Publicada

Feia temps que no sabíem res de Shawn Ryan, creador d'una de les millors sèries de televisió de tots els temps (almenys, per a mi), The Shield, que va haver de competir en el seu moment amb The Wire i va sortir perdent en la comparació, tot i que a mi, que sóc estrany, em va interpel·lar molt més: el retratat multifacètic de la ciutat de Los Angeles a través d'una unitat de policies corruptes em va semblar gloriós.

Ara el tenim de tornada a Movistar amb American hostage (Rehén americà), minisèrie de vuit capítols a mitges amb Eileen Meyers i basada en un fet real succeït a la ciutat d'Indianapolis al febrer de 1977, el segrest d'un executiu bancari, Dick Hall (Kristoffer Pohala), a càrrec d'un dels seus soferts clients, el desequilibrat Tony Kiritsis (Giovanni Ribisi), descontent pel tracte rebut pel seu banc, al qual acusava d'haver-li concedit un crèdit que no podia pagar per acabar prenent-li la casa i fent un negoci rodó a la seva costa.

Cartell de 'American hostage'

El tal Kiritsis no es va conformar amb segrestar algú, sinó que es va entestar que aquell segrest es convertís en el tema del dia, de la setmana i si podia ser de l'any a la seva ciutat. A tal fi, va recórrer a Fred Heckman (Jon Hamm), el periodista radiofònic de referència a l'Indianapolis de l'any en què va morir Elvis, perquè les seves discussions, les seves reivindicacions i els seus insults contra el segrestat, la banca en general i el món sencer fossin de domini públic.

Kiritsis, que deia admirar profundament Heckman, el va acabar convertint en el seu referent moral i el seu mocador de llàgrimes. I entre tots dos van aconseguir muntar un xou en directe que va tenir en suspens la ciutat durant tres o quatre dies.

El pobre Fred Heckman va acabar enfrontant-se a un difícil embolic. D'una banda, pensava, com qualsevol, que un no ha de resoldre els seus problemes segrestant la gent (i, a més, el segrestador no semblava estar del tot en els seus cabals, cosa que dificultava enormement els esforços per raonar amb ell).

El somni americà incomplert

D'altra banda, era evident que l'absurd senyor Kiritsis tenia més raó que un sant en la seva denúncia dels mètodes criminals de la banca Hall, que, segons ell, li havien impedit accedir a aquell somni americà en què pensaven els seus avantpassats quan van arribar de Grècia.

American hostage és, de fet, un duel entre dos actors, Jon Hamm i Giovanni Ribisi, esplèndids tots dos en els seus papers, fins al punt de vèncer la sensació de claustrofòbia derivada d'una història que, bàsicament, només té dos decorats, l'emissora de ràdio on treballa Heckman i el pis atrotinat on Kiritsis manté encanonat el banquer.

La sèrie surt d'aquests dos forats a base d'unes quantes subtrames que afecten la família de Dick Hall i l'esposa de Heckman, Barb (Mireille Enos). Subtrames que haurien resultat innecessàries i haurien sonat a farciment si no fos pel magnífic desenvolupament d'alguns personatges secundaris.

Tot i que el drama del pobre trastornat Tony Kiritsis —un tipus que mai no ha aconseguit conservar els seus llocs de treball, que va lluitar a la guerra de Corea i que mai no es va reintegrar en condicions a la societat—, és de traca, la sèrie té un to de comèdia a l'estil germans Coen que resulta molt d'agrair a l'hora de relativitzar.

Un to que li va molt bé al senyor Ribisi per oferir una actuació histèrica ideal per al personatge original (que va acabar passant-se vint anys tancat, entre el psiquiàtric i la presó). L'actuació de Hamm, més continguda, és el contrapunt ideal als excessos del seu company de repartiment.

American hostage té quelcom de tragicomèdia antiga i és com una barreja d'un llibret de Paddy Chayefsky (per exemple, Network) i Primera plana, la farsa periodística portada al cinema en diverses ocasions (millor versió, la de Billy Wilder amb Jack Lemmon i Walter Matthau). Amb la quantitat de mediocritats que triomfen actualment, això és un elogi, que consti.

No té res a veure amb The Shield, però, a l'espera que Shawn Ryan torni a tenir una idea tan brillant, benvingut sigui tenir-lo de tornada a les nostres petites i no tan petites pantalles amb aquesta esplèndida minisèrie.