Prudenci Bertrana, escriptor republicà nascut a Tordera el 1867, la va fer grossa en dues ocasions per a la societat benpensant de Girona, ciutat on va viure molts anys, fins al 1911, intentant dedicar-se a la pintura. El primer escàndol va ser aquesta novel·la curta, Josafat (1906), que ara recupera Edicions de la Ela Geminada en una edició commemorativa, i quan va atacar alguns llinatges militars de la ciutat i aquesta va reaccionar portant-lo fins als tribunals.
Portada de 'Josafat'
Episodi del qual es va venjar molts anys després a través de la seva novel·la Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), ariet contra un antic company que l’havia abandonat, el filòsof llibertari i anarquitzant Diego Ruiz, una figura fastigosa i controvertida molt necessitada d’una bona biografia.
Però Bertrana va escriure moltíssimes coses més, totes recuperades per La Ela Geminada: Violeta (1899), Nàufrags (1907), Tieta Claudina (1929), L’illa perduda (1935) i una trilogia autobiogràfica: L’hereu (1931), El vagabund (1933) i la seva darrera obra, L’impenitent (1939).
I tot això mentre inundava la premsa barcelonina, a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. A més, va dirigir dues publicacions llegendàries, L’esquella de la Torratxa i La campana de Gràcia. El 2016 es va publicar el monumental Tots els contes, que reunia tots els relats que Prudenci Bertrana havia anat publicant per dotzenes abans de la guerra civil.
L’escriptor rescatat
Per tant, no estem davant d’un escriptor menor (Cap de Brot va recuperar també fa menys d’un any les columnes que l’escriptor va dedicar a la ciutat de Barcelona), i si no hagués estat per la tasca incansable d’Edicions de la Ela Geminada, Bertrana hauria continuat encallat en una mena de llimb literari totalment injustificat.
Portada de la recopilació 'Tots els contes'
Què tenim en aquest nou volum, aquest d’escassos 140 folis? Per celebrar que una petita meravella del decadentisme català fa 120 anys, els editors han reunit un pròleg de Xavier Pla, que ve a ser el Capità Amèrica de la Filologia catalana, la novel·la en si de Bertrana, una autèntica joia del modernisme més expressionista, i epílegs molt diferents de tres escriptors destacats de la literatura actual en llengua catalana.
El text desenfadat d’Adrià Pujol m’ha recordat que jo també vaig llegir Josafat amb quinze anys, però no per prescripció escolar, sinó per curiositat, i em va interessar, però no em va impactar tant com ara ja pentinant canes, perquè hi ha coses que un no comprèn del tot bé o no sap assaborir fins que té quaranta anys.
Per exemple, l’estil visionari i d’ebenista de Bertrana, no gaire allunyat dels virtuosos Víctor Català, Raimon Casellas i Joaquim Ruyra, amb qui forma generació literària.
Erotisme, violència i ètica
Clàudia Rius examina la novel·la des del punt de vista de la nostra trista circumstància neovictoriana per arribar a la conclusió que Bertrana va ser força més valent que nosaltres a l’hora de descriure una violenta passió eròtica que condueix a l’assassinat i a la bogeria.
Rius no li veu cap objecció moral a aquesta creació intensament neogòtica i immoralista (en definitiva, l’assumpte no és altre que un amor malaltís i sadomasoquista a l’interior d’una catedral catòlica), encara que jo no tinc tan clar que Fineta, sent prostituta en vida i una mena d’espectre vampíric després de morta, representi un arquetip modèlic, o que Bertrana construís un personatge “normal”.
En tot cas ho va fer en altres textos, i la terribilitá tremendista d’aquesta petita novel·la provocadora ho disculpa tot.
No seré jo qui li posi pegues a una obra tan acabada, i amb una estructura tan acabada i rotunda. Josafat és una obra mestra, que impacta tant el 1906 com 120 anys després, perquè és descarnadament humana i perquè la societat catalana d’aquell temps ben necessitava un bon sacseig intel·lectual.
I és lleig que digui una cosa així quan els protagonistes d’aquesta columna han de ser, lògicament, Bertrana, Fineta i Josafat, però entre el millor del llibre hi ha el conte escrit per Núria Bendicho que tanca el volum. Un relat que és entre els millors que he llegit en molts mesos.
Mentre Xavier Pla, el prologuista, reflexionava sobre la relació entre les catedrals i les novel·les, de la mà de Marcel Proust, Víctor Hugo, Huysmans i Blasco Ibáñez, Bendicho s’endinsa valentament en les infàncies de merda en un text que només guarda relació amb Josafat per la seva tensió iracunda i el desig irrefrenable de puresa en una societat hostil i idiotitzada.
I és que té tota la raó: els monstres som nosaltres, quan ens observen i ens jutgen tants monstres.
Deformitat, sexe salvatge, una religió superficial i farisaica, i una Catedral com un gegantí sarcòfag que respira i cruix com un ésser viu més. Vi, sang, mossegades, tombes, muralles ciclòpies i tempestes purificadores. No hi falta ni un sol element goticista en aquesta narració que es beu d’un sol glop, com un aiguardent clandestí.
Si entenem que Josafat va ser un triomf definitiu de la narrativa sobre la beateria antisocial de l’època, també podrem entendre que es recuperi i es relanci una obra tan incisiva i se la completi amb aportacions d’escriptors encara actius; segurament, el sentit del relat de Núria Bendicho és aquest.
Fa temps que penso que la novel·la en llengua catalana està més en forma que la narrativa en espanyol, i possiblement la raó rau en què aquesta s’ha deixat atrapar per la immediatesa del mercat i publica i fomenta massa escombraries neomoralistes, mentre que els escriptors catalans, sobretot les escriptores, s’atreveixen a anar molt més enllà, no renuncien a escopir i donar puntades, i no els fa por ser incorrectes, trapelles, apassionades i… literàries sense més.
Com la mateixa Aurora, filla de Prudenci, també escriptora aventurera. Podria portar-ne diversos exemples aquí en aquestes línies.
Cansats de porqueries neocalvinistes, banys de suor i sang com els de Josafat, Fineta i Núria Bendicho són el més sa que ens pot passar. Aguantaran 120 anys més, perquè la literatura en aquest llibre ocupa el primer pla i no estúpids càlculs en columnetes d’un prosaic Excel.