Com us explicava la setmana passada, davant el ritme pausat d’exhibició dels episodis de la segona temporada de la sèrie Mobland, em vaig haver d’espavilar per no quedar-me sense atrocitats criminals durant tota una setmana, entre capítol i capítol de Mobland, ja que m’hi havia enganxat gràcies a tan estupenda sèrie.
Vaig recordar llavors una vella recomanació del meu amic l’advocat i escriptor Javier Melero, Gangs of London, que havia ignorat fins llavors, potser perquè estava basada en un videojoc.
Pòster de la sèrie ‘Gangs of London’
Després de comprovar que aquell videojoc no havia tingut cap èxit i que, a més, la seva trama no tenia res a veure amb la de la sèrie, vaig recórrer a aquesta com a placebo, fent-me addicte de seguida i empassant-me els 26 capítols de les seves tres temporades (renovades ja per a una quarta que s’estrenarà l’any vinent) pràcticament d’una tirada.
Gore i humanitat
De seguida vaig comprovar que, en comparació amb Gangs of London, Mobland és gairebé una agradable comèdia de costums (xungues i discutibles, però costums al capdavall). Creada pel gal·lès Gareth Evans, Gangs of London és una explosió de violència desmesurada com no s’havia vist per televisió en molt de temps (o potser mai).
Els tirotejos són constants i els morts s’apilen uns sobre els altres (aquí es pot intuir l’origen de l’obra en un videojoc d’aquells que pots triar el personatge que més et vingui de gust interpretar des del sofà: després no et queixis si et maten, haver escollit millor).
Afortunadament, aquell factor humà de què parlava Graham Greene no ha estat descuidat i, tot i que tots els personatges, sense excepció, són moralment abominables, no es perd del tot una certa empatia per (alguns d’)ells.
Tot comença amb l’assassinat (a través de la porta d’un apartament tronat al barri albanès de Londres) de Finn Wallace (Colm Meaney), gàngster irlandès que controla una part molt important de l’inframón londinenc a mitges amb el seu amic de l’adolescència, Ed Dumani (Lucian Msamati), amb qui va posar en marxa el pla de venjar-se a través del crim del tracte reservat a la capital britànica a irlandesos i negres.
Ningú sap què feia el totpoderós Finn Wallace en un cau albanès, però la delinqüència londinenca no torna a ser la mateixa després de la seva inesperada execució. S’imposa una reordenació de les coses.
La família Wallace, com era previsible, se les porta. La vídua, Marian (Michelle Fairley, la Catelyn Stark de les tres primeres temporades de Joc de Trons) és una arpía freda i garrepa que només pensa en el negoci i que ensuma una última infidelitat en la mort del seu marit.
El seu primogènit, Sean (Joe Cole, el John Shelby de Peaky blinders), es mor de ganes de ser com el seu difunt pare, però té un notable punt psicopàtic i certa tendència a solucionar les coses amb una violència extrema.
El seu germà petit, Billy (Brian Vernel), està fins al capdamunt de la seva família i es dedica al consum d’heroïna i a les orgies homosexuals. Amb aquests materials, la matriarca dels Wallace haurà de resoldre l’assassinat i matar qualsevol que se li posi al davant amb la intenció de prendre-li el seu tron de reina del crim a la ciutat de Londres.
Londres és una ciutat gran i dóna de menjar a una gentussa multiètnica. A més dels irlandesos, la policia (que gairebé no fa acte de presència en tota la sèrie) ha de bregar amb clans de pakistanesos, kurds (comandats per la bella Lale, una barreja de dona i el Terminator, capaç de desfer-se dels seus enemics segons després de donar a llum) albanesos (amb la bèstia grossa d’en Luan) i de qualsevol altre lloc.
L’únic personatge pseudo positiu és Eliott Carter (Sope Dirisos), un policia infiltrat que acaba convertit en un gàngster més, encara que sempre amb alguna possibilitat de redempció (s’enfonsa en la misèria moral per descobrir qui va matar fa uns anys la seva dona i el seu fill petit).
Un relat poc realista
Si alguna cosa no cal buscar a Gangs of London és versemblança. La violència postpart de la Lale (Narges Rashidi) és vistosa i està molt ben coreografiada, però no hi ha qui s’ho cregui. Així mateix, amb la de bufetades que rep l’Elliot al llarg de la sèrie, no hi ha qui remunti la situació i aconsegueixi acabar amb els enemics de torn.
S’imposen aquí racions extres de la suspensió de la incredulitat necessària per seguir gairebé qualsevol ficció audiovisual. Un cop consumides, queda oberta la porta a la diversió i el (in)sà esbarjo.
Violència extrema. Personatges abjectes. Una ciutat convertida en l’escenari d’un crim permanent. Realment, què pot fallar a Gangs of London?