'Europa. L'autora reivindica, a través de les vides i experiències d'aquestes deu dones, una Europa unida davant el totalitarisme. I, especialment, aquesta Europa de l'est que va ser lliurada a Stalin. “Els meus amics polonesos, hongaresos, txecs, van patir un règim totalitari quan l'oest gaudia de llibertats”, assenyala.

I sorgeix en la conversa el llibre d'Emmanuel Carrère, Koljós, quan l'escriptor explica que la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, es burlava dels estudiants del maig del 68, i es fixava amb preocupació en la revolució democràtica aixafada pels soviètics a Praga. “Em va encantar aquesta part, perquè Carrère explica sense miraments les coses de la seva mare i les anomena pel seu nom, sense embuts, com la relació que ella tenia amb el cercle de Brasillach, --afusellat després de l'Alliberament--que eren col·laboracionistes. I és que s'ha de dir tot, també sobre els que es van considerar resistents, i, en realitat, van fer ben poc per combatre el nazisme”.

També apareix un comentari que recull Carrère, que és il·lustratiu sobre com hem d'analitzar la història, segons Monmany. I és que es va posar de moda en els cercles progressistes de París una frase: “Preferim equivocar-nos amb Sartre, que encertar amb Raymond Aron”, ja que a Aron se'l considerava un pensador de dretes, en relacionar algú compromès amb el liberalisme polític amb la dreta. I amb això s'assumia el comunisme totalitari que s'havia imposat a l'est d'Europa.

Sartre havia arribat a dir que eren certs els “excessos” del comunisme, però que “no menys cert” era que el capitalisme els utilitzava per desacreditar l'anomenat, aleshores, “socialisme real”. Monmany es gira a la seva cadira: “Estic amb Aron, és clar”.

La figura de De Gaulle, l'heroi de la resistència, pren un nou protagonisme en els temps de Donald Trump. Monmany recorda els recels que el vell general mostrava respecte als Estats Units. “I sembla que va encertar, perquè Europa no podia dependre d'un país el president del qual podria tenir altres interessos amb el pas del temps. S'ha demostrat que és així”.

“Molts de la meva generació el van veure com una mena de militar que, amb el mite del maig del 68, es va recordar com un autoritari. Però jo li tinc un respecte. Va veure que els Estats Units tenia una visió imperial. I ara veiem per què els autoritaris odien Europa. És una terra de llibertats, de justícia, de drets que es poden reclamar, d'igualtat, amb tots els defectes que es vulguin, i que es poden anar corregint sobre la marxa. Trump i Putin odien Europa perquè aquesta terra de llibertats els deixa despullats", sentencia Mercedes Monmany, que reclama una atenció especial sobre les vides de deu dones excepcionals, les veus d'una Europa que es va negar a ser assimilada pel nazisme, encara que es va necessitar, --l'autora també ho deixa clar-- "l'ajuda dels Estats Units i de la Unió Soviètica".