"Tirano Banderas", la obra mestra de Valle-Inclán, compleix els seus primers cent anys
La mítica novel·la de l'escriptor gallec, que va inaugurar el cicle dels relats sobre els cacics, autòcrates i dictadors hispanoamericans, escèptica i innovadora en la seva concepció i d'una sorprenent modernitat i un rotund poder estètic, es va publicar fa un segle
Un segle després de la seva publicació el 1926, Tirano Banderas, l'obra cimera de la narrativa de Valle-Inclán, continua vigent: el seu radical escepticisme i el caràcter innovador de la seva estructura formal li confereixen encara una modernitat indiscutible. La seva lectura desafia els usos adoctrinats de la majoria de novel·les que es publiquen ara. Per aquesta raó, val la pena vèncer la tendència a la mandra i fer l'esforç, que serà recompensat amb escreix pels seus valors estètics. També per la lliçó moral que ens ensenya que la violència engendra sempre violència.
Qualsevol dirigent autòcrata té tendència o somia a arribar a convertir-se en tirà. O el que és el mateix: ser temut pels seus subordinats. Va amb el càrrec. Ni tan sols passant cent anys, la pedagogia demolidora de Tirano Banderas deixa d'estar activa ni la podem oblidar. Per aquesta raó, i per si haguéssim perdut la memòria, aquí està per recordar-nos-ho el gran Valle-Inclán, que amb el bisturí de la seva lluminosa llengua literària i l'aiguafort de l'esperpent va ser capaç de despullar les xacres socials i, alhora, mostrar les mancances dictatorials dels cabdills de les dues ribes del castellà.
Tirano Banderas és la novel·la més críptica i, potser, la que exigeix més esforç de lectura de totes les novel·les de Valle-Inclán. També la més reeixida i innovadora i, per tant, la més recomanable, malgrat l'esforç ja esmentat. Aquest any 2026, en què es compleix el centenari de la seva primera edició, és un bon moment per motivar i estimular la lectura d'aquesta singular novel·la.
Edició de 'Tirano Banderas' (1926)
“Ha llegit vostè Tirano Banderas?”
L'obra, que es va imprimir a la impremta madrilenya Ribadeneyra, sortiria al carrer amb data de 25 de desembre de 1926 al colofó. Figurava com el volum XVI, del que l'autor anomenava les seves obres completes: Opera Omnia. Portava una nota curiosa a la primera pàgina que deia: “Comandes a l'autor, Santa Catalina 12, Madrid” (l'adreça de l'autor, quan va ser president de l'Ateneu madrileny), la qual cosa dona idea de com comercialitzava Valle-Inclán els seus llibres, quan ja era un gran de la literatura espanyola. En aquest moment la seva relació amb Renacimiento estava pràcticament trencada i no tenia editor ni llibreter que li administrés els llibres.
Per rendibilitzar econòmicament una mica més la seva feina, Valle-Inclán solia publicar per entregues les seves obres en diaris i revistes abans que apareguessin en forma de llibre, i això des dels inicis amb la Sonata de tardor a El Imparcial d'Ortega Munilla. En aquesta ocasió va ser la revista El Estudiante. Semanario de la juventud escolar española, una revista universitària, lligada a les joventuts socialistes, la que es va encarregar de la publicació anticipada: la primera part de la novel·la el 1925, la resta al llarg de 1926, abans que sortís el llibre.
Tirano Banderas, com la majoria dels seus llibres, el publicaria a la seva costa (avui autoedició) i després el distribuirien diverses editorials i llibreters, d'acord amb marges de guany variables. La novel·la suposava el retorn a la narrativa des que hagués publicat la tercera part de La guerra carlista, Los gerifaltes de antaño, el 1909. Entre 1909 i 1926, Valle-Inclán es va dedicar, sobretot, a l'escriptura d'obres dramàtiques, que normalment no es representarien. Però Tirano Banderas constituirà un esdeveniment literari inusitat per la seva sorprenent acollida.
Retrat de Juan de Echevarría de Valle-Inclán (1922)
Des del punt de vista econòmic, Tirano Banderas va representar un èxit, sobretot, si es compara amb altres llibres seus d'aquesta època. Des del punt de vista de l'impacte als mitjans i de popularitat, fins i tot entre la gent que no va llegir la novel·la, va ser absolut. Es va convertir en un llibre de moda en determinats cercles intel·lectuals i, encara que molts dels seus voluntariosos lectors no haurien d'entendre gran cosa, la gent es saludava a Madrid amb la pregunta: Ha llegit vostè Tirano Banderas?
Al principi el llibre es beneficiaria de la confusió que produïa el títol en els lectors no advertits, que esperarien llegir una història sobre el dictador espanyol del moment: Primo Rivera. També es va beneficiar de l'estupenda acollida que va rebre el llibre amb nombroses ressenyes de premsa poc després d'aparèixer, totes elles favorables amb poques excepcions. A això s'hi uneix el desplegament publicitari que en diaris com El Sol es va fer de la novel·la. Portava anunciant la publicació de Tirano Banderas des de l'octubre de 1926. El llibre va tenir dues tirades, la primera de les quals va vendre quatre mil exemplars, seguida d'una segona que va registrar només una venda estimable, que alguns diaris com El Sol van exagerar en excés.
