Carlos Caballé i el somni viciós i suïcida de l'Espanya dels vuitanta

La vida és com una hipoteca (a termini variable) que no s'acaba de pagar mai. Quan més savis som, i potser menys necessitats immediates i vitals tenim, és quan menys temps retenim –sempre que la sort ens acompanyi– per distingir allò transcendent d'allò que és secundari. El dilluns de Pasqua d'enguany, a Menorca, davant la mar Mediterrània, l'escriptora Anna Caballé Masforroll (l'Hospitalet, 1954) va acabar d'escriure un llibre que feia anys que ajornava, ocupada amb el cabal d'altres vides alienes, des de feia molts anys.

Aquesta obra és una bella i esquinçadora memoir amb un protagonista principal, el seu germà petit, Carlos, poeta i músic mort de forma prematura a causa de la sida, amb un intens rerefons d'amargor familiar, la narradora de la qual és la pròpia Caballé, catedràtica d'universitat, mestra del difícil gènere de la biografia i una de les dones amb més talent d'Espanya per aconseguir el que tants altres escriptors no aconsegueixen mai: dotar d'un ordre, encara que sigui artificial, i un sentit profund, sovint dramàtic, a les existències dels altres.

Aquesta vegada ho ha fet amb ella mateixa, ja que El somiador de refugis (Galaxia Gutenberg) té molt de descàrrec de consciència, tot i que d'una manera antagònica al cèlebre llibre de Pedro Laín Entralgo, i bastant de penediment per la desatenció (relativa i inevitable) que, mentre va viure, el va distanciar del seu germà. Tots els fills dels mateixos pares, en aquest cas tempestuosos, estan units pel seu origen, comparteixen la mateixa sang però també són divergents i, moltes vegades, ensopeguen amb aquesta familiaritat que fa que no es pari atenció en aquells que tenim més a prop.

A Caballé, segons la seva pròpia confessió, que en aquest llibre és un veritable viatge a tomba oberta, una oració fúnebre, brutal, emocionant i franca, una lacrimosa per qui se'n va anar primer –“El ponent s'inclinarà / rere les muntanyes per sempre / i s'oblidarà el nom / de qui no fou admès”– li va succeir això: tan desitjosa estava de viure la seva vida que no va ser conscient del carrusel d'excessos en què es va pujar el seu germà, sacsejat successivament per una desubicació genètica i una vocació religiosa primerenca –amb estada fins i tot al seminari de Montealegre– que va anar mutant, amb els anys, en una espiral de drogues –Sister Heroin–, nits somnàmbules, música, soroll de fons, alcohol i el fatalisme d'un personatge romàntic tancat a la presó sense portes del món vulgar.

Carlos Caballé, que és l'estrella fugaç de El somiador de refugis, va encarnar l'arquetip de la joventut de l'Espanya dels anys vuitanta, per a la qual la dictadura va ser un difús record de la infància i el seu present, que per nosaltres és passat des de fa molt de temps, tenia la forma d'un llibre amb tots els capítols oberts i en blanc. De jove es somia recórrer tots els camins possibles perquè els senders de la vida encara no han començat a tancar-se i no se sap que cada elecció suposa, alhora, una renúncia tàcita, però poques vegades es descobreix, fins a certa edat, i no en tots els casos, que els anhels poden tornar-se malsons i que ningú, llevat de nosaltres mateixos, pot viure la nostra única vida.

Entre els dos germans Caballé, per descomptat, hi havia afecte, estima i un amor silenciós i discret, però també aquell desapego, que no és sinó una forma de fugida, de vegades l'única via d'escapament, que acompanya els fills de les famílies malavingudes. L'escriptora, que treia cinc anys al seu germà petit –tota una distància quan els anys són escassos i el tram de la vida no ha arribat al seu equador–, aborda les seves pròpies pors en aquestes admirables revelacions. No es fustiga, però tampoc surt indemne del tràngol de ressuscitar simbòlicament, amb una valentia i una sinceritat admirables, aquell amb qui va compartir molt més que els cognoms. Silencis, catàstrofes, distàncies i desemparances. “Dels seus odis prenyats / naixien els fills. / Jo vaig ser el tercer odi”. N'hi va haver tres més.

Carlos Caballé apareix, als seus versos i a les fotos que conservava als seus arxius –la biògrafa ha utilitzat el material dispers dels vuitanta-sis quaderns que el seu igual li llegà el 1993, just abans de morir, conscient que l'oblit és el destí dels vius i dels morts, als quals se'ls ha esgotat el temps propi i depenen de l'aliè per sobreviure a la memòria–, amb el mateix aire i aspecte que el jove Lou Reed. Poeta i músic, heroinòman i bala perduda, l'altre Caballé, a qui la seva germana intenta conjurar en constatar el desassossec del temps perdut que, com escrigué Quevedo, ni s'atura ni ensopega, va deixar constància de les seves ardents ombres als dos llibres clandestins que va publicar –Sota el ciment (1984) i Un cor macerat al Calvados (1990)– i a Colmena, el seu grup de música, mentre aprofundia en la seva espiral autodestructiva.

Naufragis tòxics

Escriure va ser, fins als seus últims dies magnètics, una teràpia: “La nit cau a trossos, / m'acosto temorós / al tancament de les muntanyes”. Anna Caballé entrecreua la seva elegia autobiogràfica amb les endeches dels seus poemes i les entrades (incompletes) dels seus diaris per convertir el seu llibre en un diàleg en diferit amb qui va ser, va estar i ja no hi és, abans que “el temps que quedi” –escriu l'autora a l'epíleg que tanca el seu rèquiem– esborri definitivament la petjada compartida de la seva fraternitat imperfecta.

D'una manera soferta, en què es palpa el pudor de quedar-se despullada davant la seva intimitat, Caballé parla dels naufragis tòxics del seu germà petit, de l'infern –tan temut– que van crear i els van llegar uns pares –un cavaller amb despatx a la Diagonal i una nena mimada que creia ser el centre exacte del món– que mai, mai, es van entendre; de les baralles i els crits, del sexe tèrbol, dels desenganys sentimentals, dels robatoris a la casa per pagar les paperines, de les xeringues temeràries i compartides, d'allò que se sentia i mai es va enunciar, de cartes que mai es van enviar, igual que els amors secrets.

Després es produiria el desenllaç fatal: la família trencada, el germà consumit pel dolç verí i la neu dels anys vuitanta, el silenci perpetu, l'autoinculpació, els penediments, els suïcidis fallits, les hores al psiquiàtric, les caixes de sabates amb papers i diaris, el temps groc, el gris dels dies, la més negra de les nits, una llum temorosa que s'extingeix sense fer soroll, la fi del món, la mort blanca.