Dos emblemes femenins de l'absència: Carmen Laforet i Cecilia

Són dos emblemes femenins de l'absència. Una, l'escriptora Carmen Laforet, perquè va deixar d'escriure. L'altra, la cantant Cecilia, perquè va morir amb només 27 anys en un accident automobilístic. La primera va ser la veu de la dona a l'Espanya de la postguerra franquista i la seva novel·la Res es va convertir en un fita generacional. La segona personifica els aires d'incipient llibertat que s'albiraven en el tardofranquisme, i algunes de les seves cançons —Un ram de violetes, Em quedaré soltera, Dama, dama…— són himnes d'aquella època.

Aquestes dues dones protagonitzen ara sengles documentals: Per què no escric res (que s'estrena aquest divendres), d'Isabel Fernández, sobre Carmen Laforet, i Cecilia. Una llum de demà (que s'estrenarà el proper 9 de novembre), de Chema de la Peña.

Per què no escric res s'articula sobre dos elements bàsics, que no li són favorables. D'una banda, les imatges de Carmen Laforet, molt escasses: un grapat de fotos de la seva infància, del Premi Nadal i de la seva vida familiar, i unes poques filmacions casolanes dels seus últims anys. La manca es supleix tirant d'imatges genèriques d'arxiu, que pretenen ambientar cada època, de manera més o menys encertada (en ocasions, s'hi colen als anys quaranta i cinquanta imatges que clarament corresponen als seixanta o setanta). I a això s'hi sumen escenes en què l'actriu Mónica López —d'esquena, de perfil, de lluny— representa l'escriptora, un recurs una mica forçat.

Mónica López s'encarrega també del segon element que sustenta el documental: és ella qui posa veu a Laforet, els textos de la qual entrellaçats i cosits —cartes, entrevistes, articles, fragments de novel·les…— són el fil conductor del relat en primera persona de les peripècies, dubtes i crisis de l'escriptora. Només puntualment s'hi afegeixen alguns comentaris de la crítica de l'època, com a mostra de com era de pacata, i algunes preguntes vergonyoses de periodistes del tipus “Com compaginarà vostè la seva carrera literària amb les seves tasques d'esposa i mare?”

Utilitzar com a base els propis escrits de Laforet pot semblar una bona idea, però en cenyir-se exclusivament a aquest testimoni i prescindir d'altres perspectives, la visió d'una figura tan complexa acaba resultant una mica roma.

La pel·lícula explica, és clar, el Premi Nadal guanyat per Res, però no aconsegueix plasmar la sacsejada tectònica que va suposar aquell guardó en la literatura espanyola de l'època, ni l'impacte d'una novel·la que donava veu a la inquietud d'una generació. Tampoc hi ha rastre de la cèlebre anècdota de l'enuig de César González Ruano, que havia de ser el guanyador triat a dit amb la novel·la que havia presentat. Fins que va aparèixer a l'últim minut el sorprenent manuscrit d'una jove de 23 anys, el jurat va tenir un rampell d'honradesa i va canviar d'opinió. Davant d'això Ruano va protestar airat: “Però com em feu això! Els premis són per donar-los als amics!”

Tampoc no s'aconsegueix explicar del tot bé les crisis creatives i religioses de Laforet, o la relació amb la tennista Lilí Álvarez. Tampoc la separació del seu marit, en una època en què el sacrosant matrimoni, i més quan hi havia pel mig cinc fills, no el dissolia ni Déu. Sí que es menciona la clàusula que va imposar el marit, el periodista i editor Agustín Cerezales, per acceptar: que Laforet no escrivís mai sobre els anys que van passar junts.

No hauria estat de més recórrer als busts parlants, per afegir perspectives i matisos: des dels fills —alguns d'ells escriptors— fins a Israel Rolón i Anna Caballé, autors de la biografia Carmen Laforet. Una dona en fuga, llibre que us recomano si voleu aprofundir en la seva figura.

Rolón és el gran expert en Laforet; en els meus anys d'editor a Destino vam publicar amb ell la correspondència de Laforet i Sender (que s'utilitza a la pel·lícula) i l'edició definitiva de La dona nova. Rolón va seguir amb fervor detectivesc la mai recuperada maleta que podia contenir manuscrits inèdits i va indagar en les últimes amistats de l'escriptora, assumptes dels quals no hi ha ni rastre al documental.

