Rosa Ribas (Barcelona, 1963) és una de les veus més sòlides i reconegudes de la narrativa negra i psicològica en català. Filòloga de formació, va viure durant tres dècades a Alemanya, una experiència vital i intel·lectual que ha impregnat de manera determinant la seva producció literària. Autora d’una obra prolífica —en què destaquen sèries policíaques tan aclamades com la dels detectius Hernández o la saga de Cornelia Weber-Tejedor—, Ribas ha destacat sempre per la seva mestria per indagar en els plecs de la psique humana, el pes de la culpa i les complexes relacions de poder en l’àmbit familiar.
A la seva darrera novel·la, Tots dormen, (Tusquets) l’escriptora barcelonina ofereix una absorbent intriga de cambra que transcorre entre les quatre parets d’un pis claustrofòbic, explorant els límits de la cura, la dependència mútua i els secrets del passat. La música és essencial en aquesta obra i una prova d’això és que Rosa Ribas ha penjat a les xarxes una llista de temes musicals --música clàssica amb preferència d’autors de llengua alemanya-- que acompanyen el lector en totes les pàgines plenes d’intriga i emoció.
A partir de Tots dormen, la teva novel·la més recent, i comptant ja amb una extensa trajectòria, volia preguntar-te: tu domines molt bé la novel·la negra i la psicològica, però consideres que aquesta obra és representativa de la teva narrativa o has volgut anar una mica més enllà?
Arran del que dius, és cert que en bona part del que he escrit hi ha novel·la negra, tot i que he tocat altres gèneres. Sempre he posat molt d’èmfasi en la part psicològica i en el desenvolupament dels personatges. En aquesta ocasió volia provar una altra vessant: concentrar-me en una novel·la més breu on el pes recaigués en pocs personatges i la intriga fos purament psicològica, en el joc que s’estableix entre dues germanes i una àvia. Volia que veiéssim com la protagonista i narradora va rellegint el món en què viu en adonar-se que al darrere hi ha alguna cosa que no encaixa.
Per als lectors, direm sense desvetllar el final que és la història de dues germanes: una cuida l’altra. És un tema molt pertinent avui dia, quan tantes persones —sovint dones— deixen la feina per cuidar familiars. Aquí no hi ha pares i hi ha vuit anys de diferència entre elles. La germana gran ajuda la petita, però alhora la perjudica. Fins a quin punt l’ajuda o la cura excessiva pot convertir-se en una presó?
M’interessava molt explorar la relació entre la persona cuidada i qui exerceix la cura. Quan algú rep cures per una malaltia —en aquest cas, l’Ana pateix una agorafòbia que li impedeix sortir de casa— la dependència és evident. Però volia veure l’altra cara: com també s’estableix una dependència en la cuidadora. L’Elisa, la germana gran, assumeix voluntàriament carregar amb tot després de la pèrdua dels pares. Es crea una dependència mútua. L’Elisa ja no només exerceix de cuidadora, sinó que és cuidadora: tota la seva personalitat acaba determinada per aquesta funció. Tot i que té feina i altres ocupacions, ha reduït la seva vida al mínim per dedicar-se a la seva germana.
L’escriptora Rosa Ribas, amb 'Letra Global'
És un fenomen social important: els cuidadors acaben depenent tant d’aquest rol que, quan la persona cuidada falta, senten un buit enorme perquè han bolcat tota la seva vida en això.
Es recalca molt la necessitat de cuidar el cuidador. És una activitat que exigeix tota l’energia i en què s’acaba perdent contacte social i abandonant habilitats de relació. El punt terrible és quan la cura es converteix en l’únic objectiu vital i tot la resta queda relegat o anul·lat. Quan la persona cuidada mor, el buit és immens. A la novel·la és una situació particular: l’Ana és conscient de la seva dependència; sap que és com un ocellet engabiat que si no li donen menjar, es mor. Tot i que entre elles hi ha un afecte enorme i s’estimen —no són dues germanes terribles com les de Què se’n va fer de Baby Jane?—, l’Ana és molt conscient del poder que l’Elisa té sobre ella i procura no enfadar-la. Per a ella, cuidar-la significa també procurar que la germana no s’enfadi. Perquè cuidar una persona és tenir poder sobre ella.
I aquí entra un component gairebé pervers, perquè el poder no s’exerceix amb un càstig directe, sinó amb petites subtileses dins d’un món molt reduït.
És una relació perversa, per més que hi hagi afecte. L’Elisa mai aplica un càstig directe quan alguna cosa no li agrada; utilitza mecanismes subtils però molt efectius. N’hi ha prou amb deixar de fer alguna cosa, privar l’Ana de la seva presència o alterar un objecte en aquest món estricte de quatre parets on l’Ana intenta mantenir la cordura mitjançant un ordre rigorós. Trencar aquest ordre és una forma d’exercir el poder. Cadascú exerceix el poder segons l’entorn en què es mou, i l’Elisa és conscient de l’autoritat que té sobre la seva germana. Cuidar una persona és tenir poder sobre ella.
Un altre element central és com els intents dels fills per solucionar els problemes dels pares a vegades empitjoren les coses. A la novel·la, un accident dels pares desencadena la trama. Quina reflexió fas sobre aquesta interferència filial?
