Els déus aboquen els seus millors dons sobre els creadors imbuïts de gràcia o enginy. L'arbitrarietat divina fon cels i terra en l'ànima dels elegits per reforçar l'esforç dels que considerem genis. Sense competició no hi ha esforç i per aquesta via arriba la rivalitat, com a modus operandi, la qual cosa desemboca en la cursa d'egos animada pels seus mecenes, darrera trinxera o una crossa en l'intent d'assolir allò desconegut.
L'impuls creatiu intenta fabricar una textura inquietant a partir de l'anomenada inspiració i en aquest camí troba la mercantilització que s'obre pas entre els “déus de l'art” del Renaixement, quan cada gran artista té un mecenatge inesgotable: Donatello, Fra Angèlic, Miquel Àngel i Botticelli estan protegits pels Mèdici; Leonardo da Vinci, pels Sforza; Piero Della Francesca pels Montefeltro i Tiziano pels Este.
La sort també juga un paper primordial com es veu en l'obra de Rubens quan Maria de Mèdici el converteix en favorit de Felip IV d'Espanya o d'Andrea Mantegna lligat a la cort de Màntua al llarg de gairebé mig segle treballant per als Gonzaga.
Un segle i mig després, Velázquez és menys afortunat, fins que, el 1659, canvia la seva sort en ser investit cavaller de l'ordre de Santiago, gràcies a la dispensa del Papa Alexandre VII. El gran pintor és enterrat un any més tard amb la creu vermella al pit, que figura a Les Menines.
Les Menines de Velázquez
Al costat de l'home
No hi ha dones en l'èxtasi creatiu, perquè a elles se les ha educat per sentir-se concernides en la masculinitat. Però hi ha dons que remeten a la infància, si seguim Giorgio Vasari qui a les seves Vides (1550) estableix un cànon vinculat al diví dels grans creadors, vàlid fins gairebé mig miler d'anys més tard, quan l'historiador de l'art, Ernst Gombrich (1995) llança la seva Història de l'art, trencant amb l'estil biogràfic i acostant-se a la tradició de Plini el Vell per establir una genealogia basada en les grans fites.
Eugenia Tenenbaum a la seva magna obra acabada de publicar, El mite del geni (Taurus), fa una revisió feminista de l'acompanyament de la dona en el rol de la genialitat; la seva infravaloració compta amb exemples rotunds a l'estil d'Elizabeth Siddall —l'Ofèlia de John Everet Millais— reduïda a subjecte passiu per la Germandat Prerafaelita.
Portada de 'El mite del geni. Història d'una ficció'
Destaca casos emblemàtics com el de Marie-Thérèse Walter a qui Pablo Picasso descobreix a les Galeries Lafayette i la converteix en model i parella, una sort similar a la de la pintora impressionista Berthe Morisot que figura als llibres d'art com a simple cunyada d'Édouard Manet i mare de Maurice Utrillo.
El prestigi de l'artista s'erigeix sobre la negació de la model descoberta en qualitat de col·laboradora, però finalment esclavitzada entre sedes difuses sobre el pit nu com ens van deixar Rembrandt i la seva model, Hendrikje Stoffels; Marc i Bella Chagall o el mateix Rafael amb Margherita Luti, la fornarina, la passió de la qual acabaria amb la vida del pintor d'Urbino, víctima de la seva fogositat, explica Nick Trend, a L'amor a través de l'art (cincotintas), basat en la versió de Vasari.
Portada del llibre 'L'amor a través de l'art'
Ha plogut molt. Avui sabem que l'ànsia de coneixement intuïda en l'art actua sobre l'ésser humà de manera similar al desig eròtic, barreja d'atracció i curiositat. Aquesta idea de la creació artística neix a Plató, però no es concreta fins a Anna Karènina o Madame Bovary.