El viatge a Mèxic de 1921
Per comprendre millor la genealogia de la novel·la cal retrocedir a 1921. Tirano Banderas és fruit del seu segon viatge aquest any a Mèxic, un país, que en el primer viatge el 1892, l'havia fascinat. Aquell viatge el va fer pel seu compte i risc, guiat per l'afany d'aventura i buscant el seu destí a la vida i també, en certa manera, buscant-se a si mateix. Si li concedim credibilitat a les pròpies paraules de don Ramón, aquella experiència li va obrir els ulls de la literatura i el va convertir en poeta. El 1921 les circumstàncies són ben diferents i el mateix escriptor és un altre, diferent del del primer viatge. En aquesta ocasió ha estat convidat pel govern revolucionari d'Obregón, gràcies als bons oficis dels seus amics mexicans que han passat per l'ambaixada de Mèxic a Madrid, sobretot d'Alfonso Reyes.
El tracte que se li dispensarà i les atencions rebudes són les pròpies d'una gran personalitat. Arribava en un moment crític, just quan el govern d'Obregón pensava nacionalitzar la terra per lliurar-la als indis. La llei projectada pretenia treure la propietat de les explotacions agràries dels estrangers, principalment als espanyols, als gachupines, dins dels seus plans revolucionaris. Era més una maniobra demagògica que real, i no funcionarà ni resoldrà la marginació dels indis. Al contrari, crearà un conflicte entre gachupines i govern i un enfrontament diplomàtic entre les delegacions mexicanes i espanyoles.
Valle-Inclán va arribar a la Ciutat de Mèxic en aquell moment i prendria partit a favor de la mesura del govern, cosa que li granjearia una forta hostilitat als mitjans espanyols de Mèxic i també, al seu retorn, a Espanya. Encara que la novel·la transcorre en un país fictici, Santa Fe de Tierra Firme, tot en ella, inclòs el lèxic i certs girs expressius, revela que es refereix, sobretot, a Mèxic i a la seva Revolució. Encara que gairebé ningú escapa a la grotesca esperpentització valleinclanesca, el grup dels gachupines és el que resulta retratat més negativament.
Per què cal llegir avui Tirano Banderas i quina és la seva vigència cent anys després? Aquesta és la pregunta que hauria de contestar un article periodístic com aquest, que vol ser quelcom més que la mera rememoració de l'efemèride, sinó un estímul per a la seva lectura. En primer lloc, cal llegir Valle-Inclán, perquè és el gran escriptor del segle XX espanyol, que enriqueix la llengua amb una creativitat lingüística extraordinària. Crea un estil, que no és mer adorn, sinó un bisturí o una mirada crítica que mostra i obre en canal la realitat representada. Com diria Alfonso Reyes, el llenguatge era una suma de modismes americans dels països de llengua espanyola, sobretot de Mèxic. En fi, la llengua de la novel·la era una veritable i brillant síntesi de les parles de l'Amèrica hispana, a la qual s'afegia la llengua literària d'un modernisme essencialitzat i esperpèntic, allunyat del modernisme adoctrinat de principis de segle.
No em referiré a l'argument, ni al component teosòfic, màgic, vident i ocultista (tan del gust de l'autor) important per comprendre el desenvolupament de la novel·la i el comportament d'alguns personatges, perquè això és el més accessible de la seva lectura, sinó als aspectes més innovadors i críptics de la mateixa, que mereixen destacar-se. Encara que pel títol es podria pensar que es tracta d'un relat centrat en el protagonisme del dictador i en el seu despotisme absurd, cruel i sanguinari (la qual cosa és certa), la novel·la fa un ús innovador del protagonista col·lectiu, que en aquella dècada té un valor experimental en alguns novel·listes d'avantguarda. És indubtable que la figura de Santos Banderas és el centre del relat, però serveix, sobretot, de fil conductor per mostrar tots els estaments socials i ètnics de Santa Fe, que estan representats per els indis, els criolls i la representació estrangera, sobretot pels gachupines. I dins de cadascun d'aquests grups, Valle-Inclán ha tingut l'encert de presentar les diferents i variades sensibilitats d'aquests, d'acord amb el suport o rebuig del tirà.
'Tirano Banderas'
L'arquitectura externa de la novel·la està calculada perfectament, d'una manera equilibrada i en correspondència amb el desenvolupament de l'acció. Precedida d'un pròleg i tancada amb un epíleg, ambdós serveixen de marc a una mena de gran retaule amb set carrers o parts organitzades per compondre una estructura simètrica. Cada part està formada per tres llibres, excepte la quarta o carrer central, que la formen set llibres. Cal notar que els números 3 i 7 tenen un protagonisme no només quantitatiu, sinó que avancen la clau cabàlistica endevinatòria i màgica de la novel·la. Seria prolix explicar la relació entre la disposició de les parts de la novel·la i el desenvolupament de l'argument de la novel·la, però diguem que la quarta part desplega el nus del conflicte en múltiples escenes i espais diferents alhora, mentre que les tres primeres el presenten i les tres últimes el resolen.
