Antonio Lobo Antunes: vida breu, novel·les grans

L'elogi, en general, afebleix i projecta, sobre la persona que el rep, sobretot si es tracta d'un acte freqüent, una estranya sensació d'inseguretat: els compliments que se m'adrecen són reals o, per contra, responen a un exercici d'exageració irònica? Només els vanitosos queden a resguard d'aquest dubte ontològic: el seu elevat concepte de si mateixos, a vegades invers a la seva alçada intel·lectual, els vacuna contra la intel·ligència de pensar que, potser, no tot el que es diu en públic d'un és cert –en general, sol ser inexacte–, o no en el grau que s'expressa.

En això, com en tantes altres facetes de la vida, com l'odi i la confrontació, convé mesurar quin és l'animus. Això és: la intenció amb què s'afirmen –i també es fan– certes coses. N'hi ha prou de testar-la per descobrir l'engany que es disfressa d'elogi i la crítica que neix de l'afecte.

Rafael Maldonado (1981), que és malagueny, farmacèutic i escriptor –l'ordre dels substantius podria ser perfectament l'invers, és un devot de William Faulkner, Juan Carlos Onetti i Juan Benet, d'on es dedueix que li agrada l'alta literatura –o la literatura difícil– i, com es constata en el seu darrer llibre –Antonio Lobo Antunes. L'epopeia i la lírica (Confluencias)– és ferm partidari de retre tribut (literari) a qui considera els seus mestres en l'art de l'escriptura.

Per això va publicar fa nou anys un ambiciós assaig sobre la literatura de l'autor de Tornaràs a Regió –Benet, l'ambició i l'estil (Ediciones del viento)– i ara fa el mateix, encara que en un format menys extens, amb el gran novel·lista portuguès, a qui dedica un dels seus “exercicis d'admiració” en forma de breviari, on transita des de l'apunt merament biogràfic a l'exercici conscient de creació narrativa.

En una barreja que intenta donar una volta de rosca al gènere sense deixar de complir amb l'honorable funció que sempre ha tingut: servir de porta d'entrada per als lectors que –encara– no coneguin els llibres de Lobo Antunes arribin a ells amb una mínima referència del que s'hi trobaran.

Maldonado, en concebre aquest assaig, ha optat per una estructura dialògica: d'una banda, una narració objectiva, basada en la documentació disponible, i sense caure en les habituals faules a què tan donades són moltes de les biografies dels grans escriptors, sobre els avatars vitals de l'autor d'Esplendor de Portugal (Siruela), per a nosaltres la seva millor novel·la; de l'altra, una sèrie de passatges (intercalats) en què crea escenes lisboetes de ficció per donar notícia complerta de les seves obres. La fórmula escollida dota l'assaig de dinamisme, en establir dues velocitats: la de l'home terrenal i la de l'escriptor.

Un altre dels encerts de Maldonado, a més del coneixement de primera mà dels llibres de l'escriptor portuguès, és no caure en l'admiració superlativa a l'hora de perfilar la seva figura. Explica el que ha d'explicar i ho fa d'una manera efectiva, sense caure en l'exageració i encapsulant hàbilment la recreació del personatge en aquestes subtils miniatures on Lobo Antunes es converteix en O senhor.

Biografia i perspectiva

D'aquesta manera, la mirada objectiva –el relat sobre la infància de l'escriptor portuguès a Benfica, un barri obrer de Lisboa; la família aristocràtica on es va criar; els tempestuosos anys a la guerra d'Angola, on exerciria per primera vegada com a metge; la seva etapa com a psiquiatre o els seus inicis literaris– s'entrecreua amb la perspectiva subjectiva, que és la que està tancada en les infinites veus que es donen cita als seus llibres.

Lobo Antunes no és, tècnicament parlant, un narrador. La peripècia –si és que existeix– és un factor secundari de les seves novel·les, construïdes a la manera d'un cor grec i somnàmbul en què es barregen diferents veus, monòlegs i subjectes que, en parlar, no conceben el temps com un fet lineal, sinó com un calidoscopi on és perfectament possible l'avanç i el retrocés.

Aquesta poètica de la novel·la, originalíssima, destinada a explorar la fondària de l'ànima humana, sacsejada per la vida, és el que ha convertit els seus llibres en (magnífiques) flors estranyes, que reclamen als seus lectors un esforç que es recompensa amb escreix.

“Escriure és encendre llumins en la foscor de l'ànima i preguntar si hi ha algú allà”, va escriure l'escriptor portuguès. Aquest breviari ens convida a il·luminar “aquesta nit fosca que arriba dels Jerònims un dia gris de març” d'enguany, quan els ulls clars de Lobo Antunes van quedar, per sempre, enterrats sota les seves pròpies parpelles.