De col·lectiu a societat
El temps adquireix un creixent matís violeta; les dones del segle XXI ja no són un col·lectiu, són la societat, mentre que els seus consorts abracen la condició de col·lectiu. En el canvi de civilització han deixat la seva empremta creadores excepcionals, en diferents arts, com Frida Kahlo, Sarah Bernhardt, Margarida Xirgu, Maria Zambrano, Georgia O'Keeffe, Mary Stevenson Cassatt, Élisabeth Vigée Lebrun o Artemisia Lomi Gentileschi, entre moltes d'altres.
La frontera del sexe s'estableix al París del vuit-cents, on la República relaxa les normes, mentre Baudelaire i Balzac promouen l'ociositat com a element central de la creació literària. Des d'aquell principi es fonamenta la desobediència; a l'artista se li imposa la tasca del rebuig, la curiositat i la innovació.
I hi ha qui porta com una distinció el fet d'elaborar un cànon en què un mateix es concedeix el mèrit, com fa Paul Verlaine a la seva genealogia, Poetes maleïts.
A la Salpetriere francesa es combat la bogeria femenina sota les ordres del doctor Jean Martin Charcot que té com a alumne un jove Sigmund Freud, el creador de la psicoanàlisi i traductor de La submissió de la dona de John Stuart Mill, eix del pensament liberal i aliat del moviment britànic d'emancipació de la dona, gràcies a la seva esposa Harriet Taylor.
Si seguim els pares de la psicoanàlisi, la tasca de les dones apareix com “un rastre de molles de pa deixades pel camí”, escriu Tenenbaum. Molt abans del pensament crític dels antropòlegs moderns, els genis del color i de la maça anticipen, als seus llenços i escultures, “la inservidumbre voluntària i la indocilitat reflexiva,” en paraules de Gilles Deleuze.
El color i el cisell sempre han anat per davant de la paraula escrita, sigui filosòfica o ficcional, i no és casualitat que Eugenia Tenenbaum subtituli la seva obra amb Història d'una ficció, potser perquè sota els seus enunciats bateguen imatges repetitives com les que van utilitzar Büchner, Kraus, Benjamin, Adorno o Kafka per assenyalar la ruta del contemporani, l'artifici d'Occident per oposició al natural, gairebé sempre monstruós.
Els estats nacionals intenten acabar amb el cercle de marxants, comissionistes i col·leccionistes, emparant-se en la idea que el concebut ha de sedimentar el valor de l'obra en benefici de l'artista. El valor intrínsec de l'art dóna peu al valor connotat per allò que indubtablement posseeix grandesa.
El mèrit de l'ombra
Neix aleshores el valor latent, que posa en entredit la autoritat del cànon, com a referència i validació, obrint la via del mercat irrefutablement lligada al que els economistes clàssics coneixen com el valor de canvi. L'art salta dels nobles instal·lats als emprenedors adinerats i aquesta dualitat perviu avui en les millors col·leccions privades del món, com les Wildenstein, Niarchos, Cohen, Hans-Adam, Nahmad o Broad.
La solitud és un altre vector de la creació. Així passa en el cas de Vicent van Gogh, que cedeix al seu germà Theo la propietat de la seva obra i el paper de marxant. Reclos en la seva complexa activitat cerebral, el gran pintor no és introduït al món de l'art fins després de mort. La seva cunyada, Johanna van Gogh-Bonger, difon l'obra del gran pintor basant-se en els desitjos de l'artista, impregnats de la sensible correspondència entre els dos germans, resumida a Cartes a Theo (Alianza).
Portada del llibre 'Cartes a Theo'
Johanna s'inspira en les figures de Mary Shelley i Mary Ann Evans (pseudònim femení de George Elliot) i entra en l'aventura museogràfica acompanyant els quadres de Vincent amb textos fragmentaris de les cartes. L'obra viatja per Alemanya de la mà del marxant Paul Cassirer en una retrospectiva inimaginable, fins que, un segle després, el 2009, la família dona tots els quadres i la correspondència al Museu Van Gogh d'Amsterdam.
