Akal publica, en traducció deAna Useros, Els subversius anys setanta, del catedràtic d'estudis italians a la Duke University i conegut activista Michael Hardt, un llibre que busca capbussar-se de ple en les cruïlles del nostre temps i sembrar la polèmica política, sense mitges tintes ni timideses.
Portada de 'Els subversius anys setanta' de Michael Hardt
Hardt és un perfil conegut de la militància radical internacional, especialment conegut per les seves col·laboracions amb Antonio Negri, qui va destacar per renovar i actualitzar el llenguatge marxista en els darrers anys del segle XX.
Hardt no té manies a exposar les seves hipòtesis des de l'inici mateix del seu assaig: no hi va haver uns “bons anys seixanta” i després uns “mals anys setanta” en què l'esquerra va embarrancar, va fracassar estrepitosament i es va tornar fosca, inexplicable i fragmentària, quan no directament ultraviolenta o vinculada al terrorisme.
L'opinió de Hardt és clara: els moviments “autònoms” i “interseccionals” dels anys setanta defineixen el nostre temps i van encertar a l'hora de reflexionar sobre els problemes socials que ens afecten actualment. En això és taxatiu: els anys seixanta van ser el darrer capítol de la subversió basada en l'obrer industrial, mentre que als setanta el món havia canviat, i ja era el nostre.
És cert que al sistema li interessa que tot aquell impuls revolucionari, difús i inconcret, sigui considerat una enorme veleïtat petitburgesa; però en aquest cas no s'hauria molestat a desfermar la terrible repressió, acompanyada de massacres i assassinats que causen esglai, mig segle després.
Els casos de Corea, l'Argentina, Xile, Irlanda i Sud-àfrica resulten especialment desoladors en aquest sentit, com també resulta desoladora la deriva sagnant que van prendre les RAF alemanyes i les Brigades Roges italianes durant la segona meitat de la dècada.
Hardt explica aquest rumb assassí (que condemna, com també els va condemnar un altre papa de l'esquerra radical, Félix Guattari) mostrant de quina manera aquestes organitzacions paramilitars van quedar precisament aïllades d'aquesta transformació per la base: del leninisme clàssic o sorelià s'havia passat a la constel·lació de lluites articulades.
Els militants clandestins no s'havien assabentat que la lluita frontal contra l'Estat s'havia transformat en una lluita plural per una vida millor, decididament antiautoritària. I encara avui hi ha qui considera que aquests activismes coordinats són confabulacions pròpies del lumpenproletariat.
Hi va haver i hi ha un interès real per ocultar o banalitzar tots aquests moviments, sorgits precisament en un moment en què es deia que la Història havia acabat i que la subversió social era una cosa del passat.
Indecisió en temes crucials
Hardt aconsegueix desenvolupar les seves hipòtesis, aconsegueix convèncer-nos que cap a 1970 va néixer un nou tipus de combativitat social internament plural, però deixa moltes preguntes sense respondre. Per exemple, no resol una de les qüestions teòriques (o no tant) que travessen el llibre: Van poder accelerar la caiguda d'Allende els moviments de base que van soscavar la seva autoritat pública?
Aquesta és una qüestió molt espinosa que mereixia ser estudiada amb més deteniment: no podem quedar-nos en la indecisió sobre això. Per què van fracassar tots aquests moviments, o van triomfar només parcialment en universitats de Califòrnia i Nova York, o en casos específics enclavats a la vella Europa, contra la construcció d'un reactor nuclear o un aeroport per a usos militars?
Per què el sandinisme ha acabat convertit en una caricatura grotesca de si mateix? L'autor no fa més que repetir que l'èxit o el fracàs d'un moviment polític no té la menor importància sempre que encerti a crear nous conceptes i categories encertades a l'hora d'analitzar el present.
Però no podem estar totalment d'acord amb aquesta idea. No es pot estar morint o matant per res sota les bales, com tampoc podem ocultar errors de càlcul i contradiccions internes. No es poden organitzar guerres civils sense estar totalment convençuts que la mediació social o estatal ha quedat totalment esgotada.
No es pot anar per la vida de revolucionari ignorant fins a quin punt el Capitalisme Tardà és capaç de convertir les heretgies polítiques en còmodes opcions de compra.
Aquestes trampes de la nova realitat no acaben d'estar plenament dibuixades al llibre: si es busca comparar la situació de 1975 amb la nostra no n'hi ha prou amb mostrar l'estat dels mitjans de comunicació el 1975 o 1980, perquè aquests mateixos mitjans han canviat substancialment sobretot a partir de 2015.
El llibre ens ensenya a avançar si ens prenem seriosament que val la pena desenvolupar algun tipus de blindatge democràtic o ideologia progressista coherent i combativa, però no pot passar per alt problemes que haurien reclamat una mica més d'atenció. El llibre és teòricament feble, hagiogràfic en excés, menys quan analitza les idees de Foucault.
El desmantellament de la indústria
També falta una mica de perspectiva històrica de llarga perspectiva, ja que al cap i a la fi hi ha hagut a Europa i Amèrica experiències de democràcia directa almenys des del segle XVI. És possible que fenòmens descrits com a rabioses innovacions portin entre nosaltres diversos segles.
