Isabel Allende i les dones del boom després del ‘Nixonicidi’ de Pablo Neruda

“Tenia més de cent anys i no vaig poder acomiadar-me d’ell, sinó a base de cartes escrites a la cuina”. Isabel Allende estimava molt el seu avi, a la inspiració del qual deu els primers passos de la seva exuberant novel·la La casa dels esperits, el primer gran cop femení sobre el boom dels homes que només estimaven els seus meravellosos desvarieigs neobarrocs.

Les editorials durant els últims anys del segle XX van trigar a adonar-se que les dones venen més: "Sí que els va importar, però tard”, ha repetit Allende en diverses ocasions, juntament amb altres escriptores com Ángeles Mastreta (“la literatura que toca el cor”) o Laura Esquivel (“la lletra que no exclou”) i apareixen a la cua del gran moviment reformador dels 60 i els 70.

Els del boom eren tots homes, va ser un moviment sense noms de dona —“era un club que no admetia senyores”, escriu Iván Thays— fins al moment en què es va constatar que les dones també llegeixen i llegeixen més; elles responen i els millors segells ho descobreixen tard, però a temps.

Descobreixen una manera d’exposar en què els personatges ficcionats parlen i parlen amb més llibertat en un tot impregnat de coneixement i acceptació, i també d’una considerable complaença en allò dramàtic. En Allende hi ha un punt de confluència en allò tràgic —gairebé tot és tràgic— i, tanmateix, reuneix una alegria més profunda que la pena.

Literatura com a anàlisi de classe

Els esperits són en el seu cas quelcom que concerneix només a un grup de lectors amics, tot i que la seva difusió sigui internacional i es tradueixi als idiomes de gran tirada. La conversa adquireix la naturalitat necessària perquè ningú no intenti mirar per sobre de l’altre. Si li preguntes per què parlem, Allende et contesta “per estimar-nos”.

Mastreta, per la seva banda, exposa tres eixos: la seva relació amb el feminisme des de l’aspecte femení, una revisió iconoclasta de la Revolució Mexicana i una refundació del melodrama en la vida privada dels que exerceixen el poder. Es podria dir que Allende i Mastreta comparteixen l’heterodòxia en l’anàlisi de classe quan eixamplen i parodien despietadament els que manen.

A Isabel Allende li va tocar una infància poruga, seguida d’una plenitud literària tardana en què, sense gairebé esmentar-ho, moria una mica cada dia des que, el 1992, va desaparèixer la Paula, la seva filla, estant ingressada en un hospital espanyol.

Han estat moltes les desventures vitals abans i després d’aquell setembre de 1973, el cop de Pinochet a Xile, saldat amb milers de víctimes, exiliats i presos innocents amuntegats a l’Estadi Nacional, convertit en camp de concentració, l’aforament profanat on va morir Víctor Jara, el lloc de cita que, en altres moments més vivificants, havia estat testimoni dels mags futbolístics de la nació, com Enrique "Cua Cuá" o Alexis Figueroa.

L’11 de setembre de 1973, l’Armada xilena va bombardejar la seu de la Presidència a Santiago i el comunicat militar sobre la mort de Salvador Allende va segellar el govern d’unitat popular. El Departament d’Estat dels EUA havia participat en les operacions encobertes de Washington; 16 de setembre, el president Nixon va trucar al seu Secretari d’Estat, Henry Kissinger, perquè l’informés.

La seva conversa va quedar registrada: “L’assumpte xilè s’està consolidant i, per descomptat, els diaris s’estan queixant perquè un govern comunista ha estat derrocat”. Els dos bruixots de la política de blocs lamenten que la premsa no els prodigui elogis per la destitució i mort d’Allende: “en temps d’Eisenhower, ens haurien tractat d’herois”.

Als pocs dies del bombardeig del Palau de la Moneda, arriba d’Isla Negra la notícia muntada sobre l’huracà malèfic d’un enverinament: la mort de Pablo Neruda, l’“autèntic hereu de Walt Whitman a l’hemisferi occidental, al llarg de l’últim segle”, en paraules de Harold Bloom.

