La vida de l’escriptora Lisa Konrad (Frederike Becht) va canviar dràsticament quan la seva germana petita, l’Anna (Josephine Thiesen), va ser brutalment assassinada per un individu a qui la Lisa va veure de reüll mentre fugia. L’assassí mai no va ser identificat i la Lisa va optar per un confinament voluntari en una mansió als afores de Munic, posada a la seva disposició pel seu editor, de la qual no ha sortit en els deu anys transcorreguts des del crim.
Una nit, mentre dormisqueja davant el televisor, assisteix a una roda de premsa d’algun polític i, entre els periodistes congregats, creu reconèixer l’assassí de la seva germana en Robert Larzen (Hans Löw), un individu aparentment seriós que fa anys que es dedica al periodisme d’investigació i de guerra. La Lisa es proposa atrapar-lo, encara que sigui l’última cosa que faci en aquest món.
Així comença la minisèrie alemanya Die falle (La trampa, Netflix, sis capítols), escrita i dirigida per Isabel Kleefeld a partir de la novel·la homònima de Melanie Raabe (res a veure amb el crooner germànic Max Raabe, principalment perquè el seu nom real és el menys glamurós Matthias Otto), que es pot aconseguir en castellà per cortesia de Grijalbo (primer) i Debolsillo (després).
Pòster ‘La trampa’
Narrada amb un ritme una mica feixuc, però amb la solidesa germànica d’un Volkswagen, La trampa és una aproximació a la venjança molt diferent de la que sol observar-se a les sèries nord-americanes. Entre altres motius, perquè l’agorafòbia que pateix la Lisa, que no pot sortir al jardí sense arriscar-se a patir un lleu patatús, li impedeix els desplaçaments.
Podria anar en taxi a la comissaria més propera per informar del seu descobriment, però amb el pesat que es va posar en el seu moment amb l’assassinat de la seva estimada germana, el més probable és que ningú li fes el més mínim cas.
L’escriptura com a venjança
Conscient que la venjança és un plat que se serveix fred, la Lisa escriu una novel·la sobre la brutal mort de l’Anna en què ella apareix lleugerament camuflada sota el personatge de la seva germana, que és pintora i també viu en una mansió de la qual no s’atreveix a sortir.
Quan la termina, li envia el manuscrit a Larzen i l’invita a convertir-se en l’únic periodista que li farà una entrevista, la primera en tota la seva carrera literària. Larzen accepta la invitació, es presenta a casa seva i… Fins aquí puc llegir per no caure en el funest espòiler.
La trampa és, de fet, un cara a cara entre la Lisa i en Robert. Pel camí, la Lisa descobrirà que la seva germana petita no era l’ésser ingenu i bondadós que ella creia recordar, sinó un personatge lleugerament més retorçat del que aparentava i que va idealitzar després del seu desagradable final.
En els millors moments de la trama, l’espectador no sap per qui prendre partit: el record de la Lisa sembla fiable, però les explicacions d’en Robert transiten sempre pel terreny més raonable. Quan aquest li mostra a l’escriptora un vídeo del mateix dia de la mort de l’Anna en què se’l veu complint amb la seva tasca informativa a Síria, la confusió de la Lisa (i de l’espectador) arriba a la seva màxima expressió.
Per què en Robert assegura que va clavar a l’Anna sis punyalades quan la Lisa sempre ha cregut que en van ser vuit? Aquestes dues de diferència, són degudes a un record equivocat del periodista o li va clavar la seva pròpia germana quan es va adonar que, en el fons, no la suportava?
En resum: estem davant d’un excel·lent thriller germànic que, pel camí, no descuida en cap moment el factor humà. Ideal per a un cap de setmana de sofà i manta.