Causes, pesars i traïcions selectes de Harold Brodkey

Els éssers humans tenim, en major o menor mesura, una habilitat majúscula per trair els principis que, en principi, haurien de regir la nostra conducta. Són, doncs, excepcionals les vides en què el fil de la coherència sosté la inevitable disgregació de les nostres successives màscares.

El normal és que diguem una cosa i fem la contrària, que actuem sense explicar realment què fem —d'aquí la importància dels secrets i d'aquest magna terrible que encara anomenem intimitat— i que, incapaços d'assumir aquestes contradiccions, recorrem a l'autoficció (aquesta forma artística d'autoengany) a mode de consol.

El primer llibre de relats de Harold Brodkey (1930-1996), rescatat ara pel segell barceloní H&O, amb una traducció i un brevíssim però molt suggerent pròleg d'Enrique Murillo, tracta sobre aquesta mena de traïcions manifestes i investiga en l'existència, en aparença banal, de personatges la vida dels quals no destaca per la seva càrrega emocional, però que somien amb altres mons perquè no saben què fer amb el que habiten.

Primer amor i altres pesars (1958) és, en aquest sentit, una obra del que podríem anomenar literatura de camuflatge. Reuneix nou històries independents i autònomes, publicades a la revista The New Yorker, que estan, alhora, vinculades entre si. No és una novel·la però hauria pogut ser-ho. I versa sobre el paradigma i les formes de la joventut nord-americana de mitjan segle passat, abans de la irrupció de la contracultura.

El tema no és ni de bon tros nou. En part recorda l'univers de Scott Fitzgerald i, en la seva vessant vulgar i contemporània, al de Bret Easton Ellis: nois de famílies sanes, cultes, benestants i integrades —ells són el sistema— que passen els seus dies entre escoles d'elit, festes i viatges, però en el seu interior batega un profund malestar emocional.

L'absurd quotidià

Els diners, com sabem tots, fins i tot els cínics que diuen que no és cert, no donen la felicitat. És més comú del que sembla que embruteixi o atormenti. Les inquietuds de les criatures d'aquests contes són absolutament petitburgeses.

La vida en parella, els fills, el desgast del temps, el buit de les relacions humanes i, en definitiva, l'absurd quotidià. La prosa de Brodkey és minuciosa i té una mesurada intensitat sensorial, que és una cosa que no sempre identifica molts dels narradors estatunidencs, generalment més secs i minimalistes.

El seu mestratge resideix en la fina observació, en la recreació dels detalls —psicològics i ambientals— i en una mena de melancolia irònica. Però per sota d'aquesta trama de suggeriments batega un neguit obsessiu, expressat a través de les veus dels seus narradors.

Equiparat amb J.D. Salinger, el grandíssim peix plàtan, Brodkey no ha tingut —almenys entre nosaltres— una recepció afortunada o massiva. Cosa curiosa, perquè —al marge dels seus llibres— els seus avatars vitals reuneixen episodis més que suficients per conjurar la seva eterna maledicció d'escriptor secret.

Quan va publicar Primer amor i altres pesars no era encara cap de les dues coses: ni escriptor ni secret. Tan sols era un desconegut, encara que la qualitat de peces com ‘L'estat de gràcia’ i ‘Educació sentimental’ van revelar aviat que la seva veu no era la d'un diletant. Pertanyia a un artista madur.

Brodkey escriu sobre l'spleen de l'Amèrica de mitjan segle no tant des de la perspectiva de la devastació dels antics valors, substituïts ara per la nova cultura de la societat de consum, com des del sfumato d'un romanticisme sense poetes i sine nobilitate.

Contradicció i neguit

Les criatures d'aquests contes són, per exemple, un jove del Mig Oest que no sap com ser ell mateix sense destrossar les expectatives familiars; o el fill d'una vídua, a l'inici de la seva vida laboral, que no porta gens bé l'inevitable salt —tantes vegades convertit en caiguda— des de la pubertat fins a l'edat adulta.

Hi ha més històries, és clar. Però aquests dos exemples mostren el joc de correlats entre el que senten els personatges de Brodkey i el que manifesten amb els seus gestos i la seva conducta. Es veu en la que, sens dubte, és la millor peça de la col·lecció: la història del festeig entre dos estudiants d'una universitat —Elgin i Caroline— que experimenten l'anticlímax de descobrir com, en un temps dramàticament breu, el que creuen amor es transforma en una altra cosa.

Vides corrents però també dramàtiques, amb rerefons. Dubtes, angoixes, imposicions mentals i exigències familiars. En bona mesura Brodkey elabora quan escriu recreacions autobiogràfiques. Nascut a Illinois i d'origen jueu, l'escriptor nord-americà va morir de sida a mitjans dels anys noranta, quan la malaltia semblava ser una condemna bíblica llançada contra la comunitat homosexual, que en el seu cas era la bisexual.

Narcisista, introspectiu i conflictiu. Els seus llibres estan plens de digressions i quadres ambientals. Són com els mobles d'un vell saló victorià, desgastats i amb la memòria exacta de totes les obscenitats.

El seu èxit molt primerenc als Estats Units no li va afavorir, segons part de la seva confraria de devots, però tampoc li va robar les dosis d'ambició amb les quals, per dir-ho d'alguna manera, venia de fàbrica. Potser comparar-lo amb un Proust nord-americà, com va fer en el seu moment Harold Bloom, sigui una descripció exagerada.

Però el que és indubtable, i Primer amor i altres pesars ho evidencia, és que Brodkey està per sobre de molts altres escriptors de la seva mateixa generació, aquests experts a trair-se a si mateixos per mostrar-nos, després, les restes de tantes batalles perdudes.