Els individus il·lustrats, fins i tot en aquests temps marcats pel diktat del paradigma tecnològic, que amenaça amb diluir la colossal tradició i l'honorable llegat de la cultura escrita, veneren la seva biblioteca. Hi troben coneixement i plaer, però també un refugi —insubstituïble— davant les desgràcies de la vida i les calamitats de la realitat.
Un pot estar sol i mancat de diners, però mentre tingui a l'abast els pocs però doctes llibres dels quals parlava Quevedo en la seva retirada a la Torre de Sant Joan Abad no tot està perdut. “Si no sempre entesos, sempre oberts, / o esmenen, o fecunden els meus assumptes; / i en musicals silencis contrapunts, / al somni de la vida parlen desperts”.
Els llibres no poden salvar-nos de nosaltres mateixos, però sempre ens donen l'oportunitat de millorar. El mateix es pot dir de les millors pinacoteques, encara que la possessió i el gaudi dels quadres dels grans artistes requereixi posseir una immensa fortuna a l'abast de pocs o compensar aquesta manca visitant de forma recurrent els museus públics i privats que ens donen l'oportunitat d'admirar els mestres de l'art de la pintura.
En qualsevol dels dos casos, ja es tracti de llibres o de quadres, el transcendent no és posseir-los, sinó conservar la petjada que la seva lectura o la seva contemplació han deixat en la nostra ànima. El record que fixen, no com a referència, sinó com a evocació, en la nostra memòria.
La pinacoteca d'Argullol
Sobre aquest patrimoni Rafael Argullol (Barcelona, 1949) acaba de publicar a Acantilado —editorial que acull en el seu catàleg bona part de la seva obra— un llibre amb traces de casual però que, tant per dimensió com per abast, ens ajuda a fer-nos una idea del gust i el sentit que el catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts a la Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra atorga a la pintura.
Portada de 'Pinacoteca somiada'
El projecte neix d'una invitació: el diari Ara, escrit en català, va proposar a l'escriptor que seleccionés una galeria personal d'obres i les glossés de manera breu.
L'exercici va durar tres anys. Argullol va escriure sobre pintura i estètica, però també sobre la seva manera d'enfrontar-se —com a espectador privilegiat— a els misteris que els artistes han fixat a través dels seus quadres i sobre ell mateix. Traduïts per Maite Abeitia, els textos d'aquesta galeria no es circumscriuen a la crítica artística.
Els quadres sobre els quals reflexiona Argullol són, a més d'objectes singulars i irrepetibles, motius perquè l'escriptor barceloní assagi diferents tons i gèneres: la descripció, la biografia, la filosofia; a vegades, també la literatura.
Argullol comenta 168 obres procedents de la tradició europea, però sense establir una jerarquia ni sotmetre's a més ordre que l'atzar. La llibertat que es pren a l'hora de triar els seus quadres preferits no significa que no hi hagi un mètode per part de l'escriptor català.
'La tempesta' de Giorgione, el quadre preferit d'Argullol
Les seves columnes aborden les corrents artístiques continentals des del Renaixement primerenc de Giotto i Fra Angelico, l'època històrica en què la doctrina religiosa medieval va cedint el seu espai a l'humanisme, fins als cims que encarnen Leonardo da Vinci, Durero o el misteriós Miguel Ángel, artistes que expressen la immortalitat de la perenne condició humana.
Després de la llum d'Itàlia, l'atenció d'Argullol es trasllada a les ombres del barroc, un temps on la impertorbabilitat i la perfecció artificial es corrompen, com mostra Caravaggio. Velázquez i Rembrandt, en paral·lel, estan creant en aquell moment un realisme que transcendeix el merament figuratiu per convertir-se en l'arquetip de l'humà.
La següent estació del recorregut és Goya, on ja hi habita la mirada de la modernitat, que s'expandirà amb el romanticisme i l'expressionisme, fins a arribar a Picasso, Balthus i les avantguardes, on els conceptes clàssics —la bellesa, l'harmonia, la proporció— són reinventats per la mirada d'artistes com René Magritte, Francis Bacon o Anselm Kiefer.
La transcendència de la interpretació
Amb independència del moment o de l'artista sobre el qual escrigui, Argullol enuncia la seva anàlisi a partir de la idea que el quadre que es mira és un testimoni mut al qual ha de donar sentit l'espectador.
Aquesta perspectiva subjectiva és potser l'element més seductor de Pinacoteca somiada, que fuig dels excessos de la prescripció i l'erudició per situar-se en el terreny de la improvisació raonada, igual que les variants d'un determinat motiu musical, on són la mestria del compositor i l'habilitat de l'intèrpret els elements que garanteixen que davant l'absència de sistema tot discorri en una direcció fèrtil.
Aquest llibre es pot llegir com un volum sobre art i història, però també com un excel·lent document sobre les invariants de les societats. La llibertat guiant el poble, de Delacroix, és tant un llenç sobre el passat —la Revolució francesa— com un retrat sobre l'actualitat (vegeu els disturbis que atemoreixen París o Limoges).
L'art sempre és present perquè es deslliga del calendari terrestre i fixa els somnis i els malsons de tots els homes en un perpetu ara.