Laforet és una autora que sempre ha corregut el risc de ser devorada pel seu propi mite i sobre la qual circulen massa mitges veritats. Per exemple, sovint es diu que després de Res gairebé no va escriure. La qual cosa no és exacta. Va publicar diverses novel·les —i també relats i articles—, però cap no va tenir la repercussió de la primera. I sí, després de La insolació, que havia de ser la primera part d'una trilogia, va arribar el silenci, embolcallat en crisis personals i espirituals. Però potser tot era més senzill: ens agradi o no, hi ha escriptors que tenen a les entranyes una o dues novel·les i després, o bé callen discretament o bé van colant nyaps que no aporten res, fins que editors i lectors se'n cansen. Tan cru i senzill com això.

En el cas de Laforet és molt temptador —i a això juga el documental— atribuir el seu silenci al menyspreu per ser dona. La qual cosa planteja un evident perill: jibaritzar-la a la condició d'estendard, de bandera que agitar. És el que ha passat amb Sylvia Plath, reduïda al paper de “la suïcida”, amb Ted Hughes en el rol del malvat. Les coses sempre són més complicades i, sobretot, Plath és molt més que una màrtir, és una gran escriptora.

Icona feminista

Si el 1945 la premsa beneita i misògina va convertir la jove Laforet de 23 anys en poc menys que un fenomen de fira (la exòtica noia escriptora, a qui es feien preguntes ignominioses sobre si el seu marit crític l'ajudava amb els seus textos), ara es corre el risc de reduir-la a un altre clixé —la dona silenciada—, perquè cada època té els seus.

Per contrast, Cecilia. Una llum de demà compta d'entrada amb més elements que li són favorables. Per l'època i la professió de la protagonista, hi ha moltíssim més material d'arxiu que gestionar. I més persones que la van conèixer a qui preguntar sobre ella. Tot i que el documental destaca degudament la seva potència d'icona feminista, no la redueix a això i aborda altres aspectes de la seva figura.

El tardofranquisme i la transició van tenir en l'àmbit de la cançó dues pèrdues terribles a la carretera: Nino Bravo el 1973 i Cecilia el 1976. La personalitat de Cecilia és particularment interessant perquè, quan s'introdueix en el món de la música als anys setanta, és una noia que acaba de tornar a Espanya, després d'una infància i adolescència rutilantment cosmopolites. El seu pare era militar i diplomàtic i la família havia viscut a Anglaterra, Estats Units, Portugal i Jordània. La noia que va tornar a Madrid parlava anglès com una nativa, vestia xilabes, havia conegut de primera mà l'emergència del pop anglosaxó i adorava Simon i Garfunkel (va prendre el seu nom artístic d'una de les seves cançons, perquè ella es deia Evangelina Sobredo). És a dir, que era una moderna de debò, que es va topar amb una Espanya encara mig carpetovetònica.

Accident de matinada

Una de les coses que el documental plasma molt bé és la lluita entre l'artista i la discogràfica (CBS) per mantenir el control de les cançons, del concepte dels LP i de les aparicions públiques. És a dir, del producte que es volia vendre. També s'explica com la censura va obligar a canviar les lletres de no poques cançons. Per exemple: Un millón de muertos va acabar convertida en Un millón de sueños.

És especialment interessant la història de les portades dels dos primers discos. La del primer és trencadora: hi apareix Cecilia amb un guant de boxa. No com un objecte (del desig masculí, com solien mostrar-se les cantants femenines de l'època), sinó com un subjecte (amb veu pròpia i coses a reivindicar, si calia a cops de puny).

Va pujar l'aposta amb la portada del segon LP, que la discogràfica i la censura li van tombar. Ella volia titular-lo Em quedaré soltera, i posar una foto en què apareixia falsament embarassada. Se la hi havia fet el seu amic Pablo Pérez Minguez (després fotògraf oficiós de la movida). Sumats títol i foto, el missatge diàfan i escandalós era: una mare soltera! No va colar: el disc es va acabar titulant Cecilia 2 i la portada portava un retrat d'ella perfectament inofensiu.

Un accident de matinada, tornant d'un concert a Vigo, va deixar a l'aire projectes ambiciosos i agosarats —com un disc que ja tenia preparat amb poemes de Valle-Inclán— i va truncar un futur molt prometedor. El documental aconsegueix tornar-la a la vida, com un ésser humà amb les seves contradiccions, febleses, il·lusions, que va deixar un grapat de cançons que encara sonen.