Entre Penèlope i Mesalina: L’Europa de les reines infidels

Davant dels matrimonis entre reis per llinatge, l’amor és una conquesta de la llibertat, encara que sigui a costa de la grandesa. La intriga palatina és enemiga del bon llit, com sap Caterina de Mèdici quan, per equivocació, ofereix la mà de la seva filla, Margarida de Valois -la reina Margot (1533-1615)- a Enric II de Navarra. Margot, sensualment culta i autora de L’Heptameró, parla de filosofia amb Montaigne, llegeix Homer i guarda al calaix del seu dormitori El banquet de Plató.

Protegeix els seus amants i no passa desapercebuda, però cau a l’infern de l’opinió al llibre Les dames il·lustres de Pierre de Bourdeille; segles després, és enterrada en el descrèdit per Alexandre Dumas (La reina Margot), on passa de l’anonimat al concubinat i a la ninfomania per la quantitat d’amants que se li suposen, sense gairebé proves. La vida de Margot, la perla dels Valois, és una prova clara que el patriarcat ha denigrat poders atacant la moral de les dones i disculpant els homes.

Les reines destronades valen el seu pes en or; entenen que l’eloqüència és l’objectiu d’on brolla el coneixement. No detesten el poder, l’utilitzen com a autèntiques muses reparadores de l’oci, l’ordre i el plaer. Així ho va fer Caterina la Gran de Rússia (1729-1796), l’estadista a qui Denis Diderot va anomenar la Semiramis del Nord. Ella deu al París de les salonnières la seva imatge dividida entre la fragilitat eròtica de Mesalina enganxada al desig i la paciència de Penèlope que teixeix i desteixeix mentre espera el retorn del seu estimat Ulisses.

En contra de la noblesa

Caterina és l’exemple que val per a les reines poderoses que van decidir estimar per damunt de manar i que van aconseguir ambdues coses. Tenen el seu mirall en Madame de Rambouillet, Anne Marie de L’Enclos, Scudéri, Sévigné o La Fayette, entre d’altres, conegudes amb el sobrenom de les precioses, guardians dels modals que van donar lluentor a l’art i a la diplomàcia a la França de l’Antic Règim.

A base de petites accions, Caterina forja el gran imperi rus, amplia les fronteres fins molt més enllà de la Unió Soviètica del segle passat, fent realitat el somni venal de Vladímir Putin, l’autòcrata actual, envoltat d’homes políticament súcubs. Influïda pels il·lustrats francesos, la tsarina s’aplica a si mateixa l’Ètica a Nicòmac, la lliçó d’Aristòtil segons la qual si “busques el plaer, primer has de treballar dur”.

Expandeix la Gran Rússia cap al Bàltic, Polònia, el mar Negre, el mar d’Azov (la Turquia otomana) i s’annexa la península de Crimea. En contra de la noblesa de Sant Petersburg, vol ser l’emperadriu del despotisme il·lustrat, al costat de Frederic de Prússia, Gustau II de Suècia, Carles III d’Espanya i els emperadors d’Àustria, Maria Teresa i Josep II.

Farts d’amants

Ella és la llum d’Euroàsia, el continent que la Il·lustració va planejar fundar molt abans que nosaltres. Tanmateix, quan s’acosta la Nit de la Bastilla a París, les corones europees decideixen apropar-se al poble, sense el poble. Finalment, a l’hora del recompte, la mateixa Caterina deixa escrites algunes de les petjades sobre les seves relacions amb els homes.

Va tenir diversos amants i una història de passió amb el general Potemkin, un amor tardà, gairebé de tardor, salvat gràcies a l’ajuda de l’alquímia al sacre del general. Ella afronta poc després la seva última etapa de decadència, autoritarisme i dol, un relat recollit a Caterina la Gran: retrat d’una dona, de Robert Massie. Un text revelador en què la tsarina il·lustrada i filòsofa és rebaixada a cortesana i seductora.

Siguin reines, tsarines o emperadrius, fan història, divideixen continents, uneixen extrems o recuperen territoris des de l’interior palatí o des del mateix tron. Però són ells, els reis, qui escriuen la història i s’apropien dels mèrits.

Farts d’amants que competeixen per la seva fama -com la Pompadour, favorita de Lluís XV, envejada a Versalles- els reis burlats assenyalen les seves dones rebels; les anomenen “meretrius expertes a la cambra” i enfosqueixen la lluentor de la seva intel·ligència amb sedes aràbigues, darrere del luxe i la pedreria. L’encanteri de la femella es vincula a les sobiranes independents associades a tradicions paganes, déus, bruixes, solsticis i llegendes medievals.

Desmoronament occidental

Però després de Robespierre, el món ha canviat; la mateixa noblesa està començant a tombar les rigideses masculines de la reialesa, les falses lleialtats i els tabús nacionals. I quan s’obre pas la república de Voltaire, Europa sencera rep l’impuls del racionalisme kantià.

Aquells que han ostentat el poder han estat sota l’encanteri de la pedra. És el cas de Maria de Saxònia-Coburg i Gotha (1875-1938), enterrada a Pelisor (Romania) al mausoleu reial com a última consort romanesa, cosina germana de la reina espanyola Maria Eugènia de Battenberg, néta de la Reina Victòria britànica i del tsar Alexandre II de Rússia.