I això reconeixent que Michael Hardt té raó en una de les hipòtesis més centrals del seu llibre: la indústria va ser desmantellada a Occident perquè, precisament als anys setanta, les fàbriques s'havien tornat ingovernables i l'amenaça que aquesta rebel·lió antiautoritària i autodisciplinària es traslladés de la fàbrica a la ciutat era totalment palpable i real.
Ho sabem especialment al nostre país, perquè aquest desmantellament es va fer explícitament per impedir aquesta dinàmica social.
Pel que fa al concepte de mediació estatal o equilibri polític, que presidia les polítiques de postguerra, constitueix el nucli de les explicacions de Hardt. El seu llibre no és només valuós perquè s'endinsa en fets històrics importantíssims que han caigut en l'oblit o s'han tergiversat (les campanyes dels Tupamaros uruguaians, la veritat sobre el Black Panther Party, els campaments de Larzac, a França, o el de Sanrikuza, al Japó…) sinó que també llança intuïcions interessants.
Mediació o guerra
Quan els antikeynesians van prendre els governs occidentals van desaparèixer aquestes mediacions socials, i precisament per això els radicalismes es van tornar violents. Les alternatives són sobre la taula: o forcem el retorn de la mediació estatal i tornem al consens habermassià entorn de la necessitat de generar benestar, o tornarem a un estat de guerra civil permanent. El que ha passat a Minnesota o Israel és suficientment eloqüent en aquest sentit.
Ha tingut èxit una esquerra que ha disparat contra la pròpia esquerra més oficial o tradicional, o ha fracassat estrepitosament? Què pretenia i què pretén? Ha aconseguit articular una societat millor, més igualitària, o només ha desplaçat la desigualtat i l'explotació? Entenc que Michael Hardt no pot desvetllar tots els nostres problemes i ansietats, però el seu llibre aspirava a això.
També encerta a l'hora de senyalar el Feminisme Interseccional com el focus insurreccional que ha sabut imposar-se més i millor: és possible fins i tot que el Neorreaccionarisme internacional que esclata ara sigui precisament una resposta a aquest feminisme capil·litzat, a aquesta coalició de feminismes, activismes sexuals i antiracismes.
No podem ignorar que una galàxia sencera de moviments socials va ser massacrada, desactivada o aixafada sense més, a trets o bombardejada, sense examinar per què o com podrien haver-se evitat el riu de sang o l'epidèmia de banalitat. Per no parlar de la dretanització evident del malestar social actual: si no examinem amb honestedat per què s'ha produït, no farem cap favor al nostre pluralisme.
També és possible que moltes respostes per a preguntes dels anys setanta es trobin als anys trenta. Com a catàleg o guia de fenòmens subversius poc atesos per la historiografia, o poc airejats de manera deliberada per no voler mirar cap al que incomoda, per no donar idees, Els subversius anys setanta és especialment oportú, i a més ve acompanyat d'un quadre cronològic que posa moltes coses al seu lloc.
Els 70 per pensar en el segle XXI
No era fàcil sintetitzar un món tan divers i atomitzat, però l'objectiu s'aconsegueix, el mapa es completa i sembla evident que hem de repensar la dècada en els termes que planteja Hardt. Per exemple, Qui ens havia narrat la heroica història de l'aixecament antidictatorial de la ciutat de Gwangju, a Corea del Sud, que durant dies va mantenir una autèntica “Comuna” civil com la de París, el 1980?
Què va passar realment a la indústria automobilística i la mineria nord-americana? Per què anaven a trets els seus dirigents sindicals? Com és possible que morissin més de 65 obrers al dia en aquest sector, i no passés absolutament res? Com es corromp un sindicat i com pot reactivar-se com a força de renovació social?
Com és possible que una economia teòricament democràtica es basi en cadenes de muntatge tan salvatges que produeixin infarts per desenes entre obrers qualificats? Acaso no havia quedat aixafat el sindicalisme nord-americà als anys trenta, com ens ve explicant la història ortodoxa? Què és la “Declaració” del Combahee River Collective de 1977 i per què segueix sent important per al feminisme actual?
Com i on es van aconseguir organitzar sindicats i moviments socials capaços d'articular, alhora, propostes anticapitalistes, feministes i antiracistes, alhora? On i quan van triomfar o fracassar aquests nous moviments socials autodenominats “autònoms”, lliures de la polarització pròpia de la Guerra Freda, i per què? Són les preguntes que intenta respondre Michael Hardt en el seu llibre panoràmic.
La informació que aporta l'autor i el quadre general de tot el que va esclatar entre 1968 i 1980, quan es configurava la societat terciaritzada i neoliberalitzada en què vivim, realment resulta fonamental per comprendre els nostres problemes actuals més urgents i començar a pensar què podem fer contra el neofeixisme o les formes més amenaçadores de tecnocràcia neocolonial.
Si algú vol conèixer com ha estat l'esquerra del darrer mig segle, amb independència dels seus credos i simpaties polítiques, té en aquest llibre un manual especialment útil. Tanmateix, encara no sabem qui respondrà actualment la pregunta del milió, davant el deteriorament evident i programat de l'esfera pública: Què podem fer?