Eduardo Haro Ibars, el mite de l'última generació perduda

Eduardo Haro Ibars (Madrid, 1948-1988), va viure quaranta anys escassos. En el breu temps que va estar en aquest món va ser moltes coses. Uns el veuen com un pioner. Altres com un suïcida professional.

Tot i que la veritat és que la seva devoció per algunes de les avantguardes —especialment per l'art dels surrealistes— i la contracultura britànica i nord-americana només va ser un fet novedós en relació al context d'un país com Espanya, que en aquell temps va passar de la postguerra al desenvolupisme per endinsar-se (amb un èxit no exempt d'errors) en la Santa Transició.

D'ell es podria dir el mateix que de Lola Flores. No escrivia gaire, mancava de disciplina, tampoc cantava, componia o tocava un instrument. Mai va ser constant, però representa com pocs els anhels i els vicis (en el seu cas mortals) de l'Espanya dels anys vuitanta segons la versió oficial de la Movida madrilenya.

Va ser un més dels que es van quedar pel camí. Per als seus grans potser mai deixarà de ser el primogènit bala perduda de tots els fills difunts dels periodistes Eduardo Haro Tecglen i Pilar Yvars Tecglen, cosins i cònjuges, que van tenir la desgràcia de veure morir de manera sobtada quatre dels seus sis descendents.

Dos van marxar abans d'hora a causa dela sida. Un altre va contreure la malaltia de Hodgkin. Una de les filles es va suïcidar. “Això no se supera mai, mai, mai”, confessava la Pilar, morta fa ara una dècada.

Aquesta atmosfera de dolor, travessada pels profunds i obstinats silencis del pare i la discreció de la mare, és el paisatge de fons de la documentada biografia que el periodista Benito Fernández va publicar el 2005 —la primera versió del llibre va quedar finalista del Premi Anagrama d'Assaig— i que ara reedita, en una edició ampliada i enriquida amb nous testimonis i aportacions, el segell sevillà Renacimiento: Los pasos del caído.

El mestre de les biografies

Fernández és un professional de les biografies culturals, una mena de Marino Santos del nostre temps. Ha documentat amb detall les vides, atzars i trencaments del poeta Leopoldo María Panero, del novel·lista Juan Benet, de l'assagista Rafael Sánchez Ferlosio i d'Ángel Guinda, un escriptor aragonès, a més d'escriure un assaig siamès sobre André Gide i Roland Barthes.

Molts d'aquests treballs, on l'esforç de documentació és digne d'elogi, reconstrueixen (amb fets) el devenir dels personatges de la cultura underground de l'Espanya del segle passat.

En gairebé tots es troba a faltar un cert vol de l'escriptura a l'hora de valorar els biografiats. Fernández concep així el gènere: atorga tanta importància a un succés remot i banal de la infància, o a les notes de l'escola, com a una relació transcendent o un llibre, probablement per recompensar les seves excel·lents fonts i deixar al lector espai suficient per a jutjar en solitari aquestes vides alienes.

Les seves són biografies descriptives, no tant valoratives. Exactíssimes, però també sense una interpretació subjectiva per part seva del perfil dels seus fèrtils retratats.

En el cas de la d'Haro Ibars, que va ser la segona que va publicar, es tracta d'una llarga relació dels instants, vivències i experiències d'un mite de la Movida, no tant per les seves creacions, sinó per la seva mort prematura i perquè representa els dimonis d'una generació —la d'aquells que van fer vint anys el 1968— que va trobar en un Madrid encara gris, tenebrós i castís el seu particular Greenwich Village.

I va pagar amb la seva desaparició prematura els seus excessos, sense que aquest fet suposi fer cap judici moral. En el cas d'Haro Ibars, la llegenda —que és el que Fernández documenta i registra en el seu llibre— és molt superior a l'obra.

El príncep de les tenebres d'aquell Madrid dels anys setanta i vuitanta, que abans havia viscut amb la seva família a París i Tànger, va deixar un llegat creatiu discret: molts quaderns de notes i idees, quatre poemaris —Pérdidas blancas, Empalador, Sex Fiction i En rojo—, alguns volums de narrativa i prosa —El polvo azul, El libro de los héroes—, la novel·la experimental Intersecciones, un assaig sobre la música del Gay rock, un llibret de divulgació sobre les drogues i els articles que, gràcies a la mediació paternal, va publicar a les revistes Triunfo i Tiempo de Historia.

Cap d'aquestes obres el va treure de l'underground, on oficiava com un dels seus espiritistes majors. Els seus llibres són difícils de trobar (la majoria estan descatalogats), tret que es recorri, també en llibreries de vell, a les dues antologies pòstumes editades fa ja un quart de segle pels segells Huerga & Fierro i Postmetropolis.

Vida abans que escriptura

Haro Ibars no enlluerna per la seva literatura, sinó per la seva vida. I això és el que relata Fernández en aquest llibre, el valor del qual rau, a més de la tasca documental, en la contextualització històrica, que evoca una Espanya on declarar-se homosexual suposava un acte d'autoafirmació, drogar-se es concebia a la manera d'un ritual iniciàtic i viure la nit era una tasca que requeria, a més d'alguns diners, una indubtable dedicació.

Los pasos del caído és també la crònica indirecta d'un canvi social: la generació dels pares d'Haro Ibars va ser la dels escriptors, intel·lectuals i artistes que poblaven el Café Gijón, mentre que la seva, que odiava els hippies i es va situar en el col·lectiu dels freaks, freqüentava el Rock-Ola, el Penta i la Vía Láctea, antres de Malasaña. La narració de Fernández és cronològica i lineal, a la manera clàssica.

Una infància dins d'una família acomodada, una joventut rebel —lluny tant de les sagues del franquisme com de la clandestinitat marxista—, el gust per l'hedonisme, els vampirs, la sang, el sexe, el semen i aquella rotunda ànsia de llibertat que no sempre va ser autonomia, sinó dependència.

El biògraf mostra admiració pel seu personatge, el retrat del qual s'enfila a partir dels documents que li van sobreviure juntament amb més d'un centenar de testimonis i entrevistes, encara que tot aquest esforç —el volum suma 404 pàgines— ens parla d'un món desaparegut que, desprès dels entusiasmes i els focs propis de l'època, ens sembla més pla i menestral del que sempre ens han explicat alguns dels actors principals de la tragicomèdia.

Aquells rars dels anys vuitanta van ser els oblidats, excepte per als nostàlgics, als immediats noranta. Espelmes que van cremar. Cerilles que es van consumir. Després de les dues dècades i mitja complertes d'aquest segle tots semblen espectres, éssers arqueològics.

Així, d'entre les ombres d'aquell temps perdut i aquell moment, gràcies a la tasca documental de Benito Fernández, emergeix de nou la figura escardalenca i prematura d'Haro Ibars per la seva condició –no direm que heroica, però sens dubte singular– de perfecta anomalia del passat.