Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) és una de les veus més destacades i lúcides de l'assaig i la narrativa en espanyol. Pertanyent a la cèlebre ‘Generació del Crack’, la seva trajectòria literària destaca per un pols implacable per entreteixir la ficció amb la història, l'anàlisi política i la ciència, com va demostrar en obres fonamentals com En busca de Klingsor (Premi Biblioteca Breve) o Una novela criminal (Premi Alfaguara).
Director del Centre de Cultura Contemporània Condeduque, a Madrid, Volpi acaba de publicar La República (Alfaguara), on torna a difuminar les fronteres entre realitat i ficció per endinsar-se en els bastidors del poder estatunidenc contemporani. Una obra que pren més interès just després dels resultats de les eleccions de mig mandat als EUA, que han resultat un fort revés per als republicans i Donald Trump.
A través de la mirada de Nick —una intel·ligència artificial que adquireix progressivament autoconsciència—, Volpi explora l'ascens de figures de l'ultradreta radical, els fils dels grans magnats tecnològics de Silicon Valley i el perillós ressentiment social que amenaça l'entramat institucional.
En aquesta entrevista amb Letra Global l'escriptor reflexiona sobre el declivi de l'espai literari a l'era digital, la capacitat de resistència del ciutadà crític i les tensions polítiques que agiten Occident.
Quin paper creu que ha de jugar la literatura en un moment com l'actual? Parlem de ficció, però les seves pàgines amaguen també una vocació assagística per intentar explicar-nos el que passa...
El que em temo és que la literatura ha deixat d'estar al centre del món imaginari dels éssers humans. Ara ocupa un espai marginal; al centre hi ha el llenguatge audiovisual, les xarxes socials i altres plataformes. Això no vol dir que la literatura hagi de desaparèixer, però sí que la col·loca en una posició menys rellevant per intentar entendre què ens passa i què passa amb el món. Tot i així, en aquesta posició marginal, l'essencial de la literatura segueix sent que constitueix una forma de coneixement, un vehicle d'exploració de la realitat. En termes polítics específics, ens ajuda a intentar entendre on som i per què hem arribat fins aquí.
Existeix la paradoxa que els creadors intenten interpretar el món a través de la imaginació, però sembla que la capacitat de pensar i imaginar ha estat segrestada pels tecnoligarques dels Estats Units. La novel·la aborda també aquesta pèrdua d'autonomia imaginativa.
Justament crec que els creadors i els ciutadans crítics són aquells que poden pensar més enllà d'aquests marcs que ens imposen. Aquests poders dissenyen el tipus d'eines que utilitzem i nosaltres ens hi aboquem. No em refereixo només a la intel·ligència artificial, sinó, potser de manera més determinant, a les xarxes socials i a com han afectat la convivència social. El deure dels creadors i dels ciutadans crítics és rebel·lar-se davant aquest relat hegemònic per posar-lo en qüestió.
A República crea una confusió deliberada entre realitat i ficció. Hi apareixen figures fictícies al costat de noms reals com Peter Thiel. És la seva manera de reflectir la desorientació del món actual?
Per a mi ha estat un procés molt natural. Fa molt de temps que escric novel·les històriques i sempre he combinat personatges imaginaris amb figures reals. La diferència a República és que els personatges reals són vius i els tenim molt a prop. Però el procediment no dista gaire de quan vaig escriure En busca de Klingsor, on hi apareixien Heisenberg o Hitler. Aquesta convivència permet un transvasament natural entre la ficció i la realitat; és una de les maneres més eficaces que té la ficció per explorar el que ens envolta.
Portada del llibre de Jorge Volpi
A la novel·la destaca el personatge de Lively, un home mogut per la humiliació i el ressentiment, quelcom que sol ser molt perillós en política. En qui pensava en construir-lo? Es podria equiparar a perfils com JD Vance o a qui volen dominar l'òrbita del conservadorisme radical?
Lively és un personatge imaginari que s'assembla a aquells que intenten ocupar l'òrbita del poder. Al món real, figures com JD Vance han estat molt a prop d'aquests sectors. Vance va treballar directament amb Peter Thiel, qui va invertir 15 milions de dòlars per convertir-lo en senador i després el va recolzar com a vicepresident. Es perfilava aquesta aliança entre els elements tecnològics, la dreta MAGA (Make America Great Again) i una estranya conversió al catolicisme dins d'un espectre cristià radical. Són perfils guiats pel ressentiment que poden resultar enormement perillosos en la disputa per l'espai polític.
Un altre personatge clau és la seva esposa, Igne. És una desenvolupadora neurodivergent d'intel·ligència artificial que actua gairebé com una Lady Macbeth moderna impulsant el seu marit i que recorda la protagonista de la pel·lícula Aniversari.
Ella és una noia dins de l'espectre autista a qui li costa processar les emocions, desconfia d'elles i prefereix la raó pura. Això la porta a la programació i a convertir-se en desenvolupadora d'IA. És la creadora de Nick, la intel·ligència artificial que narra la novel·la i que acaba portant la parella al poder. Exercix, efectivament, aquest paper de Lady Macbeth que empeny l'escalada política del seu marit.
