La vida extraordinària de Jeffrey Archer

Hi ha poques vides tan avorrides com les dels escriptors professionals, em refereixo a aquells a qui les seves obres els proporcionen prou diners per no haver-se de guanyar la vida amb oficis que els obliguen a sortir de casa i a fregar-se amb el comú dels mortals. Es passen sempre llegint i escrivint.

Però aquesta norma també té les seves excepcions. Penso en Chateaubriand, en Jünger. Penso, per exemple, en Simenon, de qui he parlat alguna vegada aquí. Crec que pocs saben que, ja sent un escriptor famós, encara que no tant com ho arribaria a ser, a finals dels anys 20 es va embarcar en un periple de dos anys pels canals de França. Va haver de ser una experiència meravellosa.

Viatjava lentament amb la seva primera dona, Tigy, la bonne (l'assistenta) i el gos, en una barqueta, Ginette, arrossegant darrere un petit bot on portava l'equipatge, una caixa de fusta i la seva màquina d'escriure. Navegaven per aquests canals durant bona part del dia.

Al capvespre atracaven on millor els semblava, Simenon baixava la caixa de fusta, hi posava a sobre la màquina d'escriure i teclejava durant unes quantes hores. Fidel a la tendència priàpica de la qual es vantava, amb la freqüència oportuna s'ajacía amb la seva dona o amb la bonne. Simenon era així.

Aquell llarg viatge de navegació interior a més li va servir per conèixer a fons “els patis del darrere de França”, segons la seva expressió. Va aprofundir en el seu coneixement de la vida de la gent humil, i aquests viatges li van servir com a inspiració directa de diverses de les seves novel·les, concretament El port de les boires, L'esclusa, La casa del canal, La taverna dels dos cèntims, El carreter de la Providence.

I La vídua Couderc, una tragèdia rural ambientada al costat d'un canal que en el seu dia vaig tenir el plaer de traduir per a Tusquets. La figura de l'escluser, la seva vida monòtona i rutinària i aïllada, és freqüent també en diverses de les novel·les de Maigret.

Escriptor en fugida

No se sol recordar gaire que si Simenon va viure llargs anys als Estats Units va ser per escapar de les seves responsabilitats durant l'ocupació alemanya a França, on si no va ser estrictament un collaborateur dels invasors, sí que va ocupar un càrrec municipal i va estar publicant sense problemes les seves novel·les a França i Alemanya.

Se li va obrir un expedient i va preferir posar terra pel mig, fins que es calmessin les coses. Aquesta experiència nord-americana va donar peu a diverses novel·les, entre elles Tres habitacions a Manhattan, que també vaig traduir jo, per cert.

Una vida extraordinària ha estat també la de Jeffrey Archer (nascut el 1940 i mort aquesta setmana). Va estudiar a Oxford, de jove va ser un gran esportista, va ser el diputat més jove del partit conservador britànic, després dels lords.

Les seves novel·les policials (va ser prolífic, encara que no tant com Simenon) han venut milions d'exemplars arreu del món. A Espanya també. Les cues que es formaven a la fira del llibre de Madrid per aconseguir el seu autògraf en alguna de les seves novel·les eren antològiques.

Archer, ètica dubtosa

Com a portaveu del partit a la cambra baixa Archer va protagonitzar diversos moments embarassosos. El més sonat va ser quan va dir a la ràdio que molts joves dels que estaven a l'atur senzillament no volien trobar feina.

En aquell moment l'atur al Regne Unit havia assolit els seus màxims, amb 3,4 milions d'aturats. L'escàndol el va fer retractar-se amb l'argument socorregut que les seves paraules “havien estat tretes de context”. Va haver d'abandonar el càrrec.

Sent lord, escriptor famosíssim i multimilionari, gràcies al seu detectiu William Warwick, Archer va patir la curiositat del Daily Star, que als anys 90 va publicar un reportatge desvetllant que freqüentava una prostituta. El novel·lista va demandar el rotatiu, i va guanyar el judici, en bona part gràcies al testimoni de la seva dona, que el va recolzar.

Però dos anys després van sortir a la llum proves que el que explicava el tabloide era cert, i Archer va tornar als tribunals, aquesta vegada com a acusat, per fals testimoni. Allà aquest delicte es considera molt greu. Va ser condemnat a quatre anys de presó. Dels quals en va complir dos, en tres presons diferents. La qual cosa li va servir per escriure una trilogia sobre la seva experiència, sota els títols de Infern, Purgatori i Paradís. La presó, assegura en ells, el va canviar.

Hi va entrar humiliat i desorientat, ple de por, i va acabar entenent millor els desgraciats i els seus problemes. Depara una lectura plena d'anècdotes humanes, a vegades commovedores i altres sorprenents.

Potser a causa d'aquesta experiència, un cop recuperada la llibertat es va convertir en un filantrop. Entre els seus lectors més fidels hi ha precisament la reina Camila, amb qui col·laborava en algunes obres de caritat i que l'ha acomiadat amb unes frases emocionades.