L’annexió de Romania a la Triple Aliança en contra d’Alemanya marca el principi de la decadència d’una nació mal venuda que serà capturada pel Teló d’Acer, anys més tard. Maria estima com a dona sense destells de sobirana; recala a l’Adriàtic, el vell món descarnat de Venècia; viu el desmoronament occidental del període d’entreguerres al nord-est de la Llacuna, on la lleugeresa veneciana es veu alterada per la grandesa danubiana. És una europea que ha deixat de sentir-se alemanya. Desvia la seva mirada cap a Trieste, l’Hamburg de la Mediterrània de què parla Robert Musil, el litoral d’aspecte hanseàtic, però molt més atractiu que el del Bàltic.

La de Saxònia-Coburg és una de les Reines Infidels (Planeta), a l’obra minuciosa i implacable de Carmen Gallardo, periodista i escriptora, en què l’autora corre per sempre el visillo dels amors secrets de dotze dames d’alts llinatges casades, sent tot just adolescents, amb prínceps cruels.

Corrupció

Aquestes dones amaguen dolor, ultratge i humiliació, forçades a donar hereus, però disposades a no garantir la fidelitat eterna de l’alta alcúrnia. El recorregut de les reines accelera la ruptura amb la tradició patriarcal; va de Bèlgica als Alps italians i de Madrid a Moscou i floreix com un gresol que permet desenes de llengües des del Friül fins a la Galítsia polonesa i l’oest d’Ucraïna, un ampli territori que conjuga el món dels Habsburg a través d’Eslovènia, Dalmàcia, Hongria o Croàcia.

Un dels millors exemples de dones-reines d’empremta liberal, és Isabel II, la dels “tristos destins” a la Memoranda de Pérez Galdós. La filla de Ferran VII i Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va ser malvolguda pel seu poble; la primera reina constitucional d’Espanya, després de la traïdoria del seu pare a la Constitució liberal de Cadis, va haver d’escoltar sovint, als carrers de Madrid i als acords de l’Himne de Riego, aquella coneguda tornada: Si la reina vol corona/ que se la faci de serradures/ que la corona d’Espanya/ no és per a cap puta.

Les conspiracions de la seva pròpia mare, de la seva germana, Luisa Fernanda, i de Narváez superen en nombre els seus amants. Es passeja pels jardins d’Aranjuez del braç de Serrano, el general bonic i després amb O’Donnell i el coronel Gándara. Mentre la reina promulga i es codeja, la corrupció arriba a cotes altíssimes al Madrid del marquès de Salamanca. L’espai privat d’Isabel és un anar i venir d’uniformes i botes de mitja cama, com les de Puigmaltó, el Pollet Reial, -possible pare biològic d’Alfons XII- substitut al llit isabelí del monarca Francesc d’Assís, gran caçador de gallferes a les rampes reials de Guadarrama.

Vergonya davant el món

Els extrems del temps es toquen. L’Espanya que deixa Isabel és la de la Revolució Gloriosa de Prim el 1868; la de l’anarquisme i l’assassinat del general al carrer del Turc; la de l’efímera Primera República, a cavall entre l’austromarxisme i l’incipient krausisme que acabaria fonamentant, molt més tard, la Institució Lliure d’Ensenyament, a la Segona República.

A l’Europa dels incerts anys trenta del segle passat, mentre sona el pas de l’oca de la Wehrmacht, Bèlgica espera el casament entre Albert de Lieja, l’home que mai no va assumir la prefectura de l’Estat, i Paola Ruffo de Calàbria. Quan el III Reich envaeix el país, el rei Leopold es rendeix.

Ha testamentat a favor del seu fill Balduí, casat amb la pacata reina de sagristia, Sofia de Mora i Aragó. Fins al moment de l’abdicació de Leopold, el 1951, la corona suporta la vergonya davant el món per la seva renúncia davant Hitler i pel dur colonialisme imposat al Congo des de la metròpoli, en temps del seu avi Leopold I, reflectit a la coneguda novel·la de Conrad, El cor de les tenebres.

Desplaçada per Albert i somiant en el naixent amor lliure de mitjan segle, la Ruffo de Calàbria freqüenta cobertes de iot i descarrega els seus anhels amb desconeguts sobre matalassos tous d’aigües mogudes.

Poder de fascinació

Les reines i princeses en zel han dominat els palaus més del que estem acostumats a imaginar; ho han fet amb antifaços de setí, ritualitzant el sexe a base de màscares, miralls, sota la semi-llum de troncs cremant a les estances, com aconsellava Giacomo Casanova; aquestes dones han avançat transgredint límits i mostrant el seu dret a la venjança. Així és des de l’etapa d’Urraca I (1081-1126), senyora de Lleó, Astúries, Galícia, Castella i Toledo, morta a causa d’un embaràs adúlter.

Dona d’astúcia i tecles de vol alt, la consort d’Alfons VI, el Valent, rebutja la companyia d’un rei homoeròtic, lliura batalles en vetlles de tenda, sang i vi de tropa, fins a convertir el seu fill, Alfons VII, en Emperador de les Hispànies. I és precisament el seu fill, el successor, qui vitupera la reina mare fins a condemnar-la a l’oblit, tal com consignen el Chronicon mundi, escrit pel canonge Lluc de Tuy i la Història gòtica de Jiménez de Rada, arquebisbe de Toledo.

L’afició d’aquesta reina a la guerra es pot comparar amb el seu poder de fascinació sobre els oficials; se sent piadosa, però apegada al lliure albir dels seus desitjos carnals; demostra la seva independència de l’Església Romana del segle XI amb el maneig de la pericona de seda i cuir o els rínxols d’encaix manual, que ja existeixen a la Plena Edat Mitjana.