En el món de les actrius atractives també hi ha classes. És a dir, sex symbols de primera i sex symbols de segona. Les primeres són famosíssimes i les segones solen ser apreciades per aquells que les van descobrir als cinemes de barri durant la infància, ja que van ser per a alguns les primeres referències d'això que Machado definia com l'alteritat.
Els sex symbols de primera triomfen a lo bèstia, urbi et orbi i, per regla general, merescudament, atès que el seu carisma les fa fascinants per a gairebé tothom. Els sex symbols de segona, en canvi, no susciten la unanimitat al voltant de la seva bellesa: cadascuna d'elles compta amb el seu petit club de fans.
L'altre dia va morir un dels meus primers contactes amb l'alteritat, l'actriu alemanya Elke Sommer (Berlín, 1940 – Los Angeles, 2026), a qui vaig conèixer en algun cinema tronat durant l'excursió dels dissabtes a la sala de programa doble més propera en companyia del meu germà gran i de la meva àvia, que era qui custodiava el berenar.
Pel·lícules de romans
Elke era molt mona i molt divertida i, aparentment, molt propera. Va tenir una carrera peculiar: va passar per Itàlia i per Espanya (on va rodar Bahía de Palma el 1962, amb el nostre Arturo Fernández de Love interest, sent la primera pel·lícula espanyola en què va aparèixer un biquini, el que lluïa ella) i va emigrar als Estats Units, on s'hi va quedar per sempre més. No va aconseguir convertir-se en una estrella.
A diferència de la suïssa Ursula Andress (un altre icona del cinema de barri), mai no va ser una noia Bond: com a consol, va participar a The wrecking crew (1968), una aventura de l'espia Matt Helm, a qui donava vida (i beguda), amb la seva flema habitual, el gran Dean Martin, capaç d'interrompre una seqüència d'acció per posar-se a cantar That´s amore o Memories are made of this i quedar-se tan ample.
En els seus últims anys, la dolça Elke es dedicava a pintar (a la manera de Marc Chagall) i no li anava gens malament. Considerava que al cinema ja havia fet tot el que havia de fer i no volia passar-se el que li quedés de vida esperant que la truquessin per fer d'àvia en algun telefilm infame. La considero la reina dels sex symbols de segona, tot i que no són poques les actrius que s'acumulen al meu santuari personal.
L'actriu Mylène Demongeot
Penso en la francesa Mylène Demongeot (Niça, 1935 – París, 2022), rubia preciosa amb cara de nena entremaliada llançada com a possible competència de Brigitte Bardot a finals dels anys 50, va ser l'amant de David Niven a Bonjour tristesse (1958), la (improbable) xicota de Jean Marais a les aventures de Fantomas dels anys seixanta dirigides per André Hunnebele, Milady de Winter a Els tres mosqueters i diferents vestals amb minifaldilla en incomptables pel·lícules de romans (gènere en què, per cert, també va militar una altra dels meus sex symbols de casa, la italiana Rosanna Podesta).
Madurar i envellir
Mylène va estar casada amb el director Marc Simenon, fill de l'escriptor belga del mateix cognom, un alcohòlic que li va donar diverses oportunitats d'abandonar-lo que ella no va aprofitar. Com la seva suposada nèmesi, B.B., també va acabar dedicada a la defensa dels animals.
Cada dissabte a la tarda, al cinema de torn, un entrava constantment en contacte amb l'alteritat, que tant podia manifestar-se en llargmetratges decents com en bunyols monumentals.
Les aventures de James Bond eren una mina (Honor Blackman, Claudine Auger, Jill St. John, Caroline Munro). I les pel·lícules de prehistòrics de la Hammer rodades a Lanzarote i protagonitzades per noies prehistòriques en biquini prehistòric (Raquel Welch, Victoria Vetri, Martine Beswick). Totes magnífiques. Totes mortes. A totes les he vist madurar, envellir i, finalment, traspassar.
Crec que de totes aquestes esplèndides noies dels anys 60 només em queda la gran Ann Margret, inoblidable xicota d'Elvis a Viva Las Vegas…I ja té 85 anys.