L'èxit pòstum del geni “el devem a la constància i l'esforç de Johanna, una dona feminista i socialista que, gràcies a la seva bona mà en els negocis, a la confiança que va dipositar en algú en qui gairebé ningú havia cregut i convençuda que Van Gogh havia d'arribar a tothom, ens va llegar una de les trajectòries insòlites d'Occident”. Una prova que la genialitat depèn a vegades de la complexa xarxa de relacions humanes que ens descobreix el talent.
El cànon historiogràfic de la creació al qual contribueix Eugenia Tenenbaum projecta llums cel·lulars sobre una mecenes inigualable, Peggy Guggenheim, marcada per una herència desmesurada i destinada a la inversió en art. És ben conegut que l'inici de Guggenheim va consistir a protegir els nous artistes com George Braque, Fernand Léger, Joan Miró, Salvador Dalí, Vasili Kandinsky, Alexander Calder, Marcel Duchamp, René Magritte, Alberto Giacometti o Constantin Brancusi.
El Louvre encara no aposta pel que és nou i la col·leccionista distribueix les obres per enclavaments discrets de la campinya francesa. El talent precedeix el geni i aquesta salvació en plena invasió nazi permet, després de la guerra, un recompte de l'art contemporani, començant per les primeres adquisicions de la col·leccionista, sota el lema “compra un quadre al dia” o reunint prodigis de l'escultura com Dona degollada de Giacometti, alguns treballs de Max Ernst i Ocell a l'espai de Brancusi.
Ocell a l'espai de Constantin Brancusi
Guggenheim, part essencial de la modernitat, reuneix les avantguardes a la seva galeria parisenca i situa la seva col·lecció al Palazzo Vernier dei Leone, davant del Gran Canal de Venècia. La seva primera mostra, oberta al públic el 1949, compta amb obres d'Arp, Moore, Pevsner, Lipchitz, David Hare, Marino Marini i Calder.
En els seus últims dies rep Capote i Malraux disposada a convertir-se en la darrera Dogaresa. El reconeixement internacional li arriba desbocat, però la mort de la seva filla Pegeen suposa per a ella més que un dolor maternal: deixa de comprar art modern adduint que ja no en comprèn les claus.
El paper de la dona com a cuidadora —al revés que com a creadora— és un embolic del qual no en sortirem fàcilment. Adam Smith, el pare de l'economia, viu sempre a cura de la seva mare. I no és l'únic: Gustav Klimt, Nikola Tesla, David Hume, Hobbes, Descartes o Marcel Proust també estan lligats a les faldilles de la mare, com intenten fer-ho, amb menys sort, Schopenhauer o Nietzsche, que tampoc saben relacionar-se amb dones més enllà dels seus prejudicis misògins i rebutgen la genialitat femenina adornada per coses que no siguin l'afecte o la cuina.
Suposem que observant quadres genials o llegint proses úniques aprenem dels savis, però ningú es pregunta sobre l'ecosistema familiar que permet desplegar el talent. “El mite del geni és hàbil a l'hora de transmetre'ns l'opinió que la genialitat és replicable”, però sense exposar en quins medis ha germinat la seva saviesa. El poeta alemany Reiner Maria Rilke es casa amb la pintora i escriptora Clara Westhoff, qui després del casament abandona les lletres per dedicar-se a una intensa feina de cures no remunerades.
Rilke es divorcia tot just mesos després del naixement de la seva filla, Ruth, de la qual mai es fa càrrec. En una carta a la seva millor amiga, Clara confessa estar tan lligada que no té temps de “pujar a la bicicleta, com abans solia fer. Tinc una casa i construeixo,.... construeixo. El meu món sencer és aquí, al meu voltant”. La surrealista Leonora Carrington explica a Memòries de baix el seu dolor quan s'enduen la seva parella, Max Ernst a un camp de concentració.
Portada del llibre 'Memòries de baix'
Tenenbaum es pregunta: Per què els successos de la Guerra a Europa són tan traumàtics per a Stefan van Raay i els que viu Leonora no? On es traça la línia que separa una ment traumatitzada d'una ment dèbil? “En el gènere, és clar”.