Les Comissions de la Veritat denuncien un primer recompte de 200.000 exiliats i arriba a les llibreries de mig món el llibre premonitori de Pablo Neruda, publicat pocs mesos abans, sota el títol Incitació al Nixonicidi i elogi de la revolució xilena (Ed Quimantú), adreçat al president nord-americà, Richard Nixon, amb la poesia com a arma política, ploma lacerant del Aquí em quedo, musicat per Víctor Jara.

El poeta nacional cau quan és un imbatible constructor de l’emancipació.

Autobiografia i anhel

A la mateixa cuina de la seva mare, durant l’estada de la família al Perú i durant els anys californians, Isabel Allende escriu a la seva mare desenes de cartes sobre la Paula, que agonitza en un hospital.

Després del desenllaç luctuós de la jove, l’escriptora recupera l’alè amb La suma dels dies (2008), l’autobiografia en què mostra la continuïtat epistolar que ha inspirat i marcat la vida d’Isabel Allende, guardonada ara amb el Premi Planeta, després d’haver aconseguit al llarg de la seva trajectòria altres reconeixements d’alt nivell.

Com el Premi Nacional de Literatura de Xile el 2010 o la Medalla de la Llibertat dels Estats Units el 2014. Allende aixeca el vol de la ficció inventant històries, perquè inventar és salvar de l’oblit allò que ens va fer ser qui som; aquí germina l’anhel que mai l’abandona.

Isabel Allende, nascuda a Lima el 1942, va patir la por de la infància a la desaparició dels grans. Filla de diplomàtics —Tomás Allende Pesce i Francisca Llona Barros— en permanent mudança, la neboda de l’expresident xilè, Salvador Allende, explica amb cruesa la dolorosa separació dels seus progenitors. “El meu pare, en la seva etapa de secretari de l’Ambaixada de Xile al Perú, ens va abandonar en plena infància, quan la meva mare estava sempre malalta”.

Es diria que allò íntim li ateny més que allò públic i ella es pregunta com escriure després dels grans mestres que li serveixen de guia. Però la presència del destí ineluctable no la pertorba i tampoc es deixa dominar per l’entorn que envolta la seva invenció.

Democràcies convulses

Avui dia, molts la interroguen sobre el futur de la llibertat als EUA, un país on va viure establerta a Califòrnia, durant 27 anys, amb el seu segon marit, l’advocat i escriptor Willie Gordon. La seva relació va inspirar diverses obres d’Isabel, especialment El pla infinit. Avui l’escriptora assegura veure coses que ja havia vist abans i deixa per a nosaltres la idea de tenir cura de la democràcia que és com la salut, en què no penses mentre la tens.

“La democràcia és més fràgil del que creiem”. Allende parla entre l’horror i l’urgència: recorda que "a Xile la llibertat es va perdre en 24 hores" i en altres llocs es va rosegant des de la base i es va minant.

El gnosticisme màgic la reclama. Rebutja la religió institucionalitzada: “No puc pertànyer a cap institució que em tracta com un ciutadà de segona classe”. Lliurada de ple al món de la cura de l’altre, fa seva la tradició llatina, que la recorre per dins amb una enorme il·lusió com li va passar a la muralista Frida Kahlo.

El seu vincle amb les lletres no és un bolet casual, fill del sediment. Allende té antecedents, les dones que la precedeixen amb un alt vol d’experimentació formal i innovació del llenguatge, dames obstinades en la construcció d’una nova identitat llatinoamericana des de l’encaix entre fantasia i realitat. Ja ha passat el temps en què les dones no van córrer la mateixa sort editorial que els homes i, per tant, no van obtenir el mateix reconeixement.

Mestres en temps d’homes

Hi ha casos clars com el de les mexicanes Rosario Castellanos, reivindicadora del coneixement lúdic en competència amb la segregació social i sexual, a la seva novel·la Balún Canán, durant el sexenni del president Lázaro Cárdenas, o de la dramaturga Elena Garro, ambdues precursores d’Allende a l’ombra desconeguda de la història.

