Escriure o obrir-se en canal? Eva Baltasar ha fet les dues coses alhora i d’ella neixen una enormitat de solituds, dues dotzenes de traduccions i el premi Médicis Étranger per l’edició francesa d’Ocàs i fascinació, publicada originalment per Club Editor (Randon House, en castellà), traduïda al francès per Ed. Verdier. És la primera vegada que s’atorga aquest guardó a una obra escrita originalment en català.
En Baltasar, la solitud es fa sola. En la seva lletra convergeixen la literatura dels viatges interiors de Chatwin, Beckett o Audrey Niffenegger i el recolliment exigit per la ficció reduïda al jo de la narració en primera persona. Un se la imagina llançada a l’espai públic cridant per dins, però sense cridar i parapetada per un sopluig mansuet (refugi dòcil), entre la vegetació d’un parc amb gespa i arbres gegants, que li serveixen de refugi després de molts dies de voltar sense domicili.
La seva opacitat, producte de les seves incursions poètiques anteriors, es desplaça cap al glaç. No hi ha hermetisme ni infanticidi en aquesta dona imaginada que no vol ser mare. Es diria que l’autora rastreja la poetessa Safo de Lesbos, que va viure envoltada de dones que compartien la música, l’educació i la devoció per la deessa Afrodita.
Portada d'‘Ocàs i fascinació'
El que escriu Baltasar no és quelcom que es pugui dir a un altre personatge novel·lat; és la comunicabilitat humana, una condició lingüística mostrada per l’autora en l’art de parlar sense interlocutor: “una paraula pensada no és el mateix que una paraula dita. La paraula pensada és com una criatura dins d’un ventre, existeix i n’hi ha prou”. Els lírics perden el control quan la seva consciència lluita contra la divinitat; i així és com els poetes de l’antiguitat clàssica prenien consciència de la seva vulnerabilitat, el concepte-marca en l’obra de Baltasar.
Combatre la banalitat
Ella viu entre “parets protegint despulles, plors, converses, masturbacions”; dorm “vetllant el son”; les cases que l’acullen només la “contenen” i les seves aspiracions irreductibles són, alhora, “consol i dolor”. Accelera el seu costat incomprès, quan es fa vocacionalment més incomprensible. S’ha guanyat el respecte de la crítica protegint la seva inexpugnable personalitat a través d’una ambició lírica, amb un estil que resulta fins i tot glaçat.
La seva confessió no té tant a veure amb la dominació sota amors asfixiants, com s’ha dit, sinó més aviat amb la musicalitat de l’economia de paraules despullant el sexe femení descarnadament, sense altra obsessió que la que la fa inclinar-se cap a si mateixa. Una cosa molt difícil des que es va aixecar el mite de Marguerite Duras, autora super guardonada i guionista d’Hiroshima, mon amour, dirigida per Alain Resnais, la pel·lícula que va exalçar diverses avantguardes successives.
L'escriptora Eva Baltasar
En les seves novel·les Permagel, Goulder i Mamut, la seva trilogia sobre la maternitat, Baltasar va totalitzar la seva fugida de Barcelona a la recerca d’una solitud en plena natura, el gaudi d’Àrtemis, deessa de la caça, la natura, els boscos, les muntanyes o els animals, amb un final decebedor en escriure el seu viatge de retorn. Combatent la banalitat, va buscar primer ser empesa a tocar de terra (menjar fang i verd) i, anys més tard, va dedicar el seu dipòsit de valor a una reinventada solitud marcada pel seu retorn a la ciutat.
Una sacsejada
Tot té el seu revers. En un extrem hi viu el que palpita i a l’altre el que petrifica. Són la ciutat i el camp: la presència irradiant de la vida, la seva interacció dinàmica, davant el daimon del físic, una força irreductible, predestinada, gairebé immutable, impossible de transformar.
Baltasar transmet la psicologia de les profunditats; ens assalta amb la immediatesa de les seves frases curtes i emmarca el dolor, en primera persona, a través d’una trobada entre el temps i el llenguatge. Ocàs i marginació ocupa llocs inestables, com el rumor de carrers llunyans o la buidor fosca; s’inclina cap a la bogeria ben entesa com a part de la condició humana. És també una estampa molt actual dels desheretats; aborda la crisi de l’habitatge i els joves preparats que no poden aconseguir recursos per viure amb certa comoditat, un aspecte social especialment valorat pel jurat del Premi Médicis. La protagonista treballa netejant cases, amenaçada per la precarietat, amb un final derivat cap a interrogants sense resposta.
Portada de 'Permafrost'
La seva lectura és una sacsejada. No és artificial; és artificiosa, com la bona literatura. El seu fet de ser dona anuncia una vida oposada a la metafísica i a la baixesa de la possessió. Situa els seus assumptes al límit del que arriba a ser suportable.
El seu protagonisme està tan desubicat com els personatges del teatre de Genet, els del cinema de Fassbinder o els que habiten el subsòl de Dostoievski.
