Mestria de l'assaig cultural, glòria de la crítica literària

Tenia raó Sibelius (Jean) quan, és de suposar que en un rampell de sinceritat no exempta de menyspreu, li va dir a un director d'orquestra: “No facis cas del que diguin. Mai s'ha erigit una estàtua en honor d'un crític”.

En efecte: no consta que enlloc, amb l'excepció de Menéndez Pelayo, que té la seva a Santander, s'hagin retut honors en pedra als qui van triar l'ofici de jutjar l'obra dels altres, de la mateixa manera que els personatges independents no gaudeixen de més apreci que el que els professen els seus abundants enemics.

En la figura del cronista literari conflueixen ambdues situacions: un odi ferotge (per part dels perjudicats per la seva llibertat de criteri) i un passar, en fama i derrames, majoritàriament discret. I això que la seva tasca, generalment mal pagada, pitjor compresa i força ignorada, no és fàcil, encara que sigui molt desitjada (pels autors orfes).

Criticar alguna cosa, en general, sol tenir mala premsa —la qual cosa denota l'estat de postració i vanitat que caracteritza la nostra època, encara que aquest vici no sigui un monopoli del present— però és un exercici intel·lectual imprescindible perquè el coneixement humà avanci.

Mesurar consisteix a comparar. Jutjar implica diferenciar. I argumentar exigeix explicar allò que es pensa. No són molts els que han exercit aquesta tasca en llengua espanyola com Christopher Domínguez Michael (Ciutat de Mèxic, 1962), un habitual d'El Colegio Nacional i conferenciant recurrent a les universitats de la Sorbona, Chicago i Columbia i al Collège de France.

Tots aquests honors —que també són treballs i són dies i són nits—, no són el motor que alimenta la seva feina. Més aviat es tracta d'afortunats desenllaços.

Abundant crítica

Domínguez Michael, que no té títol universitari, es va forjar en aquest art bastard i incomprès a les redaccions de la revista Vuelta —fundada per Octavio Paz, de qui té publicada una biografia intel·lectual— abans d'incorporar-se com a conseller literari a Letras Libres, la publicació que comanda Enrique Krauze.

Després de més de quaranta anys de llegir (professionalment), que és una cosa molt diferent de fer-ho de manera hedonista, i d'escriure (a fons) sobre el que ha llegit, aquest assagista mexicà, erudit sense corona i savi sense acadèmia, ha acumulat una abundant obra crítica que el segell sevillà Athenaica reuneix en un volum de bella factura —El crític sense estàtua— el capçalera del qual recull la cita de Sibelius per, a continuació, convidar-nos a navegar per el territori del judici literari, que al cap i a la fi també és el de la literatura, encara que –excepte excepcions– sigui de segon grau.

Domínguez Michael fixa en les quatre pàgines del seu pròleg a l'edició espanyola d'aquesta col·lecció d'estudis i recensió sobre obres i autors l'esperit de la seva tasca: no competir amb l'autor, no caure en confessions barroques, vitals i innecessàries.

Practicar la llibertat (de judici) malgrat qui li pesi, desmentir les sospites i, sobretot, seleccionar, entre l'oceà de llibres que atresoren les biblioteques, les llibreries i els mercats de vell, aquells que mereixen sobreviure a l'erosió del temps.

Té raó Domínguez Michael quan, amb elegància, es revolta contra els tòpics de l'ofici: un crític literari escriu, comparativament, més articles laudatoris que notes negatives i celebra i gaudeix amb els llibres més del que pateix o condemna. I, tanmateix, el seu escrutini té el mateix efecte que el so de les trompetes de l'Apocalipsi a l'Evangeli de Sant Joan.

El crític sense estàtua, com a llibre, és un excel·lent exemple d'aquest malentès. L'assagista mexicà l'ha concebut com a homenatge (crític) als seus mestres i antecessors, des dels grans —Saint-Beuve, Brandes, Fumaroli, Bajtín, Auerbach Todorov, Genette, Borges, Guillermo de la Torre, Tomás Segovia, Menéndez Pelayo, Alfonso Reyes, Rodríguez Monegal, Wilson, Connolly, Barthes, Genette, Bloom, Steiner— als discutibles, com Derrida, Deleuze, Foucault i altres catàstrofes de la postmodernitat.

Una part d'aquestes reflexions parteixen del cicle de conferències sobre la història de la crítica literària impartides des de la tribuna d'El Colegio Nacional de Mèxic, però —com acostuma a passar— les seves versions escrites són més riques, en matisos i en profunditat, que els seus esbossos oratoris.

Domínguez Michael intenta donar cert dramatisme al seu assaig a partir del suïcidi de dues presumptes víctimes de la crítica literària: el poeta anglès John Keats i Marcel Reich-Ranicki, assassinat (metafòricament) en una novel·la com a venjança d'un dels autors que va ressenyar. Evita així l'autor mexicà la convenció cronològica —tan acadèmica— per traçar una panoràmica de les idees sobre la literatura de les darreres dècades.

La seva perspectiva és oberta —hi ha autors i escoles de totes les tendències ideològiques— i la seva mirada erudita i lluminosa. Es mou amb solvència des de l'època de les revistes nord-americanes al París de l'estructuralisme i de la Nouvelle Revue Française. Signa saboroses estampes còmiques sobre els idiolectes acadèmics i l'endogàmia de les tribus universitàries.

Un ofici necessari

Les seves reflexions són literatura d'idees, per la qual cosa —abans o després— acaba topant sense remei amb la política. Encara que, en realitat, aquest llibre s'ha de llegir com un arbre genealògic de referents intel·lectuals o un diccionari d'influències personals.

Ni botxins ni sants, per a l'assagista mexicà els crítics exerceixen un art passional, creatiu i necessari davant la sobreabundància d'informació i la dificultat, en aquesta Nova Edat Mitjana Digital, de distingir entre la veritat i la mentida o diferenciar la qualitat del simple pastitx.

Domínguez Michael s'adreça al lector comú. Il·lustrat però no necessàriament especialista. Carrega contra els sacerdots i els mandarins de la mística literària, salvant Barthes, però com a estilista, en comptes de com a teòric.

Així, mitjançant aproximacions laterals, repassa el to cultural de diferents èpoques de la cultura occidental i investiga el significat de la lectura i la seva interpretació, que en la seva etapa més recent es van disputar Harold Bloom i George Steiner. Per al segon, l'experiència literària és una pràctica sagrada; el primer representa una angoixant guerra entre pares i fills.

Domínguez Michael tria coses d'ambdós i censura els excessos compartits per aquests dos últims lleons de l'exegesi, potser els últims constructors de les mitologies literàries. La coda del llibre és una reflexió sobre el futur de la crítica en l'era de l'algoritme, en què l'articulista no té més remei que conjurar la incertesa de la tempesta tecnològica per, com Llucifer, cridar al món editorial: “Non serviam”.