La novel·la no només és innovadora en la seva estructura externa, sinó per la manera amb què l'acció i la temporalitat del relat s'integren en l'estructura formal. L'acció transcorre en dos dies i gairebé es podria dir que en tres moments només, en què s'acumulen i simultaniegen un cúmul de fets en una mena de sincronisme i saturació d'accions al mateix temps, que permet parlar d'una temporalitat simultània. Al pròleg assistim, poc abans que sonin les dotze de la nit, als preparatius de l'aixecament crioll contra el dictador. A l'epíleg, al desenllaç d'aquest aixecament, a la matinada del dia següent, quan les hostes criolles envaeixin el palau i posin fi a la tirania. Al centre de la narració, a les set parts esmentades, els fets s'acumulen en el transcurs de les 24 hores prèvies a l'aixecament, de tal manera que dona la impressió que el passat i el present són coincidents i simultanis, i prefiguren de forma inexorable el futur.
En unes declaracions a la premsa, quan escrivia la novel·la Valle-Inclán va dir que es proposava “omplir el temps de la seva novel·la de la mateixa manera que El Greco omplia l'espai en els seus quadres”. Això, si pensem en quadres com El senyor d'Orgaz, dona una idea precisa del que el novel·lista fa en aquest relat. Com diria a La lámpara maravillosa: “Cada fracció mínima de temps està prenyada d'eternitat”, o el que és el mateix, en superposar i juxtapossar accions diferents en espais diferents es produeix un efecte de temps sense temps, de tal manera que passat, present i futur són coincidents. El principi de la novel·la i el final succeeixen en dos instants diferents però consecutius, i en la mínima fracció de temps que separa el principi i el final de la novel·la, s'obre tot un complet univers d'accions diferents i sincròniques.
La novel·la del dictador, quan la violència engendra violència
A més, Tirano Banderas va donar lloc al naixement d'un nou subgènere novel·lístic: la novel·la del dictador. Valle-Inclán es va inspirar en trets de França, de Rosas, de Melgarejo, de López i, sobretot, de Porfirio Díaz, tots ells cabdills dictadors hispanoamericans, hereus, en certa manera, dels espadons hispans. L'èxit de la fórmula es constatarà anys després, en tenir continuadors tan il·lustres com Asturias, García Márquez, Ayala, Roa Bastos, Carpentier i Vargas Llosa entre molts altres, que trobarien inspiració en Santos Banderas, el dictador fictici de l'escriptor gallec.
Però el tret de la novel·la que parla i demostra l'agudesa i perspicàcia de l'escriptor és, al meu parer, la demostració, al final de la novel·la, de la inutilitat, oportunisme i vesània de qualsevol moviment polític que es presenti com a revolucionari. Valle-Inclán no jutja ni amonesta ni opina, si de cas descriu amb l'argument esperpentitzant de la llengua, deixant que el lector extregui les seves conclusions dels fets narrats. L'epíleg, amb la imatge final del cos escarnit i esquarterat del tirà, suggereix l'escepticisme de l'autor davant de qualsevol solució i situació suposadament revolucionària, que sorgeixi de la violència o en què aquesta prevalgui.
'Tirano Banderas'
Valle-Inclán, que continuava sent un home d'ideari conservador i tradicionalista, no va ignorar els processos revolucionaris de Mèxic i de l'URSS, al contrari es va mantenir expectant davant el curs que prenguessin ambdós processos. No obstant això, tot i reconèixer, en aquestes revolucions, un esperançador esperit redemptor, preval en la seva idiosincràsia un fons irredimible d'escepticisme. En realitat, Valle-Inclán va ser una mica més que escèptic, va ser descregut en la possibilitat de millora del gènere humà, perquè estava persuadit que la fatalitat i el determinisme governava els homes.
Davant d'això res no es podia fer: “Crec cada dia amb més força que l'home no es governa per les seves idees o la seva cultura. Imagino un fatalisme del medi, de l'herència i de les mancances fisiològiques”, li escriu al seu amic Cipriano Rivas Cherif en una carta de 1923, quan està concebent la novel·la. Per aquesta raó, la seva admiració per revolucionaris com Obregón o Lenin (per posar dos exemples diferents), es deu al fet que en ambdós reconeix la figura del líder carismàtic, director i salvador de masses, que s'emparenta més amb el substrat cristià que fonamentava el seu ideari polític que amb qualsevol altra doctrina socialista. No obstant això, les circumstàncies polítiques del moment i la complexitat de la situació, juntament amb les seves contradiccions personals i vacil·lacions polítiques, farien que, als anys vint i trenta i després de la seva mort sobretot, es tingués a don Ramón per allò que mai no va ser.
