Publicada

Els plaers culpables. Els guilty pleasures. Aquelles coses que el bon gust dicta que no ens haurien d’agradar, però ens encanten. I les gaudim amb el goig afegit del pecaminós, allò prohibit. En l’àmbit del cinema, hi ha certs gèneres populars que entren en aquesta categoria, entre ells el slasher.

Va sorgir a mitjans dels anys setanta —amb títols com Nadales negres de Bob Clark i La matança de Texas de Tobe Hooper— i va triomfar als Estats Units a finals d’aquella dècada i durant els vuitanta amb franquícies com La nit de Halloween, Divendres 13, Malson a Elm Street, i ja als noranta Sé el que vau fer l’últim estiu…

La premissa bàsica, que es repeteix amb mínimes variacions: un assassí emmascarat persegueix i mata de manera sanguinària un grup d’adolescents. El gènere de seguida va desenvolupar paràmetres i codis inamovibles. Alguns dels més coneguts: practicar sexe significava signar la sentència de mort i sempre sobreviu una noia virginal, l’anomenada final girl.

L’any 1996 Wes Craven va dirigir Scream, una enginyosa volta de rosca autoreferencial i metacinematogràfica en què jugava amb aquests codis establerts. També es va convertir en franquícia. I després van arribar les paròdies, com Scary Movie, així com les recreacions intel·lectualitzades o esteticistes, com la recent De natura violenta.

I, és clar, també s’hi va afegir a la festa l’exèrcit d’erudits acadèmics per als quals el slasher era un guilty pleasure del qual treien profit analitzant-lo i destripant-lo en assaigs carregats de la verbositat pròpia de l’anàlisi cultural, l’anàlisi fílmica, o les lectures semiótiques, psicoanalítiques, marxistes, feministes i suposo que fins i tot postcolonials.

No cal ser un llumeneres amb màster a Harvard per detectar certs subtextos en aquest gènere: puritanisme (el sexe mata), misogínia (un especial regodeig en la violència sobre les víctimes femenines)…

Relectura queer del slasher

Tanmateix, per a la generació que va créixer veient aquestes pel·lícules, el gènere és un plaer tan culpable com irrenunciable. Una d’aquestes espectadores va ser Jane Schoenbrun, cineasta trans, que es defineix com a no binària i presenta ara la seva relectura queer del slasher a Adolescència, sexe i violència a Camp Miasma (traducció que altera un matís rellevant del títol original: Teenage Sex and Death at Camp Miasma).

Cartell de la pel·lícula 'Adolescència, sexe i mort a campament miasma'

Davant l’enunciat “cineasta trans planteja una relectura queer del slasher” més d’un fugirà esparverat, temerós d’un bombardeig de neopuritanisme woke. Però, si us plau, no us precipiteu, quedeu-vos: Schoenbrun no només és una fan rendida del gènere, sinó una directora d’una intel·ligència superlativa. La seva proposta no només és un artefacte cinematogràfic virtuós, sinó que el seu missatge de fons és realment radical i transgressor per als temps que corren.

La cineasta ja descobreix les seves cartes durant els títols de crèdit: va mostrant tota la parafernàlia generada per una fictícia franquícia de slasher anomenada Camp Miasma: seqüeles, preqüeles, spin-offs, vídeos, DVD, memorabilia, joguines, pòsters, disfresses, màscares, jocs de taula, samarretes, videojocs, fotos dels rodatges, retalls de premsa… Caviar per a cinèfils.

La premissa de la imaginària franquícia és la previsible: un grup de monitors arriba a un campament d’estiu, envoltat de la llegenda d’un assassí en sèrie que emergeix del llac proper. La llegenda resulta ser real i el psicòpata se’ls va carregant a tots, menys a la preceptiva final girl.

El referent de manual és Divendres 13, però qui conegui una mica a fons el gènere detectarà que hi ha una altra font d’inspiració molt rellevant: Campament sagnant de Robert Hiltzik, un recòndit slasher de 1983, demonitzat en el seu dia per ser considerat transfòbic. En aquell llargmetratge l’assassina era una nena que havia quedat traumatitzada per la mort del seu germà bessó en un llac, en un accident provocat per uns monitors amb les hormones desfermades.

Però en el sorprenent gir final, la nena resultava ser un nen travestit. Assumpte interessant: actualment aquest títol comença a ser reivindicat per la comunitat queer, que ara no l’interpreta com a transfòbic, sinó com una agosarada proposta avançada al seu temps.

Bé, doncs l’assassí de Camp Miasma és fill d’uns pares esbojarrats que el van educar per ser meitat noi, meitat noia, fins que el xaval va embogir i es va posar a matar gent. Dos detalls rellevants: en aquest cas la màscara que llueix el psicòpata és un panell de ventilació, format per quadrats concèntrics cada cop més petits, que remeten a l’abisme del fons del llac on habita i al laberint de la ment humana.

