Siguem clars: hi ha en el fantàstic i àmpliament reconegut i difós (de moment quatre edicions i el respecte de la crítica més exigent) llibre de la barcelonina Camila Cañeque (1984-2924) una pulsió de fatalitat que es prolonga luctuosament, més enllà del cos del text, en el cos mateix de l'autora, prematurament finada d'un atac de cor, segons sembla, a l'edat de 39 anys, i que sembla una reverberació de la fascinació de l'artista i escriptora pels finals de novel·la, i concretament per la frase final –en la qual convergeix el llibre sencer, de prop de cinc-centes novel·les i també alguns assaigs i manuals, que reuneix en els seus tensos, greus, comentaris que deixa entre cita i cita. O que cada cita ve a glossar.
Aquesta meditació breu però infinita sobre la naturalesa de la frase final i les seves ressonàncies en el discurs que la precedeix i en el silenci posterior, aquesta rumia sobre la paraula i el silenci no la puc celebrar quan es converteix en una cosa semblant a metàfora també sobre la vida, però sí que cal celebrar i elogiar, encara que aquí ho fem amb retard, una aproximació tan original i inesperada al llegat literari.
Camila Cañeque i el seu llibre
És notori que sovint s'ha prestat atenció a la primera frase de les novel·les, celebrat les millors, des de la d'Ana Karenina i el seu “totes les famílies felices s'assemblen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seva manera”, a la de Cien años de soledad, “Molts anys després, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel”, passant per la de Lolita, “Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva” (en l'anglès original sona molt millor, més melòdic).
Se sol citar la de La metamorfosi, també i més escrupolosament titulada en castellà La transformación, “En despertar Gregor Samsa un matí, després d'un somni intranquil, es va trobar al seu llit convertit en un monstruós insecte”. O la de Pedro Páramo, “Vaig venir a Comala perquè em van dir que aquí vivia el meu pare, un tal Pedro Páramo”.
Sense presses per arribar-hi
Encara que, de tota la història de la literatura, la més imponent i suggeridora, i la meva preferida, sigui la de l'Evangeli de Joan, “Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu”, gairebé l'iguala al meu gust la de La doble hèlix, la memòria de Watson sobre la investigació que van fer Crick i ell per descobrir l'estructura de l'ADN: “Mai vaig veure Francis Crick en una actitud modesta”. I si no cito també la primera frase del meu propi llibre Aviat serem feliços, de la qual em sento satisfet --perquè se'm va acudir en despertar i perquè reuneix en unes poques línies una dita anglosaxona, un aforisme presocràtic, l'avorriment, la por, l'amor i el pas del temps, i a més hi surt una bardissa-- i que m'agradaria reproduir aquí per col·locar-la en tan distingides companyies, és només perquè no la recordo amb exactitud i no la tinc a mà.
I ara he de reconèixer, em pesi, que si em deturo a parlar, per trillat que estigui el joc, de les primeres frases de les novel·les, és per endarrerir, mentre m'entretingo a redactar aquestes explicacions i a citar frases tan suggeridores, el moment d'enfrontar-me a l'última frase, i a les últimes frases. Siguem clars: pressa no en tinc per arribar-hi.
Ni tampoc d'estendre'm sobre el llibre abissal i tan creatiu, artísticament articulat per Cañeque. D'ella n'havia sentit a parlar per la seva intervenció a la fira d'art ARCO, a Madrid, on va fer una performance que va aixecar algun ressò a la premsa, i que consistia a comparèixer al vestíbul de la Fira vestida amb un vestit de faralaes, i tombar-se a terra boca avall, simbolitzant la mort d'Espanya davant el capitalisme global (representat per ARCO). Occurrència que, quan me la van explicar, vaig oblidar, considerant-la sense més transcendència, però que ara l'entenc també com a símbol i presagi de la seva obra i del seu destí. I aquest paràgraf també és una forma de procrastinar.
Recomano L'última frase, a l'editorial La Uña Rota; s'entengui que no la recomano al lector corrent de novel·les entretingudes, sinó a l'exigent lector que, quan agafa un llibre, espera trobar-s'hi un desafiament. És una obra mestra intersticial, que s'endinsa per un camí abans no transitat, i el tanca, per ell ja cap altre autor podrà avançar, per més que, essent l'elecció d'aquestes cinc-centes últimes frases aleatòria o atzarosa, a l'atzar dels dispars llibres que manejava l'autora, i als diferents criteris d'ordenació que va assajar, segons ella mateixa explica, abans de trobar l'ordre definitiu, en principi es podria reintentar moltes vegades, com s'han fet versions del Me'n recordo de Brainard i de Perec però ja sense atenir-se a les normes de la seva estricta maquinària literària. L'última frase de Cañeque queda com a monument, rodó, perfecte, jo crec que intocable.