Fa nou anys que visc a Madrid, baixo a Barcelona només de tant en tant, i mai m'he penedit d'haver marxat. Mai, fins ara. Perquè ara, i en dues nits consecutives, l'última el passat dia 17, i només a Barcelona, ha tornat Anne Teresa de Keersmaeker amb la seva troupe de ballarines i ballarins, a representar un espectacle de dansa contemporània titulat BREL.
Si això ja seria motiu per estirar-se els cabells, i dir-se “quina oportunitat he perdut, que estúpid vaig ser d'anar-me'n a Madrid, i no quedar-me a la meva ciutat natal, i per tant perdre'm els espectacles d'Anne Teresa…, el sofriment íntim que pateixo es duplica, perquè la seva escenografia està basada ni més ni menys que en les cançons del que per mi és el millor compositor de cançons de la història del pop, millor que Bob Dylan, millor fins i tot —encara que més amarg, menys feliç— que Charles Trenet, l'autor de Ménilmontant, de Douce France, de La mer.
Sí, Trenet pot semblar-nos la quinta essència de la cançó francesa, però ell no va escriure Amsterdam, Le plat pays, Au suivant, Jeff, Ne me quitte pas, Jaurés… i així fins a mig centenar de cançons immortals.
El formidable Jacques Brel
També cal dir que a l'escenari, la prestació de Dylan és més aviat lamentable (un estaquirot, com diem en català, un pal sec) i Trenet era un gai una mica ridícul amb els seus saltironets. Mentre que Brel era un histriò formidable, que es bolcava, ple d'energia. Era un entretingut desarticulat, massa alt, amb uns braços interminables, que tendia cap endavant com si li anés la vida, mentre recitava els seus versos esquinçadors.
Podeu, estimats lectors, trobar a youtube la seva magistral acomiadada de l'escenari a l'Olympia. Inclòs el moment en què surt a saludar, banyat en suor i vestit amb un barnús. El pobre Brel afrontava (com molts actors, d'altra banda) les seves aparicions a l'escenari com un repte vital terrorífic, i abans de sortir a cantar vomitava, sistemàtica i literalment. Per això es va retirar de les actuacions en directe i es va retirar als Mars del Sud.
Per cert, que a l'inoblidable Francisco Casavella, que no sé si sabia gaire francès, també li encantava Brel, segons em va explicar una vegada. Una altra cosa que m'uneix al seu record, de manera que cada vegada que veig Brel penso en Francisco. No som conscients de la petjada que pot deixar en els altres una frase dita a la lleugera, com “Brel és sensacional”.
Casavella a més de ser un gran escriptor era molt intel·ligent i intuïtiu. Sabia reconèixer el bo allà on es trobava, fins i tot en novel·les americanes catastròficament traduïdes. Però tornem al tema.
De Keersmaeker i el llegat de Brel
Que Anne Teresa de Keersmaeker, epítom de la postmodernitat i el minimalisme, revisiti el llegat de Brel, no pot sinó ser explosiu. Espero que el seu show aparegui a internet, ja que no l'he pogut veure en viu i en directe.
M'he de conformar amb recordar la seva irrupció a Barcelona, al Mercat de les Flors, crec que el 1985, o sigui que jo tenia poc més de vint anys. No ho sé, no em quadren les dates. Aleshores jo tenia vint anys. Havia de ser després. La IA m'enganya.
Però tingués jo vint o trenta anys, l'espectacle anomenat Rosas dants Rosas (“Rosas” es deia la seva companyia, i el títol vol dir “Roses ballen roses”) va impressionar tota Barcelona. En fi, la Barcelona inquieta…
Aquell espectacle, que després s'ha reposat a Barcelona, naturalment amb altres ballarines, era impressionant. Era un exercici físicament molt exigent, auster, repetitiu, minimalista, d'una enorme tensió física i emocional. Semblaven les ballarines robots d'un altre planeta. Tan bon punt el vam veure vam comprendre que aquella senyora i la seva banda eren la continuació lògica i disruptiva de qui fins aleshores era la gran dama de la dansa contemporània, Pina Bausch.
Dit de passada, anys després es va piratejar aquell espectacle que ha fet història per a un “clip” de Beyoncé, cantant més famosa pel seu cul prodigiós que per les seves prestacions vocals. A Amèrica del Nord es pensen que a Europa no ens assabentem de res.
Frustrat, estirat al llit, on redacto aquestes línies a l'ordinador, em pregunto què dimonis deuen haver fet Rosas amb el llegat de Brel, que ja interpretava les seves pròpies composicions de manera immillorable. Caic de genolls i imploro sant Youtube.