La novel·la està travessada pel sentiment de culpa. Encara que s’actuï amb les millors intencions, cal carregar amb les conseqüències dels actes. Aquesta culpa atenalla l’Elisa, però també l’Ana, que pensa que a causa de la seva agorafòbia ha arruïnat la vida de la seva germana i l’ha convertida en la seva presonera. L’Ana sent que ha de mostrar un agraïment constant no només per evitar reprimendes, sinó perquè se sent responsable de la situació de l’Elisa.
L’escriptora Rosa Ribas, a l’entrevista amb 'Letra Global'
Crida l’atenció també el pes de la música, especialment la clàssica alemanya. Vas viure 30 anys a Alemanya, quant hi ha del teu propi bagatge en aquesta vessant?
Forma part del meu equipatge personal. Vaig anar a Alemanya amb vint anys per aprendre l’idioma perquè volia entendre els textos de les òperes i els lieder, a més de per la meva fascinació per la literatura alemanya. A la novel·la vaig aprofitar per bolcar aquesta passió. Vaig decidir que la mare de les protagonistes fos una violinista vinculada a Alemanya, cosa que em va permetre dotar les germanes d’un rerefons musical orgànic: les peces que escolten, els concerts que recorden... Fins i tot hi ha una obra que dóna títol al llibre i resulta clau perquè l’Ana comprengui el que ha passat. La música va anar prenent espai de manera natural: marca el ritme dels passatges, el to emocional i com es mou la protagonista per la casa. De fet, hi ha una llista de reproducció accessible perquè el lector pugui escoltar les peces mentre llegeix i sentir el compàs exacte de les escenes.
També destaca la figura de l’àvia, que introdueix un gir progressiu. Al principi sembla la típica figura malvada, però la percepció va canviant.
M’agrada la idea de la granota a l’aigua calenta que es va escalfant a poc a poc. Quan tens una narradora en primera persona com l’Ana, tot ens arriba filtrat per la seva mirada i els seus biaixos. A mesura que l’acompanyem, el lector ha de començar a qüestionar-se si el que ella explica és la veritat absoluta o si ni tan sols ella mateixa interpreta bé el que veu. L’àvia, que al principi sembla un personatge odiós —la «bruixa» en lloc de l’àvia entranyable—, va revelant una altra dimensió a mesura que dubtem de la fiabilitat de l’Ana com a narradora. Triar qui havia de contar aquesta història va ser una decisió difícil, però calia que féssim el viatge de la mà de l’Ana per obrir els ulls al mateix temps que ella.
Portada del llibre de Rosa Ribas
Com es treballa des de l’escriptura per mantenir aquesta tensió tan calibrada sense desvetllar les cartes abans d’hora?
No sóc una gran planificadora, però sí que tenia clar el punt d’arribada i els fites principals, que em cabien en una sola fulla A4. Deixo espai lliure perquè sorgeixin subtrames, però vaig marcant les etapes per mesurar la tensió. Calia posar-se en la ment d’una dona que porta cinc anys sense sortir de casa, amb un contacte amb l’exterior molt reduït. Escric cap endavant i cap enrere, teixint el text. A vegades passa una cosa gairebé miraculosa: un petit detall abandonat a les primeres pàgines resulta ser una pista d’enorme utilitat capítols més endavant.
L’Ana conviu amb cortinatges pesants, mobles antics i ombres en una casa que no canvia perquè ella no surt. Sembla haver-ho acceptat. A més de la dimensió psicològica, a què creus que es deu l’enorme fascinació actual del lector per la novel·la negra i d’intriga?
La novel·la negra ens ofereix un món més controlat. Ens presenta un entorn fosc on passen coses terribles, com a la vida real, però ens ho lliura ordenat i explicat mitjançant una lògica de causa i efecte. En un context social on molts ens sentim desbordats pel que ens envolta, la ficció d’intriga o de terror psicològic ofereix situacions realistes però dins d’un marc segur i aprehensible. Hi ha algú que s’ha pres la feina d’ordenar el caos per nosaltres. Ens permet experimentar la inquietud o el perill des de la comoditat de casa nostra, servint gairebé com un entrenament emocional per al món exterior.
L’estructura tan acotada de la novel·la fa que un la imagini fàcilment com una pel·lícula o una obra de teatre.
És molt factible. En transcórrer gairebé íntegrament en una casa i amb molt pocs actors, seria una producció força controlada. Al teatre funcionaria molt bé, per exemple jugant amb escenaris partits per mostrar els dos mons de les germanes. Hi ha molt diàleg i una veu conductora molt potent que una actriu podria encarnar perfectament.
Hauria estat diferent aquesta història si les protagonistes haguessin estat dos homes?
Totalment diferent. M’interessava aprofundir en la relació entre germanes i en el paper de la germana gran que fa de segona mare. Existeix un sentit de la possessió molt particular. A la novel·la es recorda com, quan de petites es burlaven de l’Ana per portar-se vuit anys amb la seva germana dient-li que era un «accident», l’Elisa li deia: «No, et van tenir per a mi». Aquesta voluntat de sobreprotegir la germana petita per mantenir-la sempre petita és un joc de dinàmiques femenines que m’interessava molt explorar.