Imatge extreta de la pel·lícula 'Campament miasma'

I, sobretot, es diu Little Death, és a dir, la petite mort. Suposo que tothom entén el gest; atenció, perquè aquest detall és molt important.

Retrat del Hollywood actual

Adolescència, sexe i mort... comença quan Hollywood encarrega a una jove cineasta indie i queer anomenada Kris un reboot (reinici d’una franquícia) de Camp Miasma. L’han triada per una hàbil estratègia comercial: la franquícia està encallada per misògina i transfòbica i l’única manera de reflotar-la és emparant-se en una nova perspectiva queer adequada per als nous temps.

La Kris és conscient que l’estan utilitzant, però decideix aprofitar l’oferta (Schoenbrun llença unes quantes pulles molt divertides sobre el Hollywood actual i el retrat que fa dels executius durant una videoconferència és agudíssim i inclement).

La Kris l’interpreta una brillantíssima Hannah Einbinder (la coprotagonista de la sèrie Hacks), que aconsegueix desplegar tots els matisos del personatge: candidesa, torpesa, vulnerabilitat, desconcert, inhibició…

Imatge extreta de la pel·lícula 'Campament miasma'

Per posar en marxa el projecte decideix visitar Billy Presley, que va ser la final girl de la primera entrega i després va desaparèixer de les pantalles. Ara, dècades després, viu sola i reclosa al Campament Tívoli, on es va rodar Campament Miasma.

Sí, ho heu endevinat, com una Norma Desmond d’El crepuscle dels déus perduda en el seu món irreal. La Billy la interpreta Gillian Anderson, que s’ho passa pipa modelant aquesta mena de diva decadent, que al principi sembla mig boja.

L’actriu li dóna, a més, un extravagant accent del sud, que resulta alhora pertorbador i còmic. El xoc generacional entre les dues dones dóna lloc a alguns moments hilarants, com quan la jove li diu que és “poli”, és a dir poliamorosa, i l’altra pregunta qui és aquesta tal Polly.

La Kris vol proposar-li a la Billy que participi en el seu reboot, però en realitat en aquest viatge va a la recerca d’alguna cosa molt més íntima. Juntes veuen la còpia en cel·luloide de Campament Miasma que posseeix la diva reclusa. Schoenbrun recrea de manera deliciosa l’estètica setentera i tots els clixés propis del gènere de la pel·lícula dins la pel·lícula.

Imatge extreta de la pel·lícula 'Campament miasma'

I arriba l’escena en què la jove monitora verge a qui interpretava Billy Presley accepta perdre la virginitat amb un monitor garrulo, i mentre hi són apareix Little Death disposat a matar-los.

Ella, que no està gaudint del sexe, veu com s’acosta l’assassí i a la seva pupil·la es reflecteix la imatge de Little Death. La seva mirada es transforma en èxtasi: mai un ull havia tingut tanta força a la pantalla des d’Un gos andalús i Vertigen. Aquesta mirada, que és la de la petite mort, ha obsessionat la jove cineasta des que, amb vuit anys, d’amagat, va veure la pel·lícula.

Una mica abans, durant una conversa nocturna mentre es fumen un porro, la Kris intenta convèncer la Billy Presley que participi en el seu reboot. La Billy s’hi nega i li retreu que la seva aproximació a Camp Miasma és massa intel·lectual, analítica i abstracta. Perquè, segons ella, la pel·lícula original en realitat va de dues coses: “Flesh and Fluids”, és a dir carn i fluids.

Autodescobriment i fantasia

La Kris, que sempre s’ha sentit sexualment inhibida, ha d’alliberar-se de les seves repressions i acceptar les seves fantasies. Les acaba confessant a la Billy: sentir el que va sentir ella en aquella escena, sentir el que representa la seva mirada, fantasiar amb ser la protagonista de Campament Miasma, the victim, the slut, fugint de l’assassí amb els pits bambolejant-se.

Alto aquí, això és intolerable!, dirà la policia de la moral, que actualment ja no és la dreta carca sinó l’esquerra woke. I aquí hi ha el missatge radical de Schoenbrun: abraça les teves fantasies, recorda que això és només una pel·lícula i la pots aturar quan vulguis.

La qual cosa desemboca en un final —que inclou un homenatge a David Cronenberg i la seva “nova carn”— en què realitat i ficció es fonen, la Kris fa realitat la seva fantasia i finalment descobreix la petite mort, és a dir, el goig.

Schoenbrun és una cineasta que ha explorat el seu propi procés d’autodescobriment i transició a través de la subcultura pop. Ho va fer en els seus dos primers títols gairebé amateurs: We’re All Going to the World’s Fair i El brillo de la televisión. I ho fa aquí, amb més pressupost i més ambició, retent un desacomplexat homenatge al slasher i reelaborant-lo des d’una perspectiva moderna i queer.

Adolescència, sexe i mort a Campament Miasma és una crida a abraçar les fantasies i a gaudir dels guilty pleasures.