Resulten més transparents la influència de Clarice Lispector, reportera, traductora i escriptora de novel·les, contes, llibres infantils o la de la xilena María Luisa Bombal, autora d’una obra entre la realitat i allò sobrenatural, amiga de Neruda, Gabriela Mistral o Jorge Luis Borges i considerada per García Márquez com el primer indici del realisme màgic, per relats que van influir en Allende, com La amortajada o L’última boira.

Totes marcades per les seves contribucions en la defensa del rol de la dona a l’espai consagrat de les lletres. Una mostra de salts en el temps i semblances en l’estil pel caràcter monocromàtic de l’ansietat que, a la llarga, impulsa els seus resultats. Dones d’indiscutible creativitat addictes al drama del dubte inicial convivint amb el talent.

Mestres d’una paradoxal unió entre la poderosa creació literària i la por a la paràlisi a causa de agressions i confusions. En un temps d’homes, carregant a l’esquena les històries dels Buendía, Torrijos o Páramo, elles aprofiten el seu torn a la cua de Vargas Llosa, Carlos Fuentes o José Donoso.

“Els homes mantenen el tancament que els concedeix fama i diners, mentre que les seves parelles “aturen el seu talent per fer callar els nens mentre el pare escriu o serveixen milers de litres de te calent en silenci a les vetllades literàries en què no poden opinar”, escriu l’equatoriana María Fernanda Ampuero.

L’art es troba a la vida, i aquest és un regne íntim i infinit. Als tres anys d’edat, després de la separació dels seus pares, Isabel torna a Xile amb la seva mare i germans; roman al país fins al 1953, any en què es traslladen a Bolívia primer i després al Líban, amb el segon marit de la seva mare, el diplomàtic Ramón Huidobro (oncle Ramón).

Primer va ser el teatre

Allende trenca el seu sostre amb obres de teatre fins que comença la seva relació amb l’escriptura professional, el 1967; redacta reportatges, fa entrevistes i fins i tot té la seva pròpia columna d’humor, anomenada Els impertinents. Durant aquesta època participa a televisió i en altres mitjans com la revista infantil Mampato, que dirigeix entre els anys 1973 i 1974. La seva òpera prima data de 1982; després arriben D’amor i d’ombra i Eva Luna.

Des d’aquell moment, els èxits es multipliquen amb traduccions a molts idiomes i edicions successives fins que la llista es fa interminable aplicant el principi segons el qual l’escriptor s’ha d’abandonar a la seva sort, no pot immiscir-se a fons en la seva pròpia obra. Allende és prolífica; ha publicat mig centenar d’obres.

Acaba amb els seus dols a cop de paraules interrelacionant-se i oferint paràboles, encara que ella particularment no ho pretengui. Els seus relats curts milloren les seves novel·les, els seus personatges es fan entendre no només amb la seva veu; emergeixen de situacions. En ella, l’argot sembla natural, parla dels vius en relació a coses mortes com si una guerra colonial hagués liquidat el món natural dels veïns i els dies.

Relata de manera directa quan ha de resultar trist i sacseja el text davant la imminència d’una bona notícia. Darrere de les seves històries hi ha una psicologia oculta que l’autora inverteix per convertir els seus personatges en titelles. Sap que quan una història no sorprèn, perquè el lector ja sap com acaba, només la podrà llegir una vegada. Practica l’art de submergir-se com sol passar a les narracions detectivesques.

Avui és més a prop la conquesta de l’Espai que la invenció literària. La digitalització manté en vetlla la ficció, però la bona novel·la no baixa a l’andana de les estacions intermèdies. No hi ha màquina ni relat fruit de la IA capaç de fer el que van fer Tolstoi, Gogol o Kafka.

L’ànima humana conté milions d’espais recollits que rendeixen homenatge al somni i a la vida. Enmig del caos, Isabel Allende ha trobat un laberint que descobreix la ment humana sense crosses tecnològiques.