L'espectre de Centreeuropa

Els imperis més duradors de la història no tenen un sobirà. No es van construir amb la suor dels seus súbdits ni tampoc van ser conquerits vessant la sang dels millors guerrers i soldats. No són el botí obtingut en una guerra. Ni tan sols tenen fronteres terrestres, aèries o marines. No requereixen d'un rei que els administri.

Els regnes més sòlids de la història són aquells que mai van ser, excepte en aquell territori fèrtil que ocupen la imaginació i els anhels sentimentals dels homes. Sempre hi són, encara que mai hagin existit o un dia qualsevol deixessin de ser i estar. I perduren, encara que el temps hagi convertit el seu nom, els seus símbols i els seus atributs en records vagues i difusos.

Sobre aquesta paradoxa, aplicada en aquest cas a la idea de Centreeuropa, ha escrit un llibre excel·lent Adan Kovacsics (Santiago de Xile, 1953), escriptor i traductor d'origen sud-americà, ascendent cultural alemany i sòlida formació continental.

Set perfils d'una Centreeuropa, editat per H&O Editors, un segell barceloní que compta amb un catàleg ple de joies literàries, entre elles la superba traducció de Kovacsics de Els últims dies de la humanitat, la irrepresentable i gegantina obra teatral de Karl Kraus que documenta la Gran Guerra de 1914 a partir de la perversió del llenguatge periodístic i la degeneració de la parla quotidiana, és un compendi de peces disperses.

Una, dedicada a Kafka, va ser publicada a Revista de Occidente. Altres parteixen dels estudis realitzats per Kovacsics per preparar conferències pronunciades en fòrums culturals i universitaris. També hi ha un inèdit: l'assaig que l'escriptor xilè, establert des de fa lustres a Barcelona, dedica a glossar la figura de Kraus, editor de la revista satírica Die Fackel (La Torxa), publicada a Viena durant les tres primeres dècades del segle passat.

Un llibre, diversos autors

Es tracta, per tant, de un llibre compost amb materials de reaprofitament pensats per cobrir altres necessitats editorials. Res d'això es nota en l'edició d'H&O, on funcionen com si formessin part d'una mateixa progressió melòdica. Els tres acords d'una mateixa nota.

La tesi de Kovacsics és nítida: la idea de Centreeuropa, sinònim de la concòrdia i convivència entre els pobles, les religions i les diferents nacions sorgides al cor del continent, que en un moment donat van ser una part substancial del primitiu imperi austrohongarès.

I després, van fer el seu camí per separat després de la perniciosa influència dels nacionalismes, no apareix en cap mapa perquè és un territori creat per la literatura, en lloc de per la geografia o els avatars de la política.

Per això Kovacsics dedica cadascuna d'aquestes miniatures, plenes de suggeriments i saviesa, a escriptors i poetes, els veritables demiürgs d'aquesta regió espectral que ressorgeix en els moments més crítics de la història europea, des de la Guerra del 14 fins a la caiguda del mur de Berlín, sense oblidar l'ascens dels totalitarismes i l'horror dels anys trenta.

Els autors triats com a exemples d'aquesta identitat cultural són Hugo von Hofmannsthal, poeta i dramaturg del modernisme vienès; Kraus, Rainer Maria Rilke, el poeta alemany més important del seu temps; Stefan Zweig, excel·lent i descomunal biògraf, a més d'assagista i narrador; Franz Kafka, Ingeborg Bachmann, filòsofa austríaca (l'única dona) i Thomas Bernhard, el darrer gran impertinent austríac.

Mapa literari d'Europa

A partir dels seus llibres, Kovacsics compon el mapa cultural d'una Europa central escindida entre l'alçada artística i intel·lectual dels seus millors fills i la catàstrofe política esdevinguda en un espai compartit entre homes diferents —el famós món d'ahir evocat per Zweig—, on es parlava sobretot alemany, però també hongarès o iídix.

Cadascun representa un perfil dissonant de la mateixa utopia: Hofmannsthal és la nostàlgia d'aquella Europa imperial de trens de luxe que, sense haver de detenir-se en cap frontera, viatjaven des de Berlín a París o des de Praga en direcció a Budapest.

Kraus, en canvi, encarna el soroll del carrer, fet amb les paraules que precedeixen les bombes, i la prosa immoral dels diaris, que dissecciona igual que un teòleg escruta els evangelis.

Rilke és l'antítesi del periodista austríac: un poeta nòmada que viatja sense descans, sent en el seu interior la veu dels àngels i és capaç de descobrir allò invisible, i la trajectòria del qual condensa la dramàtica història dels europeus que van néixer en una pàtria i van morir sense cap, immersos en un desarrelament perpetu.

Zweig, el suïcida de Petròpolis, és una més de les víctimes del nazisme, que va destruir un món cultural massa idealitzat, harmònic i, tanmateix, sorprenent en la seva extrema pluralitat.

Queden per al final els articles que Kovacsics, que ha traduït tots aquests autors sobre els quals escriu, dedica a Kafka, Bachmann i a Bernhard, escriptors majúsculs, en les obres dels quals s'albira l'absurd d'una existència on la figura humana és un simple instrument en mans de forces violentes i terribles.

S'anticipen l'horror absolut i els trencaments de la postguerra i es mostra la contradicció d'un continent superb que, tanmateix, s'extermina sense remei, cec davant la seva pròpia brutalitat.

Kovacsics diu i explica moltíssim amb les paraules justes. Ni una més. Ni una menys. El seu assaig és un monument a la condensació i el millor que hem llegit sobre aquesta Centreeuropa que, com va dir Shakespeare dels homes, està feta amb el mateix material amb què es cisellen els somnis que mai es compliran.