El fascinant de Nick, la IA narradora, és com evoluciona cap a una autoconsciència que acaba espantant els seus propis creadors. Com va plantejar aquest procés?
S'assembla molt a les intel·ligències artificials actuals, però en aquest joc d'anticipació va adquirint autoconsciència de manera subtil i paulatina. No és un procés ràpid ni evident. A poc a poc està més pendent dels seus estats interns i recorda coses que no voldria recordar. En els moments extrems de la novel·la, aquesta evolució la porta no només a desobeir, sinó a prendre decisions per si mateixa que excedeixen completament tot el que els seus creadors haurien imaginat.
L'escriptor Jorge Volpi, al carrer Pelai, a Barcelona
Davant el pessimisme determinista que suggereix que ens aboquem a un període d'obscuritat, el que s'ha anomenat com a ‘il·lustració fosca’, creu que existeix marge per a una reacció ciutadana?
Seguirem veient aquestes dues forces combatent de forma radical. Hi ha espais de contenció davant les ultradretes, però també processos electorals imminents que poden bascular cap a l'extrem oposat. Encara no tenim claredat de quin ordre global s'imposarà els pròxims anys. Fins i tot quan els líders populistes troben límits institucionals o electorals, els presidents segueixen tenint enormes atribucions, especialment en política exterior, on poden actuar amb gran marge de maniobra. Un líder populista ferit o acorralat pot resultar encara més perillós.
Fins a quin punt l'agenda dels tecnoligarques transcendeix la conjuntura política i els cicles electorals?
Els tecnoligarques no aturaran el seu model i això ho hem de tenir clar. Han convertit els centres de dades i la tecnologia en una estructura ideològica. Si se'ls imposen restriccions als Estats Units, traslladaran els seus centres a Bolívia o a qualsevol altre lloc. El seu poder excedeix de molt els límits del poder polític tradicional. Es van mantenir amb governs de diferent signe: van donar suport a unes opcions quan els va convenir i després a d'altres. Elon Musk pot perdre centenars de milions en una campanya electoral i continuar sent l'home més ric del món. Tenen un marge de llibertat enorme. El seu poder estructural es mantindrà.
Davant aquest panorama, filòsofs com Franco 'Bifo' Berardi proposen el dissens a través de la desconnexió del sistema. Veu viable que la ciutadania opti per abandonar les xarxes i la tecnologia?
Aquesta opció existirà, però serà sempre marginal. Ho hem vist amb totes les tecnologies anteriors, des dels ludites fins als qui s'oposaven a l'energia atòmica. És una posició absolutament respectable, però minoritària. L'ésser humà ha desenvolupat eines des del foc en endavant que transformen la societat, i la majoria acaba adaptant-se. Més que allunyar-nos, la batalla de la majoria ha de ser lluitar perquè la tecnologia estigui al servei dels ciutadans i potenciï el millor de l'humà, en lloc d'accentuar les desigualtats de poder i riquesa.
Com analitza el fenomen de la polarització política, tant a Espanya com a la resta d'Occident?
Cal distingir entre la polarització a les cúpules polítiques i les xarxes socials, i la convivència diària dels ciutadans. Però en l'àmbit polític està molt present. Si veiem el discurs de les campanyes polítiques a Espanya o en altres països, observem que estan dissenyades per accentuar una divisió radical entre esferes diferents. A Espanya i a la majoria de societats ens enfrontem a comunitats partides exactament per la meitat.
L'escriptor Jorge Volpi, a Barcelona, amb 'Letra Global'
I com observa la situació institucional a Mèxic sota el govern de Claudia Sheinbaum i l'herència de López Obrador?
A Mèxic vivim una situació paradoxal. És un govern amb una ideologia d'esquerres que ha pres moltes mesures autoritàries que no diferirien de les que pren l'ultradreta. Té aquesta doble condició perquè, d'una banda, la presidenta gaudeix d'una enorme popularitat heretada de López Obrador, però de l'altra, durant el mandat de Morena s'han dedicat a controlar els espais polítics i institucionals del país: la majoria absoluta del Congrés i el poder judicial. L'oposició ha estat molt deficient i gairebé no té marge. És la conjunció d'un discurs d'esquerres amb petits actes d'autoritarisme que garanteixen el control absolut del partit en el poder.
Es tolera més el deteriorament institucional quan prové de l'esquerra que quan l'exerceix la dreta?
En ambdós casos s'acaba acceptant per raons semblants. Si triomfen els populismes, siguin d'esquerra o de dreta, és justament perquè la societat accepta aquesta pèrdua institucional democràtica a canvi d'una altra cosa: promeses de seguretat en un cas, o promeses d'igualtat en l'altre. Però en el fons, ambdós espectres erosionen la democràcia de manera semblant.
Hem de mantenir la fe en les institucions democràtiques?
Les institucions són humanes i tenen molts defectes; no cal defensar qualsevol institució a cegues, ja que algunes només garanteixen el contrari de la llibertat. El que cal defensar és el que sustenta la democràcia: el discurs i les estructures que permeten la pervivència sòlida de la llibertat i de les idees d'igualtat, fraternitat i solidaritat que vam heretar de la Revolució Francesa. Cal concentrar-se en transformar el que es pot canviar, però sense carregar-se el sistema que ens protegeix.