Estil lapidari
Trenca amb l’horitzó estable a base d’atmosferes hipnòtiques. Porta l’urgència narrativa fins a la cruesa; retrata la passió homosexual femenina amb frenesí i aborda el cos sense eufemismes; es mostra estigmatitzada per l’exageració lèsbica; explora l’asfixiant i monstruós com es veu en l’última escena de la peça guardonada amb el Médicis, quan la protagonista mossega el pit mort de Maria, alletat per un nadó que és com un fetus.
L’aparten de Maria, l’arrosseguen, la colpegen i la deixen tirada en “la nit traïdora que s’ha arrencat la lluna i els estels”. La imaginació no enganya; el final turmentat i apoteòsic d’aquesta novel·la breu l’emparenta amb l’insecte kafkià, l’extrem patidor amb una porta a l’esperança a través de l’humor terrorífic que desprèn la melangia. Després de les seves anteriors narracions sobre la passió i el desencant, Baltasar exhibeix l’estil lapidari a Ocàs i fascinació amb un itinerari de vida al límit de l’atrocitat. Es codeja amb el somriure sardònic de grans exguanyadors del Médicis com Han Kang, Muñoz Molina, Milan Kundera, Julio Cortazar, Doris Lesing, Umberto Eco o Enrique Vila-Matas.
Les novel·les de Baltasar no conformen una escriptura reduïble a un curs lògic-deductiu de fets. Cal apropar-se per veure com la seva trama argumental no deixa de ser un vel, una representació. En travessar-ne el llindar, hom adverteix la consciència sedimentada d’una autora magnètica amb un munt d’opcions venjatives de la militant total capaç d’humiliar el cànon mesocràtic del feminisme tradicional. Baltasar arrasa les jerarquies del valor; ofereix una serialitat de sensacions trasbalsadores, el semper idem d’una ànima torturada.
Uneix l’evasió i el silenci. Podem dir que és una de les escriptores antibucòliques de la literatura espanyola, si emparentem per exemple el seu Mamut amb Basa de Miren Amuriza, la història de la darrera governanta d’un mas basc que veu com es qüestiona la seva autoritat, quan la seva salut es deteriora.
Altres aportacions conegudes abunden en el mateix concepte de desconsol en un territori aparentment utòpic, com passa a Terres mortes de Nuria Bendicho, un món atàvic en què les dones viuen sotmeses a homes cruels. A Un amor de Sara Mesa l’autora sevillana nascuda a Madrid narra la vida d’una traductora marcada per la precarietat que abandona la ciutat per instal·lar-se en una casa inhòspita al mig del no-res.
Aquests exemples es fonen a Sola de Carlota Gurt (Proa, 2021), la vida d’una editora acabada d’acomiadar que s’aïlla per escriure una gran novel·la en plena solitud; se la considera una revisió moderna de Solitud (1904), la novel·la cimera de la Víctor Català (Caterina Albert), clàssic del gènere protagonitzat per Mila, una jove casada amb un home anodí i apàtic, que s’instal·la en una ermita aïllada a la muntanya i inicia un viatge introspectiu i d’autoconeixement davant el desig frustrat marcat pels límits del sexe. La solitud de la dona en la literatura espanyola és un tema recurrent que reflecteix l’aïllament imposat per les normes patriarcals davant l’espai d’introspecció rebel o refugi existencial. Carmen Laforet o Ana María Matute van expressar en el seu moment la desolació i l’asfíxia dels ambients familiars de postguerra.
En Baltasar hi ha bellesa, nèctar d’ambrosia, però els breus moments d’hedonisme anuncien la següent catàstrofe. Escriure és un mitjà per accedir a l’alteritat a la qual Gerard de Nerval anomenava “segona vida”, com quelcom referit al somni, l’experiència tonificant, un esdevenir dirigit al punt en què, quan se li tanquen els ulls, l’autor agafa la ploma per expulsar la somnolència.
Baròmetre interior
Com passa en els contes de terror, les pors de Baltasar són molt concretes, van en sentit contrari a la il·lusió romàntica de totalitat. Els desitjos de ser una mateixa i ningú més poden eliminar la forma, ja que el virtualment destructiu té a veure amb el vell narcisisme de tota creació.
El seu estil modela un baròmetre interior; és el clima en què es mouen les seves dones xocant amb els seus entorns i desatenent les expectatives socials de treballar i procrear; són també les figures que la “acompanyen” en un món real ben poc agradable. Baltasar refugia les seves creacions a l’interior d’una caverna on conviuen el llenguatge i el dolor compartint moments de lucidesa brillant i consoladora.
A Ocàs i fascinació gairebé cada frase és un pas a la vora d’una nova peripècia, sigui tràgica o continuista. Els seus personatges són instruments d’un model dramàtic en què el pensament s’imposa a l’espai del moviment, en una de les zones més desprotegides de la societat, sota un cel trist “incapaç d’estimar”.