Poques coses resulten tan desassossegants com veure que una persona s'ha equivocat lamentablement en les seves decisions vitals, se n'adona tardanament, i aleshores retreu aquest error seu als altres.
A quants n'he conegut que es lamenten que la seva veritable vocació era ser escriptor, o artista, o actor, o músic, però que van haver de dedicar-se a una altra professió menys interessant i millor remunerada, perquè es van casar aviat, van tenir un fill, i és clar…
De manera que els culpables de la frustració d'aquests planyívols Kalimeros no són ells mateixos, sinó les seves esposes i la seva prole, el sistema, el país, l'entorn, el que sigui. Això és molt lleig, amics. És més elegant carregar amb un mateix, amb les decisions preses, amb els encerts i els errors. Altrament, més que apreci suscites llàstima i menyspreu.
En literatura, un dels exemples més notables d'aquesta actitud és el de Juan Goytisolo (Barcelona 1931-Marràqueix 2017), a qui la Wikipedia defineix com el millor narrador dels anys cinquanta i principis del segle XXI. La qual cosa és una valoració una mica exagerada. Es vantava de ser, com resa el títol d'un dels seus llibres, el Ocell que embruta el seu propi niu.
Es vantava de la seva repugnància envers el seu propi país, la seva història, les seves institucions, la seva intolerància, preferint de molt considerar-se ciutadà de Marràqueix, al Marroc, país on semblava que hi ha més tolerància, més democràcia i més autenticitat, i contra el qual ell, tan insubornable en la seva denúncia de les misèries europees, mai no va esbossar ni l'amenaça d'una crítica.
Que, amb aquests dilatats precedents, a la seva vellesa, tres anys abans de morir, acceptés el premi Cervantes, sent conscient que en fer-ho contradeia tota la seva trajectòria —de manera que el va rebre com a disgust, amb manyagues, i només perquè la seva dotació econòmica li convenia—, no el retrata sota una llum excessivament favorable.
M'he recordat d'ell en llegir les declaracions de l'actriu María Galiana (Sevilla, 1935) a l'agència Efe, amb motiu del Premi d'Honor del Festival Internacional de Cinema Iridescent de Guadix que acaba de rebre i que s'han reproduït als grans mitjans de comunicació.
Aquesta actriu ha figurat en el repartiment de diverses pel·lícules notables, va obtenir el premi “Goya” pel seu paper a Solas, de Benito Zambrano. Actualment, a la seva provecta edat, segueix als escenaris dels teatres. Però és coneguda sobretot pels llargs anys en què va encarnar el personatge d'Herminia, que a la reeixida i molt longeva sèrie televisiva Cuéntame cómo pasó representava (pel que he llegit, ja que mai no vaig veure ni un sol capítol) una àvia dolça, anomenada “Herminia”.
Pòster de 'Solas'
22 anys per a res
“María Galiana titlla de desaprofitament els seus vint-i-dos anys com a Herminia a Cuéntame cómo pasó”, titulen els diaris. I es queixa l'actriu premiada que el paper d'àvia era el contrari de la seva personalitat, que la sèrie no era bona, no li interessava gens, que ni tan sols ha vist, tampoc ella, ni un sol capítol.
“Jo no vaig pensar mai en ser actriu, però posats a ser actriu... m'hauria agradat fer pel·lícules i papers bons… El temps que porto com a actriu, per a mi l'he desaprofitat. 22 anys fent d'àvia a televisió és un desaprofitament. Com a actriu, em refereixo. Ara estic fent teatre per compensar”.
María Galiana es va llicenciar en Història a la universitat de la seva ciutat natal i fins als cinquanta anys es va guanyar la vida com a professora d'institut a les assignatures d'Història i Història de l'Art. Vol dir-se que és una dona intel·lectualment ben formada.
Així que és estrany que no s'adoni que en menysprear un producte d'entreteniment en què va col·laborar durant més de dues dècades, menysprea també a qui la va contractar pel paper, als guionistes, als seus companys de repartiment, als seus milions d'espectadors (ja que els servia un plat espatllat), i a ella mateixa.
Si tan nul era el producte que li proporcionava visibilitat i seguretat econòmica durant tants anys, què li impedia ser coherent, abandonar-lo, i tornar, per exemple, a la docència?
Costa sentir simpatia per aquells que embruten el seu propi niu, prenen els diners, i es lamenten.